Assaig sobre vampirs i altres mites

Un relat de: iong txon
.




Fotografia de Clément Falize, publicada a Unsplash








Fa un parell de mesos, em vaig adonar que durant la mateixa setmana havia anat a veure dues pel·lícules al cinema i que la trama de totes dues es desplegava a Àustria. La primera estava situada al nostre temps. A la segona, ubicada als anys 30s, hi apareix, en un paper més aviat secundari, un dels personatges del segle XX que han deixat més empremta a la nostra societat. El professor Sigmund Freud. Les dues projeccions, que em van cridar prou l’atenció per anar-hi, eren «L’Animale» i «El vendedor de tabaco.»

El missatge que en vaig rebre era una mica allò que «De aquellos polvos...» (el nacionalsocialisme i totes les seves bestieses) «...viniereon esos lodos» (una societat que s’ha recuperat bé econòmicament de la guerra, però que encara té persones i famílies que fan aigua, a causa de la confusió -de fet prou general -que ve del relativisme moral).

Si no ho tinc mal entès, Freud mateix no era creient. No hi ha dubte que malgrat tot era un home savi, potser amb algun desengany amorós a la seva joventut... No ho sé del cert. El cas és que va poder aprofitar les seves experiències per aprendre alguna gran lliçó durant la seva vida. ¿Què en diria, el professor Freud, de la simbologia dels personatges del cinema de terror?

En el cas dels vampirs és bastant clar. Sembla que l’origen del mite és un noble i militar romanès de l’edat mitjana, famós pel seu costum de fer empalar els seus enemics com a mètode de càstig. Jo suposo que l’home a més d’empalador devia ser fornicador. Si més no, d’ençà de la creació del mite del Comte Dràcula, en tota la simbologia al voltant dels vampirs no puc evitar veure-hi una clara referència al món espiritual més inferior, i en particular als esperits fornicadors. És a dir, els dimonis o persones del passat que empenyen la gent que ens trobem actualment en aquesta dimensió dels derivats del carboni pel camí del sexe il·lícit. Més concretament, estarien empenyent la gent a cometre adulteri o fornicació.

Faig aquesta distinció perquè reservo l’altre principal pecat de sexe il·lícit, l’onanisme i la masturbació, per als esperits impurs pròpiament dits, als quals trobo que els escau com un guant l’altre personatge tradicionalment associat als vampirs, si més no en el món del cinema de terror: l’home llop.

Aquestes criatures aparentment inofensives, es transformen les nits de lluna plena. Els surten pèls per tot arreu, les ungles esdevenen urpes com ganivets, se’ls allarga el morro, es posen a udolar com un llop i a rodar pel bosc a la recerca d’algun humà per devorar. Si aconsegueixen mossegar algú, normalment les seves víctimes al cap d’un temps prudencial, contaminades pel virus de la licantropia, són susceptibles de transformar-se igualment en homes-llop i sortir a la cacera de noves preses al seu torn.

En això trobo que els licantrops mostren algun paral·lelisme amb un altre personatge del cinema de terror com són els zombies. Crec que aquests són de creació més recent, però em serveixen igualment per representar aquest «costat fosc» del món espiritual, que empeny la gent cap a les diferents formes de pecat sexual. Es propaguen com una epidèmia i deixen les seves víctimes «mortes» espiritualment, però paradoxalment encara actives per a continuar propagant el virus de l’onanisme o, directament, l’adulteri i la fornicació.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de iong txon

iong txon

130 Relats

269 Comentaris

107937 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes…

Agustí Bartra




LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"

Ventura Gassol




EL COMTE ARNAU

Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…

És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…

(…)

Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;

i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.

(…)

Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!

I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Josep Mª de Sagarra




LE COLIBRI

Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air

il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair

Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !

Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.

Charles Leconte de Lisle







Els Principis Divins, en català


Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".




El meu primer poemari en paper:

Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni




.