Ja feia una hora de la fi del món.

El món s'acabarà el dia que volar sigui prohibit als ocells per incitació a la llibertat. S'acabarà quan la gent plori d'amagat, a casa seva. Quan no distinguim un nap d'una col excepte pel nom a l'envoltori.

La fi del món vindrà quan l'inconformisme i la desolació es curin amb píndoles. Quan els cors marcits es tanquin en presons perquè fan lleig. Quan s'afirmi categòricament que s'ha segrestat el vent. Quan els nostres ulls, acostumats a observar mecanismes, no puguin aguantar la mirada a una fulla seca planejant per l'aire perquè es moren de dolor.

El món morirà quan el poder juri i perjuri que tot va bé. Quan es confongui el respecte amb l'obediència.

La fi del món vindrà quan duguem escrita a la pell la data de la nostra mort. Quan dediquem els mateixos esforços a cosir estrips a les camises dels rics que a evitar la precarietat dels qui treballen per a ells. Quan caminar per la muntanya sigui un delicte. Quan banyar-se al mar sigui un suïcidi. Quan tinguem el sostre tan baix que només poguem viure agenollats.

El món s'acabarà el dia que les estrelles siguin tan sols una superstició del passat. El dia que el Sol no gosi tocar-nos la pell. El dia que la Terra torni a ser el centre de l'Univers.

La fi del món vindrà quan els diners puguin comprar la felicitat. Quan els millors advocats amb les tarifes més altes ens assegurin guanyar el judici final. Quan la por posi cara d'amabilitat mentre es fa motor de les nostres accions. Quan s'acusi la humilitat de ser massa tova. Quan la mesquinesa es vesteixi de necessitat.

I aquest dia, si algú és capaç de pensar un epitafi per a la humanitat sencera, escriurà: "l'ésser humà: nascut dèbil, mort de creure's fort".

VOLS DIR, TU?

El darrer dia, has dit? De qui? De què? No fotes, òstia! Sopose que serà una broma de mal gust… Avui l'últim dia del món? De quin món? Del teu, serà! Perquè al meu, encara li manquen mesos i anys de disbauxa i felicitat… O almenys, d'anar passant el dia a dia...
Què t'ho ha dit qui? Un correu de l'arquebisbe... Ah, sí! Tu sempre has estat creient; ja me'n recorde! I no serà que està com un ramat de cabres, el teu correu... O el mitrat, recollons! Que hi ha alguns pel planeta que només tenen ganes d'eixir als diaris... O a la tevé... Deixa'm de mandangues, ara...

Altra vegada, cony? Seràs plasta! Què t'has llevat amb ganes de fer la punyeta als amics? Que va de debò? De veritat? A quants ho has contat? A tots?! Quines ganes de fer la mà, tan de matí... Què ja són les onze passades? I què! Aquestes brometes ni a deshores, ni a hores... No fotes, tu! Que li ha estat revelat al.... Ah, ja caic! Al senyor aquell del Vaticà... I li han assegurat que s'acaba? Qui? En somnis, has dit? Sant Joan? Ex-càtedra? Que vols salvar-me? Doncs porta'm una cerveseta ben fresca i un parell de sepionets a la planxa, amb la seua tinta... I una picadeta d'all amb julivert... Ahh! Sent unes pessigolles a l'estómac i la boca se'm fa aigua! La fi del món! Demà! Mira, afegeix als sepionets un parell d'ous caiguts... amb creïlles, si pot ser, que m'ha entrat fam de sobte... Per si demà no estem ací... La fi del món...! Tururú! Ho has escoltat bé? Tuuu...ruuu...rúúúúú!!!

VOLS DIR, TU?

El darrer dia, has dit? De qui? De què? No fotes, òstia! Sopose que serà una broma de mal gust… Avui l'últim dia del món? De quin món? Del teu, serà! Perquè al meu, encara li manquen mesos i anys de disbauxa i felicitat… O almenys, d'anar passant el dia a dia...
Què t'ho ha dit qui? Un correu de l'arquebisbe... Ah, sí! Tu sempre has estat creient; ja me'n recorde! I no serà que està com un ramat de cabres, el teu correu... O el mitrat, recollons! Que hi ha alguns pel planeta que només tenen ganes d'eixir als diaris... O a la tevé... Deixa'm de mandangues, ara... Mira per la finestra: el sol llueix, la veïna del costat penja la roba només en braguetes i sostén... La vida és bella! O no?

Altra vegada, cony? Seràs plasta! Què t'has llevat amb ganes de fer la punyeta als amics? Que va de debò? De veritat? A quants ho has contat? A tots?! Quines ganes de fer la mà, tan de matí... Què ja són les onze passades? I què? Aquestes brometes ni a deshores, ni a hores... No fotes, tu! Que li ha estat revelat al.... Ah, ja caic! Al senyor aquell del Vaticà... I li han assegurat que s'acaba? Qui? En somnis, has dit? Sant Joan? Ex-càtedra? Que vols salvar-me? Doncs porta'm una cerveseta ben fresca i un parell de sepionets a la planxa, amb la seua tinta... I una picadeta d'all amb julivert... Ahh! Sent unes pessigolles a l'estómac i la boca se'm fa aigua! La fi del món! Demà! Mira, afegeix als sepionets un parell d'ous caiguts... amb creïlles, si pot ser, que m'ha entrat fam de sobte... Per si demà no estem ací... La fi del món...! Tururú! Ho has escoltat bé? Tuuu....ruuuu...rúúúú!

Claustrofòbia
Entra a la feina i fitxa; veu la porta de l'ascensor oberta, dubta: una suor freda li surt a les mans quan decideix contra tot presagi de pujar-hi. Ja ho ha decidit i ara no es farà enrere, no cal fer tant cas de les manies.

Els instants li comenten a passar lents mentre s'apropa a la porta metàl·lica que en un moment es tancarà.

Es gira i per desgràcia ningú més apareix: ha arribat una mica més d'hora que comenci a entrar el gruix de la gent.

El tremolós dit índex assenyala el número Quatre: de Quatre llargs pisos de "desolació" abans de poder sortir i respirar. Sortir i respirar per la canal oberta de la porta ara fermada.

I si de sobte s'atura? I si la porta no s'obre? I s l'interfon no va? I si s'acaba l'aire en aquest habitacle, o a l'estret conducte que puja pels pisos? I si els fils que uneixen la caixa de l'ascensor amb el suport, espècie de cordó umbilical unit a la placenta, es trenquen? Mentalment repassa un possible ridícul "epitafi": "marciment" en un ascensor!, riu de nervis.

Tot això, en els breus instants del viatge, s'acumula al seu cervell. El cap, mentrestant pretén aportat serenor. Respirar a fons és el que caldria!, però no és possible, el diafragma està travat i no deixa gairebé entrar l'aire purificador.

Primera, segona, tercera planta, l'ascensor enfila cap a la darrera i definitiva. Ja es just al davant de la porta que s'hauria d'obrir - fent-li gairebé un "estrip" a la roba - i deixar-li pas cap a la planta, cap a la taula de treball.

El motor s'atura: li tocava ja? La llum fa un lleuger pampallugueig que fa tremolar.

Baixa per fir, el cos amarat de suor; respira, ara si! Dins seu és diu: si això no és la fi del mon s'hi assembla molt: mai seré mare, per sort!

Avorrit. Sense ànsia. Sense il·lusió. I no obstant, ja feia una hora de la fi del món. Hauria esperat alguna cosa més èpica o, almenys, li hauria agradat presenciar un epitafi més líric. Però fins i tot ni en preveure això no s'havia lluït. Havia tingut projectes per al futur, però ja no el feia trempar cap idea, ja no l'entusiasmava treballar en res després del rotund fracàs de la seva última creació. Havia pensat que imbuir creences religioses, més o menys confuses, només basades en la fe, hauria pogut millorar, des de dins, les coses. Però també en això havia errat. Fins i tot la religió servia d'excusa per a la destrucció, per cometre tot tipus de crims emparant-se en ella. Però no havia deixat clar que s'havien de basar en l'amor, en el respecte a altri? Tan toixos no els havia fet! El problema, segurament, havia estat dotar-los d'agressivitat. Però, per altra banda, quina gràcia hi hauria en contemplar durant mils i milions d'anys tot de criatures teòricament intel·ligents i pasturant com un ramat de bens? Ara estava marcit, desanimat, amb una autoestima baixa com mai abans. S'havia passat en la dosi de violència, com qui es passa en salar o especiar un guisat. Tanta potència tenien que l'hecatombe havia estat ràpida, instantània. La seva obra de mils de milions d'anys s'havia fos en segons, sense possibilitat de contemplar com vivien la por, el penediment, la desolació... Ni un crit esgarrifós, ni un prec a qualsevol dels déus que havien imaginat i vestit. Res. No havien tingut temps. Sentia un estrip en allò més profund del seu ésser. Una buidor absoluta. Potser era ja temps de jubilar-se. De deixar que el no-res ho ocupés tot i de deixar-se d'experiments i de jocs. Que la fi ho envaís tot.

Es descobreix l'estrip als pantalons, i no pot evitar de pensar en la mare; i mira que s'ho ha prohibit això de recordar, no hi ha volta de full... el món és com és; o era com era, segons com es miri; s'ha de tirar endavant.
-Endavant? -pensa, i es pregunta com podrà seguir caminant endavant enmig d'aquesta pudor de mort i de la insuportable solitud que li fa mantenir amb ell mateix unes converses interessantíssimes, com mai no les havia tingudes abans que comencés tot.
De vegades es passa hores imaginant un epitafi per aquesta humanitat que havia d'arribar a Mart, per la genial humanitat que va trepitjar la lluna.
-"Aquí descansa l'espècie més collonuda que mai no ha existit"...! Millor encara... "Aquí reposen els més guapos, els més bons, i sobretot els menys animals..." -i riu com un foll; i acaba plorant com un nen i preguntant-se per què collons ell no s'ha mort també.
El silenci de la C-58 que comunica Terrassa amb Barcelona li resulta esfereïdor. No hi ha cotxes, tothom va tenir temps de tornar a casa, de ficar-se al llit, d'agombolar-se als hospitals enmig d'estossecs i defallences; molts van morir a les sales d'espera; alguns metges no van poder arribar mai perquè ja eren difunts. Els mitjans de comunicació es van anar silenciant. Les rates sortiren de les clavegueres, entraren als pisos i es cruspiren els braços i les cames dels cossos inerts. En una setmana esdevingué el silenci dels mots i la desolació de les ciutats.
Amb el cor marcit, cerca en tots els racons un bri de vida humana, un crit, unes passes... Intueix que hi ha d'haver algú més.
Sobtadament, una ombra s'alça rere uns arbustells.
-Aquí... -xiscla eufòric.
Després cau abatut d'un tret engegat per algú que estava molt espantat.

Una capa blanca cobreix completament la superfície del planeta, el sòl és erm i les aigües dels rius són transparents, buides de vida.
La Terra, en pocs anys s'ha marcit, és ara un espai desertitzat: la natura, els animals, els colors de la vida només existeixen sintetitzats, enllaunats en laboratoris de somnis, per als últims poetes.
La desolació s'escampa pels caus de misèria on ens amaguem. Les autoritats emeten cada mitja hora un dissortat missatge -sense veu- sobre la fi del món, manquen només 8 dies i en donen tot tipus d'instruccions per als qui, com jo, encara restem vius. Sembla un epitafi, una filera de formigues negres, amb un missatge mortífer.
No em queda res. Què faig jo, encara viva? Perquè? Estic convençuda que no s'em reserva cap missió. Sense medicaments, ni aigua corrent, ni gaires aliments, m'estic tornant boja; la gent que m'envolta són muts, tots muts, els seus cossos…estesos, als refugis.
El silenci m'empresona.
Un dolor intens com un estrip, em recorre l'esquena. Estic malalta, tots ho estem de malalts o nafrats. Vuit dies, encara ens resten vuit dies. No en vull ni un més, sortiré al carrer i em deixaré cremar per la pluja àcida. Un cop a l'exterior, les gotes em penetraran per tot el cos com estilets roents; són el clam de milers de llàgrimes vessades els darrers anys.

***

Ja ho tinc enllestit, em sembla que m'he embalat una mica. El programa de ràdio en homenatge a Orson Wells "La Guerra dels mons", s'emetrà el proper 30 d'octubre; tenim temps encara. Són quatre apunts!...aquest cop sense invasions d'extraterrestres, ni meteorits. Els ecologistes estaran contents, fa dècades que ho estan denunciant: l'augment de l'escalfament del planeta. Potser s'extreu una crítica massa òbvia; l'home, el botxí de la Terra.

L'alarma de l'estació meteorològica sona. En Quim, l'home que la vigila, comprova espantat les dades de la pantalla i es queda blanc. Efectivament, el vent ha canviat, i ara bufa cap a dins de la vall, com no havia passat mai abans.

És el vent de la mort. En Quim ho sap prou bé, això. El vent permanent de la vall cap enfora ha estat fins ara la seva salvació, impedint l'entrada de la radiactivitat i mantenint el seu petit territori com a l'única regió encara viva del planeta, el darrer estrip de vida enmig d'un immens oceà de no-res, completament marcit.

La bogeria col·lectiva dels grans governants va ser brutal. En unes hores de bogeria, totes les bombes nuclears van ser llençades, i totes les centrals atacades. La confiança que tenien molts en el fet de que posseir la bomba els protegia de qualsevol atac va resultar del tot equivocada. Els nivells de radiació van esdevenir molt i molt alts, i en pocs mesos tot el planeta havia esdevingut un gran erm de desolació, amb l'excepció de la petita vall protegida pel vent. Fins avui. Ara el vent ha canviat, i la vall està condemnada a compartir el destí amb tota la terra.

En Quim fa les trucades necessàries per a que els vilatans sàpiguen que ja no hi ha cap futur. Amb l'aire contaminat penetrant a la vall, no passarà gaire temps abans no siguin tots morts. Acomplert el seu deure, va començar a rumiar quines paraules podien ser adequades pel seu epitafi, que mai no seria llegit.

Un riu compacte i incessant de gent ocupava la gran avinguda Magyorarsoc i avançava amb peu ferm cap a l'edifici del Parlament.
Milers i milers de persones, arribades des de tots els punts de la ciutat, s'hi anaven afegint i engrossien la multitud. Els crits d'"Independència nacional" i "Democràcia" eren el clamor que sacsejava el país sencer.
Els estudiants de la Universitat Politècnica encapçalaven la manifestació, però era tota la ciutat de Budapest qui s'havia llançat al carrer per enfrontar-se al terror soviètic, sota el qual estaven sotmesos des de feia deu llargs anys.
En arribar a la plaça de les Desfilades, l'estàtua descomunal i grotesca d'Stalin era una burla a l'opressió de tot el poble i a la sang vessada de la manera més infame. Una colla nodrida d'homes, vitorejats per la multitud en pes, posant-hi tota la seva força en joc, la van enderrocar. En caure, el gegantí cap d'Stalin es va despendre amb un estrèpit colossal, i va anar a caure, dret, vora d'on era la Rósza.
-Ara si que és la fi del comunisme -va dir ella a Laszlo, exultant, mentre enarborava la bandera d'Hongria.
Ell la va estrènyer.
-Sí -va dir, amb la veu entretallada per l'emoció-. Has vist? És tota la ciutat. Som tota la nació. No poden res contra nosaltres.
En arribar al Parlament les proporcions de la manifestació eren gegantines. La policia política, que acordonava l'edifici, va rebre ordres de disparar. Les fogonades van mostrar la cara monstruosa de la dictadura.
Laszo i Rósza jeien estesos a terra, amb els estrips als vestits de la metralla i els cossos marcits.
Els 10.000 soldats soviètics que van entrar el dia següent a Hongria damunt 500 tancs blindats omplien el país de desolació i marcaven l'epitafi de les esperances d'un poble.

Un riu compacte i incessant de gent ocupava la gran avinguda Magyorarsoc i avançava amb peu ferm cap a l'edifici del Parlament.
Milers i milers de persones, arribades des de tots els punts de la ciutat, s'hi anaven afegint i engrossien la multitud. Els crits d'"Independència nacional" i "Democràcia" eren el clamor que sacsejava el país sencer.
Els estudiants de la Universitat Politècnica encapçalaven la manifestació, però era tota la ciutat de Budapest qui s'havia llançat al carrer per enfrontar-se al terror soviètic, sota el qual estaven sotmesos des de feia deu llargs anys.
En arribar a la plaça de les Desfilades, l'estàtua descomunal i grotesca d'Stalin era una burla a l'opressió de tot el poble i a la sang vessada de la manera més infame. Una colla nodrida d'homes, vitorejats per la multitud en pes, posant-hi tota la seva força en joc, la van enderrocar. En caure, el gegantí cap d'Stalin es va despendre amb un estrèpit colossal, i va anar a caure, dret, vora d'on era la Rósza.
-Ara si que és la fi del comunisme -va dir ella a Laszlo, exultant, mentre enarborava la bandera d'Hongria.
Ell la va estrènyer.
-Sí -va dir, amb la veu entretallada per l'emoció-. Has vist? És tota la ciutat. Som tota la nació. No poden res contra nosaltres.
En arribar al Parlament les proporcions de la manifestació eren gegantines. La policia política, que acordonava l'edifici, va rebre ordres de disparar. Les fogonades van mostrar la cara monstruosa de la dictadura.
Laszo i Rósza jeien estesos a terra, amb els estrips als vestits de la metralla i els cossos marcits.
Els 10.000 soldats soviètics que van entrar el dia següent a Hongria damunt 500 tancs blindats omplien el país de desolació i marcaven l'epitafi de les esperances d'un poble.