I ara, qui deu ser?

(La Maria es desperta de cop. Asseguda al sofà s’havia begut un cafetó i menjat una galeta, i…)

Ring… Ring… Ring…
–Renoi! Sembla que m’he adormit! I ara, qui deu ser?
–Ja vaig, ja vaig, no puc pas córrer, jo.

(La Maria obre la porta i es troba amb la Daniela que la mira amb ulls esbatanats)

–Ai! Iaia! M’has ben espantat!
–Jo? Per què? Que faig mala cara?
–No, només és que no obries i ja fa una estoneta que truco!
–Quin greu Daniela, és que potser era fent una becaina… però au! Passa que no hem de fer pas la visita al replà, oi?

(L’àvia i la neta enfilen el passadís fins a la saleta i s’asseuen l’una al davant de l’altra i pensen a veure quina comença…)

–Què feies iaia? Veig la tauleta aquí al damunt encesa…
–Coses meves…
–Au va! Que no m’ho explicaràs?
–Remenava per aquí dins, navegar en dieu, oi?
–No estaràs pas buscant remeis com aquell dels genolls?
–No dona, no…
–Així doncs, què?
–Així doncs, ets tu qui deu tenir per explicar! Amb la cara ja se’t coneix.
–Què m’hi notes al posat?
–Doncs que ja no hi ha aquella pena i els ulls espurnegen com sempre.

(Ambdues es miren i somriuen amb complicitat)

–Tens raó, iaia, em va anar d’allò més bé la conversa que vam tenir l’altre dia.
–Ah!
–Sí, mira, saps què? Que tot plegat només havia estat un malentès i amb el meu caràcter en vaig fer una bola. És clar que en aplicar el que vam xerrar del sentit de la perspectiva, de posar-se en el lloc de l’altre, de reflexionar amb serenitat i parlar-ne, parlar-ne obertament i tranquil·la…
Doncs, tot ho vam aclarir i, el més important, tot va quedar resolt. I ja torno a estar ben contenta i feliç.
–Me n’alegro molt, estimada. I ara… què vols prendre? Potser un cafè i un parell de magdalenes?

(La Maria sap prou bé que el jovent sempre té un budell buit. Se’n va a preparar una mica de berenar i el porta a la Daniela qui en fa un bon paper).

–I ara, iaia, et toca a tu. Què buscaves a internet?
–Res, no hi buscava res. Només m’entretenia una mica.

(La Daniela veu un somriure murri de la iaia i insisteix, però no en treu l’aigua clara)

–Bé, se m’ha fet una mica tard. És que hem quedat per veure’ns amb…
–Ja. Ja ho entenc jo això. Marxa i no facis esperar no sigui que ho torneu a espatllar!

(Totes dues riuen a cor que vols i s'acomiaden amb dos petons i una abraçada molt càlida)

–Sempre em fan posar contenta les visites de la Daniela i quan la veig feliç i riallera, encara més. Ara que avui ha marxat ben encuriosida perquè no li he donat cap pista del que faig amb la tauleta… Un dia ja ho sabrà. No s’ho pensa pas i quina sorpresa tindrà quan li enviï un missatge.


(Connecta el dispositiu i segueix amb el que feia)