Per què seré tan modest?

Ha nascut la modèstia ben escrita. íctor Mora. Eres tu! Felicitats! Ah, moltes gràcies per la teva visita, per la teva magnífica enquadernació (per cert, de qui són els dibuixos del cambrer i del detectiu?). amics així val la pena regar-los bé, com un gessamí sevillà. Una abraçada Joan i moltes gràcies de nou! L'Olga està encantada!

Aleix

Un bon relat, Joan!

Aquesta falta de modèstia que ens exposes potser és un xic fantasiosa, bastant exagerada...però no és gens fictícia; hem de reconèixer que també posseeix bocins de realitat; tots hem pogut conèixer, en alguna ocasió, persones que viuen felices pensant i parlant com el teu protagonista.

Saber retratar aquest defecte amb una ironia tan fina té molt de mèrit.

Una abraçada,

Pilar

com he pogut aguantar la teva irreverent golafreria i falsa modèstia. Si has guanyat tants cops els Victor Mora és per aquella acord mutu que tenim per escrit, ja que el cop que me'l vas deixar guanyar a mi em vares fer signar un pacte per què no hi participés mai més, però ja estic fart d'amagar la realitat, que jo t'escric els contes, que jo sóc el teu negre. Fins aquí podríem arribar, homeeeeee!!!

Apa, ja ho he dit i ara qui s'ho cregui que ho esbombi, a veure si encara aniràs de falç modest per la vida. Ha!

Mira per on, m'has fet mirar els noms dels guanyadors i crec que has de tenir un art fent de transvestit molt important! Jaja!!

Bon relat Joan!!

Abraçades!

Un bon relat, Joan, precís i divertit! Estic absolutament d'acord amb el seu protagonista en allò de la manca de bon gust. De quina altra manera es pot explicar que ARC no hagi estat encara declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat?

Felicitats per la selecció per aquest relat tan carregat d'ironia! Sempre m'han agradat els relats on la ironia hi és present! A continuar escrivint! ;)
Edgar

Benvolgut/uda relataire:

Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat, pel jurat d’autors i autores, com a finalista del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio “Pecats capitals (7+1)” i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.

Cordialment,

Comissió Concursos

Ets dels meus , Joan. Quan s'arriba al nostre nivell de perfecció, la modèstia seria hipocresia.
Abraçades.

Ets dels meus , Joan. Quan s'arriba al nostre nivell de perfecció, la modèstia seria hipocresia.
Abraçades.

Un relat que comença amb força, contundent, deixant clara la postura del protagonista. A partir d'aquí, amb un llenguatge viu i precís, ens va portant per un laberint de raonaments i suposicions tan engrescador com divertit.
El final és genial.

sempre em fas somriure, Joan. A sobre de modest- ehm-el teu protagonista és tan generós...! Aquest, Tothom, tothom es pot equivocar...del final, és la cirereta, la magrana, la poma i la pera que coronen el pastís. Una abraçada!!

a

Molt bon relat només perquè m'ha arrencat un somriure. Felicitats i molt bona sort al concurs!

Certament, el protagonista d'aquest relat és modestíssim, expressa amb absoluta sinceritat allò que pensa, si no ho fes, mentiria... Modest i sincer!
Bromes apart; el relat m'ha arrencat somriures i això vol dir que està ben escrit, i en un temps en què fa por engegar la televisió, aquests relats s'agraeixen.
Et devia el comentari RDQ, i encara que sigui amb retard, aquí el tens; i espero comentar-te algun relat més.

crec que de vegades m’és fàcil fer comentaris, però renoi, en aquest cas
no trobo paraules.

Què n’ets de bo, Joan!
La picaresca del relat dóna una fina ironia a la teva manera de presentar-nos la modèstia d’aquest protagonista tan singular.

Els teus relats sempre són peculiar i MOLTS BONS !

Una abraçada ponentina
Núria

Em recorda una novel·la on un personatge deia: Però si jo sóc molt modesta! Molt més modesta que el meu marit!, quin riure em vaig fer igual que amb el teu! Realment, una cítica aguda a la falsa modèstia.

Hola, Joan! Crec que és un relat molt bo que reflecteix la crua i dura realitat; i si no ho dius tu, qui ho dirà. Endavant amb la veritat de cara. Jo pensó el mateix que tu, però la meva falsa modèstia no m'ho deixa dir.

Una abraçada,

Materile

Ja esta bé de modèsties imposades, o esperar que l'avia digui... de fer l'hipòcrita i posar-se vermell de vergonya, quan per dintre estem saltant i dient: SI SI SI....
Molt bo lo teu Joan!!!
La caritat ben entesa comença per un mateix.
Estimat a tu mateix ...
Tot ho diu...

Què és això d'anar per la vida fent-se perdonar, com aquell que diu, per allò que un fa? Si un és bo, el primer que ho ha de reconèixer és l'interessat. Altra cosa és que els altres pensin el mateix, però això és el seu problema, l'autoestima per sobre de tot.
Veus, en el meu cas, com que no he guanyat cap premi, no me les puc donar de pisto i la meva modestia m'obliga a valorar les teves qualitats literàries i ja no diguem personals. Sí, senyor, ets perfecte i modest.

Una abraçada