Soliloqui a la sala d'espera

He arribat massa aviat.
Tot per culpa dels maleïts camions que omplen l’autopista. Aquest pensament m’ha fet sortir amb molt de temps i, ves per on, avui no n’hi havia de camions!
Quan he arribat a l'hospital i he volgut treure el tiquet del torn en una d'aquelles màquines noves, la punyetera màquina m’ha dit que hi tornés quan faltés trenta minuts per la visita.
Ja sabia jo que havia arribat massa aviat.
Bé, aniré a la cafeteria a fer un cafè.
Renoi! Quina cua! Així sí que em menjaré el temps i, sabeu què, un croissant també em menjaré. Que el colesterol i el sucre els tinc a ratlla, eh! Un dia és un dia i avui toca!
Quan arribo a la sala d’espera de radiologia, diagnòstic per la imatge en diuen ara, veig que no hi massa gent, però trigaran una estona a cridar-me, m’han dit que van amb retard. Quina novetat, oi?
Em distrauré fent el Paraulògic i així també estaré al cas de missatges i trucades.
Remeno bossa i butxaques. L’aparell no és enlloc.
En ve una imatge de damunt la consola del rebedor. Li he deixat per no oblidar-me’l. Apa que jo, el cap a can Pistraus el tinc.
I ara què faig? Ni l’hora podré mirar que ja fa temps que no porto rellotge. Per a què? Si puc consultar al telèfon. És que tot ho fem amb el fotut
artefacte. Paguem, enviem i rebem missatges, fem vídeos i fotografies, ah! I el WhatsApp i l’Instagram. I, és clar, també fem i rebem trucades. Sí, i tant, també hi parlem pel “telefonino” que en diu la meva nora italiana.
Miro al voltant i tothom, tothom té un smartphone a la mà. Penso que ho són encara que tampoc hi entenc gaire.
Em fixo en una dona que tinc arran, Fa el Paraulògic. Em sembla que no se n’acaba de sortir. És que he mirat de cua d’ull i …
Al davant n’hi ha un que passa pantalles com un esperitat. No deu trobar el que busca.
I aquella noia de la dreta? Llegeix. Què deu llegir? Des d’aquí no ho veig pas. Potser un diari, un article o potser una novel·la?
Òndia! I allà al fons a un racó n’hi ha un que no para de xerrar. Com que està mig girat no veig si és un home o una dona, ni joven ni gran, però el que sí que veig és com es mou i gesticula. No em cal saber què diu per endevinar que escridassa a algú. Un cas de maltractament?

Un “bata blanca” se’m posa al davant.
– Miquel Llobet ? Que no ets el Miquel? Ja fa estona que et criden i tu ni cas. Sort que he sortit jo que et conec.
– I tant que em coneixes, companys que érem aquí a radiologia. És clar que ara, després de tants anys que vaig plegar en jubilar-me, ja no em coneix ningú. Només algú com tu que encara aguantes.
– Au! Anem que ja saps que no els agrada esperar!


Relat guanyador del RepteClàssic "Esperant sense el mòbil"