Sabates de taló

La senyora Montserrat era molt presumida.
Era baixeta, prima i molt bonica, però d’allò que se sentia més ufanosa era de les seves cames.
Eren esveltes i els turmells fins donaven pas a uns peus petits i ben formats que sempre eren ben calçats.
La senyora Montserrat sempre duia sabates de taló. En tenia de totes formes i colors, i les portava fins i tot per casa.
La senyora Montserrat tenia tres filles i els predicava que una dona ha d’estar ben abillada i calçada tothora.
– No aneu mai en bata i sabatilles. Al marit costa més conservar que enamorar!
Les filles feien cas i anaven sempre amb sabates de taló de diferents gruixos i alçades. Els que més els agradaven eren els d’agulla d’un mínim de vuit centímetres.
Tant li agradaven les sabates a la senyora Montserrat que va obrir una sabateria al barri. Un paradís on les filles i ella mateixa podien triar i remenar. Així el munt de sabates va créixer exponencialment.
Hi ha diferents anècdotes pel fet de les sabates de taló.
El repicar de les passes de la mare pel passadís avisant que s’apropava i havien d’apagar els cigarrets que fumaven “d’amagat".
El dia que a la gran se li va enganxar un taló baixant del tramvia i va caure daltabaix.
La imatge de la filla segona encreuant les cames i balancejant el peu amb una sabata de somni, quan va enamorar el xicot que seria el seu marit.
El dia que la petita es va rebel·lar i va triar unes espardenyes de vetes i ben planes.
Un dia de Reis en el qual la filla gran va perdre la innocència i va saber "qui eren els Reis”, en veure la mare enfadada perquè el pare li havia comprat unes sabatilles de regal.
I tantes i tantes coses al voltant de les sabates, la sabateria de barri i la relació entre la mare i les filles.

Han passat molts anys i la senyora Montserrat ja en fa molts que va morir i la petita de les germanes que mai va voler portar talons alts, també.

Les dues dones que queden de la petita història ja fa molt de temps que han optat pel calçat còmode i sense talons i ambdues tenen problemes de columna conseqüència de l’època aquella quan la mare també els deia que qui vol presumir ha de patir!