17:41... tard

Aquesta melodia
em llisca per dins,
com un xiuxiueig somort
m'esclata a la oïda.

I aquest forat
s'omple de la teva veu,
som aquí per escoltar
el hipnòtic desig.

Es busca!
vine, acosta't!
deixa't portar
per aquesta dolçor
impossible

i quan ningú miri
balla amb els braços
badats al vent dels sons
de la meva música.


:)

Mentre al carrer plovia

Et vaig conèixer un dissabte de setembre. Els carrers eren grisos i el món…
El món semblava una lluerna dins un pot de vidre, observada per un nen insensible.
Et vaig conèixer un dissabte de setembre. Els carrers eren molls i jo…
Jo premia els punys dins les butxaques dels pantalons mentre entrava al cafè.

Assegut a l'ombra del quadre on una altra ciutat es desdibuixava en grisos i blaus,
Observava les carícies que el temps lent li dedicava al fum dels cigarrets.
La pluja fora queia amb apàtica harmonia i les veus de l'interior del cafè l'amansien.

Et vaig conèixer amb el cor apagat al fons d'un cendrer de vidre,
Cosint esquerdes esquifides a la pell del teu abric de tristor,
Al fons del local seies davant d'una tassa de solitud que fumejava i t'entelava la mirada.

I la pluja ofegava l'asfalt i el pot de vidre, i apagava la lluerna que inútilment intentava nedar.
El cafè s'omplia de vides paral·leles i d'encenalls d'alenades de fum.
Et vaig conèixer un dissabte de setembre i els carrers eren grisos i molls,
I la pluja ofegava les lluernes a l'asfalt, els cotxes que s'allunyaven,
Com encenalls acaronats per la lentitud del temps.

Acompanya'm a sentir-me sol, et vaig proposar, jo et deixaré sola mentre busques companyia.
I així vam unir isolaments de cafè fumejant un dissabte de setembre, mentre al carrer plovia.

Sergi

Mentre sonava la música


Et vaig conèixer en aquell vell club.
Asseguda sola, refugiada en la foscor d'una taula al racó del fons del local.
Ombra xinesa reflectint a la paret una silueta de dona, fumant amb llarg broquet.
El teu torn feia estona que havia acabat. Ja no era com abans que eres l'ultima d'actuar, el show més esperat. Els homes t'aclamaven et desitjaven i es disputaven els teus favors. Ara esperaves ansiosa que algú omplis el buit que et rosegava per dins.
S'intuïa, figura de rostre prim i cantellut però s'endevinava sensual. amagada sota una mascara de maquillatge, llavis molsuts de formes deformades pel excés de pintallavis rímel negra corregut empastifant uns ulls grossos i tristos.
Intentaves fixar la mirada mig perduda per l'excés d'alcohol cap a la meva, que et contemplava amb tristesa.
Potser solitària t'enganyaves esperant que vindria amb tu
Imatge de la soledat que acompanya la decadència.

Naiade

Diuen que som la darrera engruna d'esperança
Enmig de la foscor de les hores,
La felicitat dels llavis que busquen, amb resignació,
La mel callada en el naufragi dels besos.

I jo sóc quan ets, i ets mentre et sento
Dins de cada porus obert al turment
De no saber qui depèn més de qui,
De no tenir ben clars els camins que ens uneixen.

M'enfonso; vols enfonsar-te amb mi?
M'endinso en el bosc; m'hi acompanyes?

Tinc l'espai per a omplir-te'l com a ofrena
Amb l'amor que professo per les paraules,
Quan dic el teu nom, quan és murmuri
I només tu ets capaç d'escoltar-lo.

I tu ets quan sóc, i sóc resquícia dins teu,
En l'embalum que els teus somnis creen
Enmig dels racons de saber-me llunyà,
De voler abastar el meu alè d'horitzó.

***

Aquí deixo el meu intent de participació en el primer repte musical, proposat ja fa mesos per ixnuir. M'alegra que hagi imperat la il·lusió per damunt de la negació. Una abraçada per a tots, especialment per a l'ixnuir i la gitaneta.

d.

:( arrivo tard... què hi farem? intentaré estar més atenta a la pròxima.

Sort a tots els participants!

I gràcies, ixnuir!

#NaT#