VARON DANDY

Es veu que l'olfacte és el sentit que guarda més temps la memòria. Jo encara recordo l'olor dels colomins guisats que feia la meva padrina. Els estofava en un tupí de fang que penjava en un ganxo de la llar de foc. Tota la casa feia olor del vi de la collita, del llorer i de les altres aromes del guisat.Han pasat seixanta anys d'això.
Al meu pare també el recordo igual que el teu, treballador, seriós, de poques paraules i bo, molt bo. Ell també feia servir Varon Dandy i massatge Floid. Sempre cantava un tango amb una veu molt maca. El trobo tan a faltar...El teu relat m'ha tornat la memòria de totes aquestes coses, no sigui que se'ns esborrin amb tants anys.Gràcies, Nil.

Diuen que res com les olors per fer-nos viatjar en el temps, per tornar a viure situacions, tornar a "veure" els éssers estimats que ja no hi són. La colònia del teu pare te'l fa veure de nou i et fa recordar l'absència d'afecte. Però s'ha de dir que això de fer petons i abraçades abans no es feia, només en ocasions molt comptades. L'afecte del pare te'l demostrava treballant de sol a sol, perquè a casa no hi faltés res.

Llegint el teu relat he trobat també reminiscències del meu avi, que s'hi dutxava amb aquesta colònia.
Aquell perfum dolcet el recordo molt agradable. Una colònia que feia bo de tenir a casa.
Diria que encara es fabrica.

Gràcies Pallars per haver trobat l'aroma del meu poema. Ara guardo també una de "Locion Williams afher shave AQUA VELVA" El líquid és de color blau torquesa, preciós. Havia estat del meu oncle que ha mort en aquest maleít confinament com a consequència, entre altres coses, de corona-virus. Com pots veure ara, ambdues ampolles es faran companyia.

Quantes vegades hem experimentat aquestes sensacions! Particularment em resulta molt agradable associar una aroma al record d'una determinada persona. S'estableix un vincle especial i únic. Tu l'has trobat i l'has sabut expressar amb molta finor i elegància. L'enhorabona!
Salutacions.

Mercès Lluís per les teves paraules d'encoratjament i d'elogi del poema.Trobar les paraules adients per tal de poder explicar el que sento per dins i he viscut al llarg de ma vida i d'una manera concisa, poètica, no és tasca gens fàcil com imaginaràs. Però també hi ha un mèrit ens els meus poemes que ningú no ha esment encara i que és de cabdal importància. Em refereixo a l'extensió dels versos i llur simetria que aplico, feina d'orfebre!, que em treu força llibertat alhora de versificar, ja que el no encaixament d'un mot, m'obliga a desfer tot el vers i de retruc, a vegades, a començar de bell nou tot el poema. Per això no exagero pas quan dic que amb un poema puc estar dedicant-li, pel cap baix, 200 o 400 hores. Però bé, al final, allò que preval és el resultat. Ah! i també, i això ja és un tema personal, sempre procuro al màxim que tot el que relato sigui 100% real, no invento mai res! algun cop puc canviar el nom d'un arbre per una qüestió merament d'espai o estètica, tergiversar el nom de la persona involucrada o el el lloc de l'escena on passen els fets, afí d'ocultar la meva identitat, com és lògic i respectable. Salut, Nil. Ah! me n'oblidava , avui acabo de penjar un nou poema. Bé, es tracta d'un poema que ja havia publicat amb anterioritat, amb el títol de Catric-Catrac i que tot d'una, un dia va desaparèixer del meu espai poètic sense deixar-ne rastre i que ara eli torno a publicar, modificat i millorar!, tot s'ha de dir, amb el títol d'AMBRE DE MITANIT. Nom que fa referència a la marca d'un perfum d'homes.

d'un pare a través de l'olor de la seva colònia. Imatges que s'amunteguen al cap, records que passen fugissers com imatges d'una pel·lícula, una mica d'història (trista, malauradament), objectes d'infantesa, etc... Tot això està molt bé, el vocabulari tan ben triat, la sensibilitat de l'autor en tractar un material molt delicat, tot el que us pugui transmetre... però al final hi ha unes paraules que m'han sorprès per la força que tenen, i les repeteixo aquí: "banyada per una llàgrima exempta de rancor". L'autor perdona el bes no rebut, l'abraçada absent, quina lliçó de maduresa! El progenitor era com era, i en Nil l'accepta així i no li guarda cap rancúnia malgrat una fredor manifesta en el tracte. Superat? Jo crec que sí, i amb nota! M'enduc una lliçó de persona d'una ètica altíssima, me'n trec el barret, Nil.

Grans mercès Brins pel teu encertat comentari. És veritat que que l'afecció física no té per que ésser més autèntica o vàlida que l'espiritual (la del cor). El tarannà genuí català, a diferència dels nostres veïns peninsulars del sud, és molt més inexpressiu, menys donat al "besuqueo". Però crec que això passa dins l'àmbit de la família, perquè en contraposició, Barcelona no ha estat només la ciutat de "las querides", sinó també la urbs amb prostitució de l'Europa mediterrànea.. Diré que aquest temperament cerebral català ens fa semblants a la gent de nord enllà. És clar que això ara ha canviat força amb la globalització, i va canviar molt amb l'arribada després de la guerra de gent d'Andalucia i de Múrcia. Ho he vist en la meva família, ties forasteres que amb el seu caràcter "salamero" , han endolcit i fer més enraonadors els homes de la meva nissaga familiar i això ha equilibrat el nostre temperament. A tall d'anècdota històrica et diré que va haver un temps, al segle X, en el qual s'esdevé la nostra configuració com a nació naixent, en que els catalans érem, com ho testimonieja documents de l'època, la gent més alegre, joiosa i trempada d'Europa, Era l'època dels trobadors i de les fastuoses corts de Barcelona i de la Provença. Després vingué, la derrotade Muret, més endavant la pèrdua de l'imperi mediterrani i finalment la sobirania pròpia de la nació catalana en mans de Castella i França. Tots aquests fatídics esdeveniments han influït i molt en el nostre tarannà, en la nostra forma de treballar, en la nostra creativitat artística i fins i tot en la catalanofòbia que despertem en la gent que no pensa ni actua com nosaltres.
I per quan al que m'has preguntat com sóc jo, et diré en el aspecte privat de la meva vida sensual i eròtica sóc un trobador!: alegre, entusiasta, sensual,i xerraire...Però en el dia a dia amb la gent que m'envolta, continuo essent una persona enraonadora, obtimista, simpàtica i oberta a donar confiança, però! , també et diré que no m'ha agrada segons quines costums com ara aquest costum propi de la gent més aviat castellana, de donar la mà a cada moment com si tanquessin un tracte comercial, no m'ha agrada el "besuqueo" superficial, i menys que m'abracin si jo en aquell moment no tinc necessitat o no sento cap atracció física o emocional cap a aquella persona. Jo, fora de l'àmbit sensual, crec que una mirada franca, un somriure ver, o unes paraules sàvies i alhora senzilles són d'agrair molt més. Salut, Nil.

"Desenrosco el tap de l'ampolla de colònia..."/ "hi torno a posar el tap..." Has aconseguit un final perfecte per a aquest relat, Nil. Tots els escriptors voldríem trobar sempre una frase final que fos resum i cloenda alhora del que hem escrit, però no sempre la trobem....Tu l'has trobada, perquè has tingut la voluntat de dedicar molt de temps al poema.

Quant a la relació que vas tenir amb el teu pare, em queda clar que ell no era gaire amic de les carícies, però em queda el dubte de sí tu sí que ho eres, no ho expliques. Crec que els petons i les abraçades no són una conseqüència de la vida que hàgim de portar, sinó de l'expressió visible del nostre tarannà, de la nostra manera de ser. El fet que algunes persones demostrin amb carícies el seu afecte, no vol dir que éstimin més que les persones que són més eixutes, i t'ho dic, per experiència, l'amor que ens professàvem la meva mare i jo era sublim i infinit, però no el solíem l'expressar per mitjà de les moixaines,sinó dels fets.

I crec que estàs d'acord amb mi, Nil, quan dius que no senties rancor, ho deixes ben
palès.

Cordialment,

brins

Hola Neus, el petit diccionari va bé perquè no tothom coneix les paraules que faig servir i allò que em pot semblar evident per mi, per altres els hi pot crear problemes de comprensió del poema. La Baron Dandy era a totes les cases, com els licors Anis del mono o el Calisay. Ara sortirà un poema meu una mica fortet, això si!, relatat amb una finesa que sense llevar-li l'aspecte sòrdid el fa summament poètic. En certa manera és com un treball alquímic que faig, de convertí el plom en or. Si no em comenteu me'n faré càrrec. El poema es titularà: EL TOCADOR D'HOMES.

Ups! Quants records d'infantesa amagats en una aroma tan peculiar. Qui no ha tingut una ampolla de Varon Dandy ?
El millor dels teus relats el diccionari dels dubtes.
Felicitats,
Neus

Ups! Quants records d'infantesa amagats en una aroma tan peculiar. Qui no ha tingut una ampolla de Varon Dandy ?
El millor dels teus relats el diccionari dels dubtes.
Felicitats,
Neus

Nil, es un poema de fa molts anys, uns dels primers que vaig escriure i que li tinc molt afecte. Algú em va dir que semblava que em penedia de la meva actitud i enfrontament amb la mare. La meva intenció no era aquesta. El poema vol ser un moment d’empatia i de voler entendre perquè era tan difícil el confrontament entre les nostres idees, I entendre que el que ella volia és el que diu el conjur: el desig que” l’Amor
t’embolcalli i t’atrapi.

No vam saber-ne més ni ella ni jo. Potser si encara visqués podríem haver arribat a una conversa-diàleg, que a vegades he somiat.

Una abraçada i cuida’t molt..

Hola Conxita!, me n'alegro que vulguis compartir creació literària amb tots els relataires i també dir-te que m'acarona l'oïda que t'hagi encantat el meu poema de caire intimista com és Varon Dandy. Si fas un repàs del que tinc publicat te n'adonaràs que hi ha alguns que són d'allò més libidinosos. No fico "rombos", perquè tot i que traspuen, com t'he dit, un fort erotisme... Sempre procuro en el moment de escriure'ls, de no caure en la vulgaritat, que és com tenir en compte totes les sensibilitats. Per això, vosaltres, les dones sou les meves clientes habituals. Avant, Nil.

Dic valentia, perquè trobo un acte valent el deixar-se anar en qüestions de sentiments propis i tant profunds.
La riquesa d'un vocabulari gairebé perdut, i que fas retornar amb tota naturalitat.
Un relat fluid però alhora ric en matissos, que fa empatitzar amb qui ho escriu.
M'ha encantat Nil.

Gràcies Nil, pel teu comentari, on m'expliques molt bé els ulls quan són enamorats. Aqueixos ulls són bellament poetitzats en el meu poema.
Saluts
PERLA DE VELLUT

Sembla estrany com una olor, una flaire determinada, un objecte del passat, ens pot obrir una porta per on retornem a moments que semblaven oblidats i es fan ben presents. M'ha agradat molt Nil

Mercès Atlantis, el teu comentari vibra amb el mateix aroma del meu relat. Tot el que dius és tal qual, jo també vaig guardar una bufanda sense rentar durant un temps... M'ha consola que d'una manera o altra et sentis identificada. Kefas, gràcies, Lo de varon, mot que en català no s'escau, usa una altra paraula que ara no em ve al cap, i per quan a lo de Dandi, només que miris la meva foto de perfil... A la biografia hi poso la ressenya aquesta: - Foto de perfil: retrat anònim trobat als Encants Vells, Fira de Bellcaire, de BCN. Conté una data: 22 novembre 1913, - Guantánamo, CUBA -. Amb l'endreça: " A mi hermana Salvadora y José".

..i flaire de diumenge.
El nom sempre em va cridar l'atenció. Per a homes, i d'aquí el varon. Però de dandy només coneixia els anglesos de les pel·lícules. Potser vestia amb una capa d'elegància als homes que se'l posaven que jo mai havia pogut percebre.

El que mes m'agrada del teu poema es que bases el record en l'olor. Ensumes una colònia i et ve el cap el teu pare a la dutxa.No sé si has perdut alguna persona estimada, però jo vaig descobrir la força de la flaire al ensumar una bufanda que no havia rentat després de mort el meu company. La vaig guardar un temps llarg i de tan en tan l'ensumava perquè em portava a ell.

El meu pare es posava Pantene pels cabells i lavanda Puig i aquestes fragàncies em porten a ell. Nosaltres dèiem pare i mare, papà i mamà es considerava de "pijos". Malgrat tinc molts amics-coneguts de la meva edat que sempre han dit papa i mama (sense accent).

Només quan t'has fet gran i has viscut unes quantes coses, ets capaç de no guardar rancor, perquè entens els perquès de les seves actituds. Per això avui has pogut escriure aquest poema.

Jo en vaig escriure un a la meva mare (amb la que no vam tenir possibilitat d'entendre'ns quan era viva )i ara he pensat que el penjaria.

Hola Josep Ventura, no tinc el gust de conèixe't...Però em plau molt que et sentis identificat amb aquest poema on recreo per mitjà d'un flascó de colònia Varo Dandi una experiència viscuda de la meva infantesa. El Pròxim poema, també hi haurà perfum pel mig, però en aquest cas per a explicar una experiència libidinosa, espero no espantar la parròquia! És un poema que el tenia penjat al començament i no sé que va passar que va desaparèixer. Ara el recupero i millorat. Mercès, Nil.

Excel·lent aquesta descripció d'un temps que molts hem viscut, els avis, els pares que treballaven mes del què podien perquè els seus poguessin menjar un bocí de pa i que no donàvem massa importància a un peto o una abraçada encara que a la seva manera ens estimessin molt. Una gota d'aquella colònia per uns segons podia trencar el fer de cada dia. Salut

Sí, són bones respostes, amb bona raó. Tot el que em dius de distingir: Amoltonar, de apilar o amuntegar. Clar la creació poètica utilitza paraules més apropiades. La qüestió de la paraula "papa", me l'ha expliques bé, segon em dius.
I també de com el descrius tan sensual és una descripció "eròtica" i no "pornogràfic". Estic d'acord, molt bé. Està tot clar, Nil.
Fins a l'altra i bona nit...

Ah! i per quan a lo d'haver inclòs el meu poema dins l'apartat d'eròtic, a més de biogràfica i poesia, és per jo si que veig en ell un punt d'erotisme en el poema. Quan dius que un home és "forcegut", "emmorenit", "mans grosses", i a damunt surt de la dutxa i del pòmul de l'orella li penja un resquitx de crema d'afaitar.... No trobes que és eròtic i summament sensual... Jo crec que s'ha de diferenciar entre eròtic i pornogràfic... seria interessant que els lectors o relataires de R.C n'opinessin...I així sortiriem de dubtes i mal entesos. Salut, Nil.

Ah! i per quan a lo d'haver inclòs el meu poema dins l'apartat d'eròtic, a més de biogràfica i poesia, és per jo si que veig en ell un punt d'erotisme en el poema. Quan dius que un home és "forcegut", "emmorenit", "mans grosses", i a damunt surt de la dutxa i del pòmul de l'orella li penja un resquitx de crema d'afaitar.... No trobes que és eròtic i summament sensual... Jo crec que s'ha de diferenciar entre eròtic i pornogràfic... seria interessant que els lectors o relataires de R.C n'opinessin...I així sortiriem de dubtes i mal entesos. Salut, Nil.

Bona vesprada Perla de vellut, primer de tot gràcies per aprofundir en el meu poema, això denota que ets una persona molt involucrada a R.C. Bé, aniré a passes per a donar resposta a les teves preguntes. "Amoltonar", és un mot que jo no havia fet servir mai, jo dic apilar o amuntegar. Passa que en la creació poètica, a voltes, és convenient emprar paraules que existeixen, però que no son usuals a la vida diària. S'hauria de privar un pintor d'utilitzar tints o colors nous que van sortint al mercat?, o un constructor aplicar noves tècniques?. tu mateix des que publiques a R.C , has anat incorporant noves paraules pertanyents del català oriental. En quan a lo "d'exempta de rancor", et diré que, allò que m'afectava de jovenet, ara ho veig d'una altra manera perquè l'experiència de la vida m'ha fet comprendre que tot passa per algun motiu o altra, quina vida més dura van tenir la generació dels meus avis i pares! Per això dic "exempta de rancor", o sigui que ja no hi ha rancor, ni retret. I pel que fa al mot "papa" al Principat de Catalunya "papa", sense accent és fa servir des de molt antic en el llenguatge infantil en oposició a "mama", només les classes altes el feien servir amb accent, potser per influència de castellà o motiu de distinció ,Nogensmenys a les illes Balears i a L'antic Regne de valència predomina la forma papà " Bé, fins aquí tot, espero haver donat resposta a les teves amables demandes. Salut, Nil.

Analitzant, el teu poema, Nil, li note que quan eres xiquets, en la frase de la llàgrima exempte de rancor, comprenc que vols dir que encara trobes un cert rancor fins aton pare. Doncs dius que mai t'havia fet un petó ni tan sols una abraçada. Vaja! comprenc que encara portes aqueix rancor dins de tu. Aleshores, jo eno entenc com el poses també com a "eròtic", si és un sentiment dins de tu.
Està meravellosa tota la trama i tots els fets.
La paraula "amoltonar", te la respecte, està clar, però per ací en les comarques de la província de València no es diu. Diuen: "amuntegar-se".
La frase de: "El papa no ha fet res més que treballar", "papa", sense accent és farinetes o (papilla) i també: Papa o Sumo pontífice. O siga si és "papa", de "pare" deu de tenir accent obert. Hauria de ser: "El papà no ha fet res més que treballar". Diferència amb el castellà... que l'accent el té agut: "El papá no ha hecho nada más que trabajar".
Bo, no és per a molt, però és així. Tranquil, la qüestió és que se t'ha passat l'accent.

Res més.
Saluts.
PERLA DE VELLUT

Gràcies Aurora pel teu comentari, és veritat que en el meu poema puc donar una imatge de retret devers al pare, sí! Però també hi ha, si s'examina bé el text una presa de consciència per part meva, presa ja a l'edat adulta i després haver-e sentit durant molts anys poc estimat, dels moments que li va tocar viure: la guerra, la mort de la seva mare, la meva àvia, el pare seu, mon avi, a la presó i co afegit una vida consagrada al treball. Els vers: "Amb una mà acaricio el flascó i amb l’altra, banyada per una llàgrima exempta de rancor, hi torno a posar el tap..." , és la la consecució d'aquest entendre... Com he dit als altres comentaristes, em plau i em satisfà que a través d'aquest poema meu, hagis, hageu, reviscut moments entranyables de la vostra infantesa. Salut, nil.

on el sentit de l'olfacte juga un paper molt important pel protagonista.
He de dir que el Varon Dandy, com dius tu, era una colònia molt utilitzada pels homes i que la recordo perfectament. Jo tinc bona memòria per les olors i, mentre estic escrivint, l'oloro. El meu pare, pero, utilitzava Floïd, una loció de massatge més antiga que el Varon Dandy
Fas una descripció física del teu pare molt acurada: la pell, els ulls, les mans... i jo hi afegiria uns llavis prims, atès que el conec per una fotografia que vas tenir l'amabilitat d'enviar-me.
El teu escrit traspua una certa decepció en el sentit de la manca d'afecte del teu pare. Però, no t'equivoquis. Segurament no era que no fossis estimat, és que els homes rarament mostraven el seu afecte als fills. No feia prou mascle, allò era cosa de dones, segons la imatge que ells havien rebut dels seus pares i padrins. De petons i abraçades dels pares tots n'estem mancats. El pare havia de ser una persona que fes respecte.
Sortosament, avui en dia, en que els pares tenen també cura dels fills, fins al punt de que se'n ocupen personalment, la relació nen/a / pare és molt més propera i afectuosa.

Per una altra banda, el teu escrit és, com sempre molt curós, molt meticulós en quant al vocabulari que empres. L'enhorabona per una bona obra.

Robert, la veritat és que estic sorprès de la gent, com ara tu, que el meu poema Varon Dandi, els hi faci recordar el pare o l'avi, i a damunt, com afegit, en el teu cas, et fa reviure les mans del teu avi. Amb això ja em sento més que cofoi. Nil.

Gràcies perla de Vellut, ara feia dies que no percebia la teva presència a R.C, acostumats com estem a veure't tan actiu. Em satisfà que t'hagi agradat el meu poema ple de reminiscències familiars...Salut, Nil.

Amb aquest poema, em deleite molt en les teues paraules que són dignes de satisfer a qualsevol lector. Amb aquest fas memòria quan eres un xiquet i vessen els teus versos la presència de ton pare, molt ben descrit. Tenen onades de sensacions passades. Realment molt subtil.
Saluts
PERLA DE VELLUT

Està tan ben descrit que m'ha fet recordar el meu avi de mans gruixudes i fortes. Un home valent i robust. Que presumit, es cuidava. I, l'ampolla de colònia a la tauleta de nit no podia faltar. I, aleshores venia la meva àvia enamorada i l'olorava i li deia, quina bona olor que fas!, i satisfet donava per ben passada la jornada. Gràcies i felicitats

Moltes gràcies Ness per copsar la meva sensibilitat i remarcar els darrers versos, modèstia a part, que em van quedar força reeixits, i Grans mercès Aleix pel reconeixement a la meva poesia, fruït de massa hores de treball, tantes que a vegades em salto les menjades. De veritat no faig res més durant el temps lliure. A tots dos salut i inspiració divina. Nil

Ets un mestre a l’hora de descriure petites coses, com una ampolla de colònia. Records d’infantesa, que avui continuen ben presents. Espero que estiguis molt millor de salut. Una abraçada.
Aleix

Commuguda per aquests versos que et traslladen d'immediat. I un final que toca l'ànima:
"...No recordo pas que m’hagués fet mai un petó,
ni tan sols una abraçada, pensar-hi em fa mal. Amb una mà
acaricio el flascó i amb l’altra, banyada per una llàgrima
exempta de rancor, hi torno a posar el tap..."

Sr Garcia, em satisfà molt que s'hagi adonat que ""una llàgrima exempta de rancor", no és qualsevol frase..., no! és quelcom més, és la cirereta del poema. Perquè tota ella ens transmet un missatge on es realça un valor humà com és el perdó, la comprensió...També em xocat que conegués la forma lingüística del mot "Aulorar" i a més a més que també la faci servir com ho faig jo, variant de la llengua, per transmissió materna i vigent a la comarca de la Plana alta. Salut, nil

La colònia Varon dandy i el massatge Floïd són els que marquen les aulors d'una època ja molt distant. M'agrada l'evocació a través del perfum. M'agrada el sentiment que mostres: "una llàgrima exempta de rancor". Sabem quan existeixen les coses encara que no es mostrin.
No és només el perfum, també uses paraules com "Aulorar" que són apresses a la mateixa època. Jo també la dic, com "auvella", "aurella" i "auliva".
A través de les evocacions es veu quines coses no han desaparegut.

Benvolgut Nil!
Com sempre, només et puc felicitar pel poema. Ben fet, ben construït, sensible... Si en l'anterior ja destacava la teva capacitat per a despertar en el lector un munt de records i evocacions, en el d'avui encara has anat molt més enllà. El teu poema m'ha fet recordar a l'instant l'olor de la colònia, la infantesa, el pare jove... però no només evoques records de situacions concretes, sinó també records de sentiments, i això és molt més complicat. No és només que el pare fes això o allò, sinó el complicat conjunt de sentiments i la forma de portar-los en aquelles èpoques.
S'ha parlat molt de les olors i els gustos per transportar-nos al món dels records i alguns moments de la millor literatura universal estan dedicats a això, com el cas de la famosa magdalena de Proust, i aquí tu demostres ben be que amb la literatura, amb un bon poema, es poden revifar, amb poques línies, un munt de records, de sentiments, de sensacions.
Com sempre, felicitats!

Gràcies Eric pel teu compliment, em satisfà que el poema finalment t'hagi entrat bé a la segona lectura, bo i gaudint de la seva concisió, directe al gra, com a tu t'agrada. I a tu també Romy per sentir-te identificada amb aquesta colònia icona de la generació dels nostres pares. Una generació d'entreguerra, la qual els hi va furtar l'adolescència i en acabat van consagrar la seva joventut i maduresa al treball i a la família. Tal volta era aquesta la manera encoberta de donar efecte sense haver de passar per l'amanyagament físic. Nil.

Hola Nil,
També a mi em recorda el pare aquesta colònia Varon Dandy, tot un símbol de perfum varonil per aquella època, la de la meva infantesa.
M'ha agradat molt el teu relat i m'ha portat un allau de records infantils. Pares als que estimem , però que no demostraven gaire els seus sentiments i afectes: una generació ruda perquè van viure temps difícils!
T'envio una salutació molt cordial,
Romy Ros ;)

Un dels meus millors mestres, sempre hem diu, que si hem de tornar a llegir un text, perquè alguna cosa no l'hem entès, vol dir que aquell text en concret, és literatura pura.

He hagut de llegir aquest poema dues vegades per poder acabar-lo d'entendre... Quina satisfacció poder llegir els teus textos, de veritat t'ho dic, m'agraden molt, entre altres coses perquè són concisos, m'atabalen els escrits que no fan més que descriure, descriure, i descriure... Els respecto totalment, però sóc molt més fan d'aquests, que com el teu, van al gra!