Llepades i tempestes

Sobre això, de fet, centrem gran part de la nostra poesia. Murmuris a moments i a persones, a situacions que vivim o hem viscut. Estic força rovellat en això de comentar, però intentaré anar-me posant al dia. Aquestes són les idees que m'ha inspirat el poema:

"Quan tinc un peu
enfonsat al fang"

Manifestes una idea d'inseguretat negativa. D'inseguretat perquè el fang pot amagar vés a saber què. Negativa perquè el fang lliga amb la idea de llot, de cul de bassa.

"i l'altre cobert de pedres."

I ara manifestes una idea complementària a l'anterior, la de dolor.

"Quan el cap em giravolta
i perdo el sentit de tot..."

Conclusió de les dues idees precedents, inseguretat i dolor.

"M'arriba un missatge nou,
unes senzilles paraules
que em fan l'ullet subtilment
i xiuxiuegen el meu nom."

Donar-se confiança a un mateix no és, per entendre'ns, "autodedicar-se elogis un mateix", no sé si m'explico. La idea que dónes a entendre és la primera. Moltes vegades necessitem autoconfiança. De fet, en la mesura justa, sempre la necessitem (consideració personal que insereixo amb calçador en aquest comentari). També hi ha una idea de complicitat íntima amb aquesta autoconfiança: les paraules que te la infonen et "fan l'ullet subtilment", et "xiuxiuegen el teu nom"...

"Llepades que curen nafres,
pessigollejant escletxes
obertes dins del meu cor."

Reprens la idea d'autoconfiança, perquè parles de les llepades que alleugereixen el dolor, que curen les nafres, i les llepades, per entendre'ns, se les fa "un mateix".

"Espurnegen com guspires,
encenen llumins d'estel
en l'obscuritat profunda
de les pors i la tristor."

Aquí planteges una reflexió sobre l'esperança, lligant-la amb la idea de llums en la obscuritat, d'estels en la nit... una metàfora, ben mirat, força emprada, però que esbossa molt bé la idea d'esperança.

"D'altres sacsegen amb força,
mans de tempesta i de llamps.
Desperto de la letargia
amb terrabastall de trons
que alliberen crits perduts,
ruixats que arrosseguen dubtes
i en la riera es desfan."

Alternança de bon temps i de tempesta; per això jo parlava d'anades i vingudes de la vida. Expresses idees negatives, de sofrença, de cops durs, secs: llamps, trons, crits... I un altre cop el dubte.

"Paraules dolces i dures
que m'empenyen a saltar
de nou al mar de la vida,
entre onades de roselles
i horitzons difuminats."

L'anar i venir t'empeny a seguir endavant. De fet, dóna experiències, la vida, bones i dolentes. I això, com bé reflecteixes en aquests versos, enforteix. Vingui el que vingui (perquè no oblidem, com dius, que els horitzons estan "difuminats", i en podem esperar moltes coses), cada petita experiència, bona o dolenta, suposa un nou pas per afrontar l'endemà.

"Quan em miro els peus de nou,
el fang esdevé terra humida
i les pedres pols alat."

Són els tres versos que, si has llegit amb atenció els anteriors, no només sintetitzen tot el poema, sinó que confereixen la cúspide, el punt de màxim interès, on la bellesa de tot allò que reflecteixes s'entrellaça amb la sabiduria que, de rerefons, s'entreveu. La sabiduria, potser, de l'experiència.

Dius que el fang esdevé terra humida. Bravo, molt bon plantejament, de debò. T'allunyes de la idea de "llot" o "cul de bassa" que et deia jo al principi. I per què, aquest punt de vista ara, en aquest moment? Perquè la vida, certament, et fa veure les coses d'una altra manera.

Quelcom de similar es desprén de les pedres que esdevenen pols alat. Ja no fan mal, ja no produeixen dolor als peus en caminar; ben al contrari, et donen força per seguir caminant i mirant endavant.

"Em mullo per dins, per fora,
de llepades i tempestes,
i amb renovada embranzida
intento tornar a volar..."

No podies acabar-lo de millor manera tenint en compte que allò substancial figura en els tres versos precedents. T'imbueixes d'allò negatiu (les tempestes) i de la seva cura (les llepades). Tot plegat es resumeix en aquelles experiències de la vida que, efectivament, t'impulsen a tornar a volar.

Pel que fa a la resta del poema, té una bellesa rítmica, sense cops bruscos (contrastos de síl·labes que a vegades, ben utilitzats, poden donar molt de joc, però que poden trencar o no deixar veure el missatge en tota la seva essència).

Gràcies per poemes com aquest. Val la pena llegir-los; omplen i són enriquidors.

Una bona aferrada!!!

Vicenç

M'agrada la força que em sembla que dones als sentiments en un obrir i tancar d'ulls.
Poses color i música a la tendresa i a la ràbia.
MOLT I MOLT.

quina exibició de poesia, de bellesa literària, de vocabulari guardat en l'estoig del temps...
quina força, quina lluita... quina ciència la de saber rebre i interpretar tota mena de missatges afalagadors i flagelladors...
quantes metàfores riques i plenes, preses de la natura, dels llamps i dels trons, dels rocs i les tempestes...
i sempre acabes volant pel damunt del fang i les pedres... com papallona immortal!
un petonàs i una abraçada!
he tornat a conectar amb tu... i em sento renovat amb la teva energia i positivitat!

...dir-te, Rosa, que jo de poesia no n'entenc. Però que aquest poema teu m'ha arribat amb una profunditat que feia temps no sentia en llegir poesia. Abans de fer cap comentari l'he passat directament als preferits (per no oblidar-me'n).

En segon lloc dir-te, Rosa, que malgrat les distàncies que sempre puguin existir entre la comprensió personal d'un mateix fet, crec que et puc assegurar, amb tota la plenitud de les paraules, que comprenc perfectament aquesta sensació que mostres en els teus versos.

En tercer lloc, Rosa, i repeteixo, malgrat que jo no n'entenc, de poesia, felicitar-te per aquesta corba ascendent que realitzes en la teva productivitat literària. I no em refereixo a si tens molts relats o si en tens pocs, a si ets molt valorada o si ho ets poc, a si gaudeixes de molts comentaris o si en reps pocs... Això, la veritat, crec que no té cap valor. Em refereixo a un aspecte que no té "rànquing" oficial perquè no el pot tenir. Em refereixo a la qualitat dels teus relats i poemes, que, per al meu gust, i per tant des d'un plantejament del tot subjectiu, considero que cada dia que passa milloren en tècnica i estil.

I en darrer lloc excusar-me per no entrar a comentar-te'l, aquest poema. Però és que m'ha impactat de ple, m'ha agradat, què vols que et digui! I m'he llençat a explicar-t'ho. Res més.

Disculpa aquesta llarga parrafada (o caldria dir paragrafada?), però necessitava escriure-la pe a tu.

Ens veiem=ens llegim!

LLIBRE

"Un peu enfonsat al fang i l'altre cobert de pedres". Bella imatge.
Desprès, "senzilles paraules... llepades que curen nafres..."
Al final, la tempesta, arrossegant dubtes, i un valent intent de reprendre el vol.
Bonic poema!
Petons

El títol sol ja té una màgia especial! Et fa imaginar en plena tempesta d'estiu, d'aquelles tant breus que et sorprenen sense aixopluc i que després s'acaben de cop, sense avisar, fent-te experimentar l'escalforeta d'una tímida llepada de sol... Obscuritat i llum!
Al poema, preciós, ens parles també d'una ofuscació, si bé de l'ànima en aquest cas, i d'una llum, la veu interior que t'esperona primer suaument i després amb força per tal de fer-te galopar i somriure a tots els fats. Aplaudeixo aquest xiuxiueig, i tan de bo tothom se l'escoltés i n'hi fes cas en els moments difícils. Tan de bo...!

Gràcies Rosa per donar-me ànims!
Ànims per a tu també!
I gràcies també per comentar a la meva neboda!
Una abraçada!

Rosasp,

Gracies com sempre pels teus comentaris. Avui ha estat una grata sorpresa quan arribava a la feina i m'he preguntat si RC consideraria el darrer relat, "miralls terbols", com a erotic o no, i quan he vist lo dels menors de 18 anys he rigut una bona estoneta. I el millor de tot es que ja hi tenia comentaris; i el teu no hi faltava. Gracies.

I be, el "llepades i tempestes" es genial. Ja et dic que quan l'he vist a 'ultims comentats', pel titol ja he sospitat que seria teu! Em sembla que en aixo que corroboraves dels titols, em superes i amb moltissima gracia: els teus titols son sempre la cirereta del pastis o el preambul a un banquet extraordinari. Tot el poema es maquissim, i m'encanta quan arriba al:

"Quan em miro els peus de nou,
el fang esdevé terra humida
i les pedres pols alat."

Quina sensacio mes enriquidora.
Felicitats i una forta abraçada!

m

No em preguntis q he fet però, com a desastre amb els ordinadors...només puc dir que segur q l'he cagada jo...ara, si no esborren els altres comentaris pots estar contenta, t'he posat tres o quatre 9 seguits...jeje. A veure si demà entro i miro si ho han borrat...

Aix...quina vergonya...

AntavianA

Gràcies... per moltes coses,
per aquest poema, un poema que empeny a tirar endavant....malgrat els moments durs que de vegades les persones ens trobem...

i gràcies per llegir-te els meus contes, de vegades em pregunto si ets la meva mare, o alguna amiga, que volent-me donar ànims s'ha donat una nova identitat i intenta animar-me escrivint-me els missatges que m'escrius.

Gràcies per ambdúes coses, per com escrius, ja que fas volar a tothom fins les estrelles i per els teus comentaris en què m'hi fas volar a mi. Gràcies per aquest vol per les estrelles...avui potser arribo a la lluna...una salutació des d'allí..

Mil gràcies Rosa,

Antaviana (Carme)

No soc lectora de poesia. Mai en llegeixo i sempre he pensat que no hi connecto. He llegit la teva perque et volia coneixer després de veure el comentari que m'has fet.
Em sembla que potser li donaré una oportunitat a la poesia...

hi hauran paraules que ens sacsegin i, si no fos així, què seria de nosaltres, Rosasp?
Cada paraula et dóna un alè nou, et fa despertar, et desperta de "la letàrgia" perquè ens commouen i es fiquen endins nostre.

Gràcies a les paraules, hem de dir i jo dic gràcies perquè pugui llegir-te poemes tan bonics i tan encertats de temàtica.

El títol m'ha seduït. La resta ha estat un plaer que els ulls han transmès als sentits més propers.

No sóc lector habitual de poesia, però al·lucine quan ho faig i comprove que hi ha gent tan sensible com tu, capaç de treure-li a la llengua aquesta musicalitat i profunditat. El segon paràgraf em sembla MAGISTRAL.