No he pogut resistir la temptació de llegir aquest relat. Ho comprens ... ¿no?
Ara de debó. Títol suggeridor, molt fluid i amb sorpreseta final. Ens veiem per ací.

escriure tradició oral no ho és en absolut. Temps enrere havia escoltat ací, a La Costera, una versió lleugerament diferent d'aquesta rondalla, per tant m'ha fet molta il·lusió veure-la escrita.

m'ha fet tenir la sensació d'ésser jo qui netejava la cuina o qui jugava baix del lledoner. Aquest relat ha aconseguit fer dissabte als meus records, recordant amb malenconia la meua infantesa en un xicotet poble de València. Fer dissabte als records, de tant en tant, implica reviure i gaudir les coses bones, però també tirar al fem els maleïts mals records.
Les descripcions enganxen i la dolçor del salat (al qual he de reconéixer que no estic gens acostumat) fa la resta. Per cert, el teu lledoner m'ha recordat el llibre "El lledoner de l'home mort", de l'escriptor valencià Toni Cucarella.
Ens comentem.

No sóc lector habitual de poesia, però al·lucine quan ho faig i comprove que hi ha gent tan sensible com tu, capaç de treure-li a la llengua aquesta musicalitat i profunditat. El segon paràgraf em sembla MAGISTRAL.

Estic començant a llegir-te i m'agrada MOLT el to de fi humor dels relats als que he fet una ullada. M'atrauen el textos irònics i intel·ligents perquè són allò que jo vull escriure. Em compromet a continuar descobrint-te ... bàsicamente per a aprendre.
Salut

Caaaram! Quin acalorament tinc. M'agrada el ritme ascendent del text. Molt bé! En vull més!