Postres

La cambrera s’acostà a la taula i anuncià, mentre recollia els plats:
- De postres, què voldran? Tenim comtessa, torró de Xixona, gelat de vainilla o de maduixa, flam d’ou, flam de formatge, postres de músics, mató, culant de xocolata, meló, síndria o macedònia.
Res més natural si no fos que va pronunciar totes i cadascunes de les opcions amb una velocitat de vertigen, talment com si llegíssiu una sola paraula: comtessaturródexixonagelatdevainillaodemaduixaflamd’ouflamdeformatgepostresdemúsicsmatócoulantdexocolatamelósíndriaomacedònia. Una vertadera metralladora de mots, una incontinència verbal en tota regla. Davant el silenci dels que havien d’escollir, la noia insistí.
- Els ho repeteixo, tenim comtessa, torró de Xixona, gelat de vainilla o de maduixa, flam d’ou, flam de formatge, postres de músics, mató, culant de xocolata, meló, síndria o macedònia.
L’oferta era la mateixa, en el mateix ordre i… exactament a la mateixa velocitat d’exposició! Ningú gosà dir res, fins que un s’atreví a trencar el gel:
- Que li faria res de repetir-ho més a poc a poc? – amb una veueta que denotava una por a molestar.
- No, no em fa res, els ho torno a dir, tenim comtessa, torró de Xixona, gelat de vainilla o de maduixa, flam d’ou, flam de formatge, postres de músics, mató, culant de xocolata, meló, síndria o macedònia.
De nou, un silenci sepulcral, i justificat: ho havia repetit exactament tan de pressa com abans, sense reduir de marxa. El més eixerit dels que seien a taula va decidir posar fil a l’agulla i expressà de manera naïf el que tothom pensava:
- Segur que no pot dir-ho més a poc a poc? Li faria res de provar-ho?
La cambrera, sorpresa, aixecà les celles; respirà a fons i, sense més preàmbul, començà la lletania de les postres:
- Tenim comtessa, torró de Xixona, gelat de vainilla o de maduixa, flam d’ou, flam de formatge, postres de músics, mató, culant de xocolata, meló, síndria o macedònia.
Les paraules van sortir al mateix ritme de les altres vegades, com una ràfega de bales d’un fusell automàtic. En acabar, no va dir res, semblava una mica fotuda.
- Saps què? Tu engega i quan aixequem el braç, t’atures, què et sembla? – això de tutejar-la era una mostra de confiança cap algú que ha de superar una prova difícil.
Però els braços s’aixecaven ara un, ara l’altre, i ella, destarotada, ja feia estona que havia acabat de dir la llista quan hi havia més d’una ma alçada; ho van provar de nou demanant-li que es tapés la boca així que digués el primer plat, però el cervell processava tan ràpidament com un ordinador i quan la mà arribava als seus llavis, ja havia pronunciat més de la meitat de les opcions. Segur que a més d’un li passà pel magí de picar-la al cap així que hagués dit “comtessa”, però, a banda que allò hauria estat del tot reprovable (que per demanar uns senzills postres s’hagi de madurar una cambrera té pinta, pel cap baix, de surrealisme màgic), ella hauria estat fotudament més ràpida, no tenia aturador. Aleshores, se n’adonà:
- Oh, no puc! No m’havia passat mai! – i envermellí davant la seva impotència. Part del problema era que no es trobava davant d’una taula de quatre o sis persones, senzilla de solucionar de manera individualitzada, sinó d’una de més de vint.
- I si ens duu la carta? Ho llegim i vostè en pren nota, val?
- No en tenim, de carta, ni dels plats principals; no la posem per escrit perquè la variem tan sovint que l’hauríem de modificar cada dia, és més pràctic memoritzar-la.
La situació començava a ser insostenible i podria derivar en retrets o acusacions que no convenien a ningú. O que algú es posés a riure i s’ofengués qui no s’ho mereixia.
- Fem una cosa – digué qui seia a cap de taula. – Jo recordo els postres de músic, a mi ja m’està bé, la resta segur que també n’heu escoltat un que us ve de gust.
La proposta va tenir una molt bona acollida.
- Un gelat de xocolata per a mi! – va fer una dona sense reflexionar.
- Perdoni, el gelat només pot ser de vainilla o de maduixa… - respongué coherentment.
- Jo, un tall de formatge, si us plau.
- Era flam de formatge, no en tenim a talls, em sap greu.
- Mel i mató, fa?
- Demanaré si ens queda mel, crec que sí, aquesta comanda me l’apunto!
A partir d’aquest moment, la gent, per més inri, començava a barrejar el que havia dit la noia amb els desitjos personals, el que feia la situació més incòmode que mai: que si un culant de vainilla, gelat de Xixona, pastís de formatge, macedònia sense meló... un orgue de gats. Els comensals començaven a acabar els torrons, com es diu vulgarment, amb la paradoxa que no havien pogut ni tastar-los. Quan semblava que anaven a demanar el compte i posar punt i final al tema, algú va trobar la solució salomònica:
- Ja ho tinc, fem el següent: saps què, porta els postres que et semblin i ja ens arreglarem, com ho veieu? A qui no li agradi el que li toqui, jo li canvio sense problemes, tot són facilitats!
La cambrera es retirà cap cot camí de la cuina entre una cridòria d’alegria i forts aplaudiments, acomboiant la sortida de paraigües del col·lega, una vertadera quadratura del cercle, la victòria de les ganes de fer postres per damunt de la gana de cruspir-se’ls, en fi, què us haig de dir, una emoció passatgera m’enterboleix el raonament i m’impedeix de seguir el relat, deixem-ho aquí...
Si és que, fet i fotut, quan hi ha bona voluntat, parlant s’entén la gent (encara que la gent no n’entengui ni un borrall).