INCLEMÈNCIA

Moltes gràcies Rosa pel teu comentari al meu primer poema “T’esperaré”. Encoratja que escriptores com tu valorin la feina dels que comencem.
M’ha impressionat el teu escrit per la càrrega emotiva que transmets. Em transporta cruelment a aquelles imatges terribles que tots guardem a la memòria. Enhorabona.
Et seguiré.

Per la felicitació, això m'ha guiat fins aquest teu poema tan bonic i descriptiu. Estic acabant el meu últim llibre i tinc poc temps per passar per la pàgina. Repeteixo moltes gràcies.

Bon dia, Rosa: Gràcies pel teu comentari al meu poema "Amb un sol color". Ho has definit molt bé. Sí, té moltes metàfores, les quals em van costar fer-les a poc a poc.
Que passes un diumenge.
Cordialment.

La nostàlgia del què hi havia abans de la tempesta , que ha deixat la terra submergia, en referencia a la dana i aquest desconsol, que malgrat tot, implora nous horitzons. La personificació de la terra fa un paral•lelisme amb una nostàlgia personal. M’agrada aquesta ambivalència i els versos que tenen molt ritme.

Endavant amb la Poesia, Rosa.

El teu amable comentari m'ha portat al teu "Inclemència" que amb unes paraules amb molt sentiment descrius com el cel pot plorar fins destruir tot allò que tenim,. però també com podem apartar la nostàlgia i remontar a partir d'un bri d'esperança

Relat curt peró intens. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari i tindré en compte lo de la revisió ortogràfica.
Salutacions molt cordials.

Unes paraules plenes de tendresa. Cal saber assumir la nostàlgia i animar-la. Enhorabona per aquest Relat.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre les Respostes.
Salutacions molt cordials.

Preciós escrit Rosa, paraules que connecten directament amb la meva emoció de tristesa per la gran tragèdia viscuda... però amb un bri d'esperança de que res no quedi en l oblit i continuar posant esforços en revifar les terres valencianes i en acompanyar les famílies que encara no han pogut recuperar-se d'aquesta situació

perdona que no tingui prou temps per fer un feedback com deu mana però et vull seguir agraïnt el fet de poder compartir aquesta afició d'escriure allò que és intangible...
Una abraçada
Joan

Per petit que sigui, un bri de llum evoca l'esperança d'un futur que deixa enrere la catàstrofe i la desolació, quina expressió més potent i encertada! Enhorabona!

Bona nit, Rosa,
El teu primer comentari ja m'havia fet il·lusió, com tots els que em fas! A més, vas fer-me sentir com a casa des del primer dia, i per això sempre t'estaré agraïda.
De vegades no surten les paraules i no passa res, a mi també em passa amb els teus poemes. Aquest que has escrit, crec que t'ha sortit de molt a dins, es nota molt sentit.
No em tinguis molt en compte el que et diré ara perquè la manca de son em fa desvariejar, però des que ho he vist no puc deixar de veure-ho: la mètrica del teu poema dibuixa una cara de perfil que crida, i m'ha semblat que era perfecte per la temàtica.

Els dies rúfols acostumen ha abocar-nos la nostàlgia, a que pouem dins l'ànima, a partir certa melangia. Aquest poema teu escuet però rabiosament intens, guarnir amb belles paraules de caire rural ha fet que me'l llegís tot d'una tirada diversos cops pel bon ritme i la musicalitat que té.

En llegir l'aclariment he entès que no era el pedregar de l'ànima.
Un homenatge molt sentit a la gente que ha viscut la crueltat de la natura. Només de la natura? No no es pot culpar a la natura d'allò que en som responsables ni de l'estultícia dels polítics.
És trist pel que reflecteix, però és bonic com està expressat. Un poema rodó.
Una abraçada
Amb total cordialitat

PS (Encara no som a Menorca)

Bon dia, Rosa Gubau:

Et felicito per aquest poema, perquè veig una claríssima evolució en tu i m'agrada. Se't nota més madura, has deixat per un moment les cançons infantils que eren divertides per personificar la nostàlgia i atrevir-te a fer-la passejar i observar el teu voltant.

Arribes a transmetre un profund desconsol, però ens obres a la vegada una brisa d'esperança. Tant de bo el cel escolti aquesta imploració i t'obri llums plenes de nous horitzons per descobrir i per viure.

Una forta abraçada,

Helena

P.S: He jugat en ventatja, perquè al llegir els comentaris, he averiguat que aquest versos anaven dedicat al que ha succeït a la Comunitat Valenciana. Per tant, son versos solidaris i empàtics.

Aquest poema ha estat dedicat en solidaritat a la tragèdia de València, estès a totes les persones que per diferents circumstàncies adverses, els toca viure en aquesta època tan convulsa.

Una poesia delicada i ben construïda. Molt boniques les imatges, molt bonic el ritme

El fang, els pedregars, els núvols que ploren, les espines que punxen: tota la naturalesa es mostra esquerpa, un paisatge, tant físic com emocional, que transmet molt.

El to melancòlic només es suavitza al final, amb un desig de llum i de nous horitzons, potser una crida a l’esperança.

Una poesia que com molt bé encapçales, descriu una nostàlgia molt íntima i intensa.
Té un final esperançador…brins de llum a l’horitzó…
Una poesia molt emotiva, Rosa, Felicitacions!

Poema que, per mi, és una perfecta descripció de l'estat emocional propi dels temps de foscor en que ens estem submergint. Així ho sento jo que és el que sento en aquests moments de trasbals en que sembla que s'ha perdut el seny.

A més, trobo que el poema té doble virtut: És curt i alhora molt intens, amb una gran força expresiva, capaç de extreure els sentiments que hom pugui tenir en diversas situacions... no sé si em sé explicar, jo no soc de lletres i ja tinc una edat.

Molt bo!!!

Posar-se en la persona que estàs sentint en el cor. Això és molt. Això és un patiment, fins a un altre.
No sé com definir-lo millor.
Gràcies per compartir "patiment".
Cordialment.

Rosa, l'has clavat. Un senyor poema d'empatia, interpreto. Del millor que t'he llegit. M'ha entrat pels ulls directe al sentir. Gràcies

Bona vesprada Rosa,

Un relat molt ple de sentiments,
m' agradat molt .

Gràcies per tots els teus comentaris els meus relats.

Una abraçada

Noia Targarina