ÀNIMA

Ara fa tres anys que vaig descobrir aquesta fantàstica pàgina, on he pogut aprendre a expressar una mica, tot el que tenia a dins i necessitava compartir, però en aquests moments, necessito prendrem un descans per un tema personal de la vista, res greu, però sí necessari. No sé si serà llarg o curt, però us ho comento per si algun/a de vosaltres se us fa estrany que no publiqui res i no us comenti.
Simplement això. No és un acomiadament, si la pàgina segueix viva, ens veurem d'aquí a un temps. Una forta abraçada a tots i totes.

Rosa Gubau.

"Mirall de nuesa
llum del despertar"

Preciós. Pur. Net. Transparent. Simple. Tot i res.
Així és l'ànima. Surant, sobrevolant, omplint... com el vent potser?

Preciós poema Rosa Gubau.

Agraïda de tot cor de les teves paraules i el comentari que fas en el relat "El vol de volar molt alt". Ets molt generosa. Molt.

"Amb els meus records encendré la foguera", em dius que és "genial".
Et comente que ho he fet amb una inspiració, que no sé com explicar-lo. Realment ho he fet una mica surrealista i m'ha eixit. Quasi que no s'entén.
Gràcies per preguntar-me, però "És com si fora un enamorament en un pla molt profund".
Gràcies per dir-me que està molt bé.
Cordialment.

..la teva ànima, el teu poema, ets tu, surant, quedant-te amb l'essencial, només el gra, res de palla. T'he imaginat en una introspecció profunda, que et connecta a la teva essència i és capaç d'escriure un poema amb moltíssima força. Enhorabona! M'ha agradat molt. I moltes gràcies per llegir els meus relats i pels teus comentaris sempre tan encoratjadors! Una abraçada, Magda.

Tornat a llergir, els sentiments vibren emocionalment.
Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu relat.
Dolça nit i salutacions molt cordials.

Un cant a l'ànima que ens fa reflexionar, les emocions suren en el mirall . És un toc d'atenció el teu poema, cada vers, cada paraula....
Gràcies!

Núria

Sovint les primeres paraules d'un vers em transmeten tant!

Com ha estat en aquesta ocasió: "Mirall de nuesa..."

Mirar o buscar el reflex del nostre interior sense embuts, sense disfresses, nus davant la hipocresia del fet de voler ser, ens ha de portar al veritable jo, la nostra ànima. I aquesta no enganya de sentiments ni cap altre atribut, som NOSALTRES.

I si Rosa, tens tota la raó quan has comentat la meva cançó LA LLUNA RIU, que, per cert, penjaré la lletra aviat, és una cançó dedicada a la meva neta Itzel, i la vaig escriure amb total la meva ÀNIMA. Agraeixo que l'hagis escoltat i fet el comentari.

Et marco com una de les meves escriptores preferides per tot el que transmets.
Salut

L’essència del jo, és l’ànima? No sé si hi ha aquesta diferència entre ànima i cos, ( aquesta és una gran discussió filosòfica),però sí que hi ha una manera de ser de cada u, un lloc (?) on tenim totes aquestes emocions i sentiments.

Ho mostres amb una gran bellesa. I sobretot és un poema molt melòdic. El llenguatge i la mida dels versos ho fan possible.

Endavant amb la poesia!!!

L'àvia materna de món pare era de Cabrera de Mataró i altres avantpassat de Vilassar de Mar, de Dalt i Argentona. L'avi de món avi va treballar en la construcció del primer camí de ferro, a vint anys d'edat...Forà un plaer un dia quedar per prendre un cafè....

Bona vesprada Rosa,

M' ha agradat el teu relat,
esta ple de molts sentiments,
i m' agradat llegir-lo fins al final.

Gràcies per els teus comentaris.

Una abraçada

Noia Targarina

Us he de dir que aquest poema és autobiogràfic, crec cegament en tot el que he escrit, per la meva pròpia experiència, tot i que transmetre-ho en paraules m'ha costat una mica, volia i necessitava compartir-ho, i com que penso, que amb el munt d'històries i vivències que compartim plegats, ja us considero una gran família, així ho he fet. Un sincer agraïment per llegir-me, i sobretot pels qui teniu l'amabilitat de comentar-me, i bons auguris per a tots i totes.

Com ha escrit la teua ànima.
Aquests vers m'han agradat molt i també llig paraules que fan contradiccions. Un poema amb un joc de paraules precioses.
És l'essència de la teua ànima.
Com has fet aquesta inspiració?
Enhorabona, Rosa.

Cordialment.

Ànima el major misteri. Necessitem posar-li adjectius i atributs per fer-la "real".
Quan l'ànima s'apaga deixes d'existir, això ens van ensenyar a creure. Així doncs l'ànima és la mateixa font de vida? Moltes preguntes susciten el teu bell poema. Preguntes que crec que no tenen resposta per a mi.
Acabo com he començat : el més gran misteri.
Amb total cordialitat

Un relat ple de tendresa i sensibilitat. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu relat.
Salutacions molt cordials i animades.

Vaja, un poema sobre l'ànima, aquest gran enigma oblidat, en un món cada vegada més materialista, nihilista i mancat de valors (i em deixo des-qualificatius), quan, en realitat, al final, és l'única cosa que realmente importa.
S'agraeix aquest poema que per mí arriba en un moment precís (jo ja m'entenc).
I ja seria hora de que l'ànima deixés de ser una font d'inspiració exclusiva de poetes y la ciència s'hi posés en serio.
Molt ben escrit, autora. Un 10 (que no sent de lletres, equival a un 20).

Presentes a la poesia l'ànima com a nucli espiritual que acull totes les paradoxes humanes (llum/foscor, l' alegria/dolor, terrenal/sublim).
Molt ben trobades les contraposicions: estelles i espines, joia i anhels, esperança i senderi, etèria i sublim, noblesa i recer.
Potser sí que l'ànima és el lloc espiritual que ho engloba tot, tant una cosa com la seva contrària.
L’ànima és presentada com a punt de trobada entre l’humà i el diví, entre el caos emocional i la noblesa pura.

Rosa, aquestes lletres que has dibuixat sense que et tremoli el pols, són d’una bellesa en mans de la bondat. La primera sensació és la d’enveja per no trobar esquitxos de foscor. A veure si m’encomano dels aires que tu tens. Bonic, molt bonic.

.. però aquesta té un aire especial. Hi ha bellesa en les paraules i, encara que no sé si ho entenc tot, m'ha deixat amb una sensació de calma i respecte.
Salutacions.

Com diu l'amic Aleix ,, que hi ha més enllà de la pell....? Ras i curt el poema amb ple de simbologia de les virtuts. En ell hom hi veu reflectit totes les virtuts de la condició humana sense excepció i tu les fas resaltar de l'arbre de la vida amb amor, amb bellesa i amb puresa del

M'agrads molt la teva petita poesia Anika, la trobo molt cijseguida, i amb detalls molt acurats.


Ens veurem per Relats, maca!!!

Un poema en el que fas un retrat de l'ánima plé de sensibilitat.
Hi ha tanta emoció en les seves linees, que et fa oblidar que també som un cos amb limitacions.
Un poema que arriba molt a dintre.
Felicitacions Rosa!
Montserrat

Veig una persona davant del mirall, veient el que hi ha més enllà de la pell. I aquesta persona es fa una sèrie de reflexions imprescindibles. L’ànima no es veu i cal concretar-la amb les paraules, amb la música, amb la pintura. Un poema excel·lent. Una abraçada.
Aleix