I EL GUANYADOR DEL REPTE ÉS....

Difícil seria fàcil de dir, tots els relats tenen alguna cosa que m'ha agradat, però aquest cop no em deixaré endur per sentimentalismes, ni per cap altre cosa que no sigui l'estil.

I estic entre tres relats


Del relat de l'Antari m'ha captivat la senzillesa.

del de Jere Soler G, el seu domini de l'espai, que en poques paraules saps on estàs.

I la Mena m'ha fet volar fora del cos, cos que crec ja ho volia ella.


I no és que els altres tinguin poc nivell, o no m'han dit coses que em provoquin emocions de calma i respiració fonda.


El de Lisboa m'ha captivat, certament, i tots tenen alguna cosa, però ara us toca treballar-vos el proper repte perquè qui l'ha de proposar, serà.....


......



.....




.....

Jo sé que tu vols participar,

perquè vols practicar una mica més, però ja tindràs més oportunitats....


que aquest cop et toca proposar


Jere!


amb aquest tros de relat.

• Com havíem sommiat...
Jere Soler G | 27/01/2018 a les 17:48
Ens allunyàvem de l'avern tots dos a la mateixa hora; quan els meus capellans ens deixaven sortir al jardí i les seves monges pregaven les vespres.
Ens trobàvem bosc enllà, imaginant que habitàvem un altre temps i que trepitjàvem un paisatge més lliure. Ens rèiem, per no plorar, de l’infern dels bisbes, de la castració vital que els dominava, de la presó d’or de la qual ni podien ni volien sortir. Maleíem una estona la por amb què ens torturaven, i ens preguntàvem quina mena de déu podia permetre que uns miserables ens governessin la vida i ens desfiguressin el valor de les coses senzilles. Teníem catorze anys i havíem llegit els llibres prohibits dels països lliures. Sabíem del cert que existia una pàtria amb la terra roja, a on hi bufava un zèfir càlid que arrossegava pilotes de branques que sallaven per un desert gairebé mai trepitjat. Parlàvem d’anar-hi, de començar de zero en algun llac perdut, de cremar la roba i ballar sota la Lluna, de contemplar-nos nus sense una hora que marqués la fi dels instants escadussers de les trobades d’ara, d'aprendre a fer allò que els grans anomenaven pecaminós i que nosaltres sabíem que no ho era, de sentir que ningú no ens dibuixava els déus, ni ens forjava les cadenes invisibles de la resignació.
Després de parlar de tot això, de fer-nos petons com els de les pel·lícules, de plorar de contents, i de tristesa alhora, de mirar-nos als ulls i sentir que tot valia la pena només per aquestes estones, tornàvem a la nostra presó fosca de sotanes i d’hàbits, al temps medieval dels esclaus de la doctrina, i comptàvem els instants que quedaven per la trobada de l’endemà.
Tot va canviar el dia que ella em va dir que la farien monja, que havia de ser així perquè l’amo del seu pare, que era el principal benefactor del convent, ho havia decidit; faltaven vocacions i se l’enduien al cor de Castella. Li vaig preguntar que quantes vides hi havia, que quantes vegades es moria, que quants cops es podia cometre l’error de llençar la vida. Em va contestar amb la mirada, i no vaig haver de preguntar-li res més. La calma de les nostres trobades ens va emplenar la vida, i vam caminar desert enllà fins a creuar la frontera. A la mar de color de plom d’un port que feia ferum de quitrà, un mariner borratxo ens va dur a Austràlia. I vam trobar el desert de la nostra calma.
I avui, quan fem l’amor sota les estrelles, quan ens banyem nus al gorg d’aigua calenta i reposem damunt la roca vermella, quan mirem els nostres fills créixer lliures en una terra que fa olor de fang i es vesteix de silenci, la calma s’encén amb la intensitat de la vida, i gairebé no pensem en res més, perquè som Terra com havíem somniat, com somniem encara.