Una de melons i maganxes (Conte popular)

Una de melons i maganxes (Conte popular)
(Per l'amic Rodri, etern "quimicador" de dacses i amatent amant de les matemàtiques. Ell me l'ha contat)

Això diuen que era, en un temps passat i feliç, quan una pesseta tenia quatre quinzets i no existien els telèfons mòbils, -i els fixes funcionaven amb maneta- que a un poble menut de la mediterrània hi vivia el "ti" Peret, llaurador de mitjana edat, creient convençut i habitual client de la missa major dominical.
El "ti" Peret tenia plantada mitja fanecada de melonar d'Alger als marenys del terme, que tots sabem que l'arena fa unes síndries dolces i sucoses, si les plantes estan ben femades. Ara mateix, i en aquesta nit de lluna de principis d'agost, s'encarregava de vigilar-los. Que no li passés com a d'altres companys, que li'ls furtaven. I allí a la barraqueta del bancal estava el nostre home, estès a una màrfega, amb l'escopeta ben a prop, carregada amb cartutxos de sal, per si un acàs. Perquè ell, matar o ferir, no; però si algú se li ocorria vindre a pels melons, escarmentat se n'aniria, i amb bona coentor al cul.
I per mantenir-se en vetla, anava cavil·lejant. "Deuen haver-ne més d'un centenar per collir, d'esta primera florejada... A una mitjana de quatre quilos, podran fer al voltant de la cinquantena d'arroves.... I pagant-me'ls a xavo el quilo, puc arreplegar... dotze duros! Tota una fortuna! Demà en colliré més de la meitat, i els portaré al mercat per vendre'ls..."

Però vet aquí que, en aquell precís moment, un rebombori de mil dimonis i uns llums de tió encès feren que aquella mitjanit semblés la plaça del poble un dia de festa. Dotze homes barbuts i un altre, més jove, tot vestit de blanc i a lloms d'una somera, s'acostaven pel caminal. El "ti" Peret, sorprès, i creient com era, davant aquella aparició, exclamà:
-Per ventura, no sereu...?
-Bé que ho has endevinat, amic Pere. Jo sóc aquell que tu penses... El Senyor teu, Jesús,... I he vingut a tu... Escolta! -digué el de l'atzembla, amb veu rogallosa, però ferma.
-Ai!, Senyor meu, ver fill del Creador de totes les coses? Només sóc un
humil servidor...
- No digues bajanades, Pere! Tu ets la meua ovella preferida i predilecta... I vull confiar-te un secret. Una gran hecatombe s'acosta! Serà com un temporal de llevant mai vist per aquestos indrets. Avisa de seguida el senyor rector, i que les campanes toquen "a rebat"... Que totes les precaucions seran poques... Perquè de veritat et dic que si no se'n prenen, de grans no en quedarà cap! I de menuts, poquets!

I ací em tens al "ti" Peret, corrent cap el poble, ràpid, les cames tocant-li el cul, per donar-li la notícia de la futura desgràcia pròxima al mossèn, al qual va trobar a punt de gitar-se, després d'haver pres la fresca a la porta de la rectoria.
Amb la llengua fora, li digué:
- Senyor rector, senyor rector! Que se n'acosta una de bona...! Trons, llamps, vent i pluja a manta! Just ha vingut el Crist al melonar per avisar-me...
-Què ha anat qui, a la teua horta? I de què t'ha avisat, dius? -demanà el mossèn, tot estranyat, parant l'orella.
-El Crist, ... Jesús... el ver Fill de Déu! I m'ha manat que us diga que toqueu les campanes a manta... que revoltegen fins esclafir el metall... Que estiguen tots avisats... Que se'n prepara una de repícam el colze...
-Ai, Pere! Pere bleda! Babau Pere! Ximple i fava Pere...! Ves de seguida al tros, perquè de segur que de melons grans i grossos, no te'n queda ja cap! I de menuts i a mig fer... ben segur que pocs...!

El "ti" Pere tornà al camp amb el cap catxo, rosegant entre dents: "Que el mossèn s'equivoque, Senyor! Que són dotze duros! I moltes hores de treball..." Però no; no anava gens errat el senyor rector. Melonar hi havia. Les mates. Però melons, el que es diu melons, de grossos, cap. I de menuts, poquets... i capolats!