Detall intervenció

Parmènides (o La constància)

Intervenció de: deòmises | 12-03-2015

La llebre atura la seva cursa per abeurar-se davant de la font. No sent set però té temps i no detecta cap perill proper. El doll d'aigua flueix tranquil·lament, cau en el bassal que es forma dins de la pica i ella se'l mira amb la pupil·la inquieta i nerviosa. No ho pot evitar. Inclús quan el líquid cristal·lí acumulat forma ondes concèntriques en rebre el rajolí. Bada la boca però els ulls es mouen amb celeritat d'una banda a una altra. S'ha oblidat per uns segons del camí recorregut i del que encara resta per recórrer; es meravella d'aquell xipolleig encisador. Ara, per fi, s'adona que tot flueix i canvia. Això li dóna més confiança de la que té normalment. Es decideix a beure un glop llarg d'aquell fluid, que la refrescarà i li recorrerà pel cos sense aturador.

Acluca les parpelles i sent l'aigua inundant-li la gola, tot escoltant les rialles trapelles tan identificatives dels minairons, que joguinegen. Els imagina empaitant-se a través dels arbres, per caminois invisibles. Els reconeixeria si els trobés al seu davant, per les faules que tantes vegades li han narrat els pares. Però els seus peus són més ràpids i àgils i escàpols que els moviments del seus membres i musell i esguard. Prefereix seguir la tradició i heure-se-les amb la tortuga, de passes lentes. Aquest cop, però, gràcies a Heràclit, segurament la sort serà favorable al cantó dels lepòrids. Per tant, beu amb calma i afina l'oïda. Junt amb el riure dels diminuts éssers, el refilet d'ocells diversos s'agermana amb el so del ventijol entre les branques. Visualitza el final del camí, ja s'hi veu travessant la línia imaginària que han acordat i, a una distància considerable, el rèptil, carregat amb la closca, com esbufega d'esma. Aquest cop se sap vencedora, i aquesta victòria servirà de revenja per als seus avantpassats per tantes curses perdudes contra les tortugues.

La llebre, encara aturada a la font, enmig del somnieig ullcluc de superioritat, no aconsegueix discernir, d'entre els sons boscans, la crepitació constant d'unes potes lentes, que avancen sense pausa i que creuen, impassibles, la meta. Tampoc la fressa dels minairons, que no es cansen de perseguir-se, no l'ajuda a percebre que la història, una vegada més, es decanta en favor de la constància i de la lentitud. I, parafrasejant mentalment l'oblidada teoria de Parmènides, que el que és és immòbil, limitat i perfecte, plorarà llàgrimes amargues quan obri els ulls i s'adoni que, de nou, la seva espècie serà la riota dels animals.

Com que té mal perdre, es capbussarà a la pica fins que deixi de respirar. Potser així, i per reblar el clau, la derrota es veurà eclipsada pel seu ofec i l'honor de les llebres, aquesta vegada, quedarà intacte. Perquè, qui dóna importància a la cursa entre Aquil·les i la tortuga quan s'expliquen els fets i la seva mort a la guerra de Troia? No té color ni mèrit, al capdavall, guanyar aquesta cursa..., s'enganyarà al fons de la font.


d.


Respostes

  • De clavells de poeta a clavells d'aire (fora de concurs)
    touchyourbottom | 08/03/2015 a les 23:45
    Hi creixien clavells de poeta, a tocar de la font d'on el broc de l'aixeta partia de la boca obertíssima d'un lleó Metro Goldwin Mayer. Una tortuga de terra entrada en anys, acabada de revifar-se de la letàrgia hivernal, més lenta que mai dels mais, es refrescava en un safareig, caminet avall. El lleó, d'aspecte impassible, amb les comissures des de sempre estripades, bronzejava el seu bronze amb el sol de l'hora forta d'aquell matí de finals d'un març marçot que havia matat gent de totes les edats amb freds descomunals perquè no havien pogut estar a la vora de cap foc gratuït. Coses d'una crisi que la tortuga ignorava, sortosament: la seva existència es remetia a passejos de caminar prudent-òbviament-per-caràcter amb la protecció clòsquica i meditacions auto-guiades tot i menjant sobralles de verdura i fruita, pomes sobretot. La dona d'aigua, que l'havia estat esperant, l'anomenava la Rondolera i estimava tant aquell ser rebregat i lleig que li havia entregat la seva ànima.

    La Rondolera la mirava com si no mirés. La feia seguir-la fins el banc del 'si no fos', encarat davant de la font. Estava fet amb fusta d'acàcia que inherentment comportava la màgia de llavors voladores de forma helicoïdal que l'arbre havia creat feia qui-sap-lo. El rèptil, quan Ella era asseguda, s'apropava a la font i hi feia copets amb la closca imitant els sons d'una caixa musical que tenia gravada en la memòria més remota. Ella somreia i es movia sinuosament, esdevenia ones que compassaven el moment.

    Tot seguit, el queloni arrencava un grapat d'aquelles flors virolades de colors vius que semblaven farbalans per a faldilletes de nines i els oferia a la dona d'aigua.

    Aleshores la font s'accionava, rajava, parlava per boca del rei felí:

    -Fresca i regalada, d'una deu interna, i la meva ànima a poc a poc serà curada.
    I esclatava en rialla líquida.

    A continuació el banc adquiria un cromatisme safranós, com les flors de la fusta del qual estava construït. I se sentia:

    -Si no fos per tu, tortuga, que rondoles i medites i closqueges després del llarg colgament de la gelor, res del que va sent no podria ser; si no fos per tu, bella fèmina de somni, res del que va sent no podria ser; si no fos per tu, banc de la paciència i la serenitat, del pas del temps sense queixa d'inclemències que són dolències, res no seria el que pot arribar a ser i que sabem que serà.

    Allò semblava una endevinalla o la lletra d'una cançó que algun burleta classificaria de canal televisiu mediocre amb les veus d'un noi amb trajo i una criatura amb un hula hoop.

    Ni de bon tros.

    Algú va entendre els quatre éssers en l'espai acotat. Algú que va englobar-los i va aconseguir traslladar-los allà on pertanyien, amb comprensió i amor. Algú que un dia va trobar-se el balcó ple de clavells de l'aire, aquells que viuen de pensaments i emocions i sensacions i que contenen secrets de més d'un món.


    Tyb
  • RE: Repte 589. UNA FONT
    aleshores | 11/03/2015 a les 20:05
    Wallstreet
    De portes endins era temible, despietat, exigia el seu apat a les hores, sense excusa. Així era wallstreet.
    Però de portes en fora apareixia com un ser net, eficaç, necessari i benefactor en el fons, malgrat el seu egoisme. Era aquets egoisme curiosament, allò que el feia a ulls de molts sinó angelical i idíl·lic, sí com a mínim realista i assenyat,.. bo en el fons, per al conjunt.
    N'hi havia que no creien en ell però eren quatre descontents i impotents, gairebé diríem criminals o, en el fons, manifestanent terroristes.
    Ens havia arribat a fer creure que tothom podia ocupar el seu lloc si s'hi esforçava i tenia les qualitats precises, atorgades per deu, de determinació i inteligència, i que només els envejosos o els febles remugaven davant dels triomfadors. Fins i tot els contestaris s'ho havien arribat a empassar a força de repetir-ho a tort i a dret.
    De primer havia actuat amb certa finura i cautela, fent-se passar per bo, però un cop es va desfer dels seus enemics ja no li calia i es va començar a mostrar més i més cruel, indiferent al dolor i depreocupat, culpant a les víctimes. Com en el fons havia estat sempre.
    Els seus tentacles havien ja corromput la societat, vigilava a totes les persones fossin adeptes o disconformes i sobornava a qui calgués.
    Si la gent ho hagués, sisquera, sospitat, l'hauria fer fora, però utilitzava tots els arts de l'engany i anestesiava amb els seus entreteniments a tothom que pogués denunciar-lo.
    Hi havi però un xicot, amb problemes d'identiat sexual, sí, un perdedor diríem, també, a ulls de la majoria, però una persona de cap a peus, que curiosanent havia inversemblantment treballava arrossegant-se a la sala de màquines de wallstreet.
    No sense dubtes el nostre contra heroi, un dia que ho veia tot negre va passar les dades fefaents de l'actitud "destroyer" del tal walli al seu amic wikiassange. A renoi! Com es va posar rl tal walli! Fet una fúria va tancar al nostre xicot/a durant mesos i mesos despullat a la illa de Cuba, tot sol, sense cubanes ni cubanos que li cantessin. I després li van fotre cadena perpètua, però com era de raça blanca, no li van fer cap tortura legal i es va lliurar de que li fessin un gadafi.
    Així era wallestreet! Awikiassange li van muntar un "pollo" a Escandinàvia que encara li fa venir força tos.
    Estem esperant al valent que al final del compte fa que wallstreet caigui per un barranc, víctima, això sí, del seu propi desfici acumulador, i ens expliqui la veritat, la font de tots els mals.
  • RE: Repte 589. UNA FONT
    aleshores | 12/03/2015 a les 07:21
    RE: Repte 589. UNA FONT
    aleshores | 11/03/2015 a les 20:05 [Respondre]
    Wallstreet
    De portes endins era temible, despietat, exigia el seu apat a les hores, sense excusa. Així era wallstreet.
    Però de portes en fora apareixia com un ser net, eficaç, necessari i benefactor en el fons, malgrat el seu egoisme. Era aquets egoisme curiosament, allò que el feia a ulls de molts sinó angelical i idíl·lic, sí com a mínim realista i assenyat,.. bo en el fons, per al conjunt.
    N'hi havia que no creien en ell però eren quatre descontents i impotents, gairebé diríem criminals o, en el fons, manifestanent terroristes.
    Ens havia arribat a fer creure que tothom podia ocupar el seu lloc si s'hi esforçava i tenia les qualitats precises, atorgades per deu, de determinació i inteligència, i que només els envejosos o els febles remugaven davant dels triomfadors. Fins i tot els contestaris s'ho havien arribat a empassar a força de repetir-ho a tort i a dret.
    De primer havia actuat amb certa finura i cautela, fent-se passar per bo, però un cop es va desfer dels seus enemics ja no li calia i es va començar a mostrar més i més cruel, indiferent al dolor i depreocupat, culpant a les víctimes. Com en el fons havia estat sempre.
    Els seus tentacles havien ja corromput la societat, vigilava a totes les persones fossin adeptes o disconformes i sobornava a qui calgués.
    Si la gent ho hagués, sisquera, sospitat, l'hauria fer fora, però utilitzava tots els arts de l'engany i anestesiava amb els seus entreteniments a tothom que pogués denunciar-lo.
    Hi havi però un xicot, amb problemes d'identiat sexual, sí, un perdedor diríem, també, a ulls de la majoria, però una persona de cap a peus, que curiosanent havia inversemblantment treballava arrossegant-se, com una tortuga -com un follet tortuga amb ulleres fosques de vegades - a la sala de màquines de wallstreet.
    No sense dubtes el nostre contra heroi, un dia que ho veia tot negre va passar les dades fefaents de l'actitud "destroyer" del tal walli al seu amic wikiassange, un ser ros de la mitologia nòrdica del que es deia sense fonament que perseguia a les sueques. A renoi! Com es va posar rl tal walli! Fet una fúria va tancar al nostre xicot/a durant mesos i mesos despullat a la illa de Cuba, tot sol, sense cubanes ni cubanos que li cantessin. I després li van fotre cadena perpètua, però com era de raça blanca, no li van fer cap tortura legal i es va lliurar de que li fessin un gadafi.
    Així era wallestreet! A wikiassange li van muntar un "pollo" a Escandinàvia que encara li fa venir força tos.
    Estem esperant al valent - especialment si es una tortuga ninja, tan se val si ésLeonardo, Donatello, Raphael o michelangelo - que al final del compte fa que wallstreet caigui per un barranc, víctima, això sí, del seu propi desfici acumulador, i ens expliqui la veritat, la font de tots els mals.
  • Parmènides (o La constància)
    deòmises | 12/03/2015 a les 18:27
    La llebre atura la seva cursa per abeurar-se davant de la font. No sent set però té temps i no detecta cap perill proper. El doll d'aigua flueix tranquil·lament, cau en el bassal que es forma dins de la pica i ella se'l mira amb la pupil·la inquieta i nerviosa. No ho pot evitar. Inclús quan el líquid cristal·lí acumulat forma ondes concèntriques en rebre el rajolí. Bada la boca però els ulls es mouen amb celeritat d'una banda a una altra. S'ha oblidat per uns segons del camí recorregut i del que encara resta per recórrer; es meravella d'aquell xipolleig encisador. Ara, per fi, s'adona que tot flueix i canvia. Això li dóna més confiança de la que té normalment. Es decideix a beure un glop llarg d'aquell fluid, que la refrescarà i li recorrerà pel cos sense aturador.

    Acluca les parpelles i sent l'aigua inundant-li la gola, tot escoltant les rialles trapelles tan identificatives dels minairons, que joguinegen. Els imagina empaitant-se a través dels arbres, per caminois invisibles. Els reconeixeria si els trobés al seu davant, per les faules que tantes vegades li han narrat els pares. Però els seus peus són més ràpids i àgils i escàpols que els moviments del seus membres i musell i esguard. Prefereix seguir la tradició i heure-se-les amb la tortuga, de passes lentes. Aquest cop, però, gràcies a Heràclit, segurament la sort serà favorable al cantó dels lepòrids. Per tant, beu amb calma i afina l'oïda. Junt amb el riure dels diminuts éssers, el refilet d'ocells diversos s'agermana amb el so del ventijol entre les branques. Visualitza el final del camí, ja s'hi veu travessant la línia imaginària que han acordat i, a una distància considerable, el rèptil, carregat amb la closca, com esbufega d'esma. Aquest cop se sap vencedora, i aquesta victòria servirà de revenja per als seus avantpassats per tantes curses perdudes contra les tortugues.

    La llebre, encara aturada a la font, enmig del somnieig ullcluc de superioritat, no aconsegueix discernir, d'entre els sons boscans, la crepitació constant d'unes potes lentes, que avancen sense pausa i que creuen, impassibles, la meta. Tampoc la fressa dels minairons, que no es cansen de perseguir-se, no l'ajuda a percebre que la història, una vegada més, es decanta en favor de la constància i de la lentitud. I, parafrasejant mentalment l'oblidada teoria de Parmènides, que el que és és immòbil, limitat i perfecte, plorarà llàgrimes amargues quan obri els ulls i s'adoni que, de nou, la seva espècie serà la riota dels animals.

    Com que té mal perdre, es capbussarà a la pica fins que deixi de respirar. Potser així, i per reblar el clau, la derrota es veurà eclipsada pel seu ofec i l'honor de les llebres, aquesta vegada, quedarà intacte. Perquè, qui dóna importància a la cursa entre Aquil·les i la tortuga quan s'expliquen els fets i la seva mort a la guerra de Troia? No té color ni mèrit, al capdavall, guanyar aquesta cursa..., s'enganyarà al fons de la font.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.