Les Antigues Gregues

Ja hi tornem a ser! Quan volen referir-se als temps antics gairebé sempre diuen “els antics grecs". I mira que l’antiga Grècia és definició femenina, eh!
I doncs, que no cal parlar de les antigues gregues? I n’hi ha de famoses, tu. Moltes que n’hi ha.
És clar que em sento agreujada jo. La mítica Hèlena, soc. Sí, sí, la de Troia, aquella famosa per la seva boniquesa.
Ara des del mateix Olimp, quan ja queden molt enrere aquells temps hi penso amb enyorament i, encara ara, amb una certa perplexitat.
Ja el meu naixement va ser olímpic. Zeus, ben disfressat de cigne, va seduir la mare que no en va tenir prou amb un allitament i hi va tornar tot seguit amb Tíndar el seu home oficial. D'aquests fets vam néixer quatre germans de dos pares diferents. Jo filla de Zeus diuen aquells que hi entenen, els estudiosos vull dir. Amb tot, crec que hi ha alguna altra versió, però el pare sempre va ser Zeus.

Sí, sí, ja sé que tothom em veia bellíssima. Des de ben petita, Leda, la mare, quan em pentinava la cabellera esbullada, em mirava embadalida i deixava anar sospirs de goig en contemplar-me.
Bé, allò que importa és, que en totes les referències sobre mi, se’m descriu com d’una gran bellesa, cosa que no va ser cap avantatge, ja que va ser el fet que que va provocar raptes i guerres.
És que vaig tenir un munt de pretendents jo, però no tenia ni veu ni vot en dir quin preferia. Finalment, el meu padrastre, Tíndar em va casar amb Menelau príncep de Micenes. Més tard vam esdevenir reis d’Esparta.
Per què el meu home va convidar el jove Paris a visitar-nos? Quina imprudència tan gran! Que no era conscient que a palau hi tenia la dona més bella del món conegut? I, a sobre, marxa de casa, amb l’excusa d’un funeral, i amb això n’hi va haver prou per a ser raptada pel nostre convidat que se’m va endur a Troia!
I aquí va començar una llarga història de guerres i traïcions, que va posar fi a la vida del meu espòs segrestador.
Em van tornar a casar. Això sí a contracor, jo no volia a Deífob i…
No oblideu pas el famós cavall que va ser un bon invent i, va jugar un paper molt rellevant, però de fet per a mi, va ser un rival quant a la nostra importància en la història.
Bé, com ja sabeu, finalment vaig tornar amb Menelau, que em va perdonar (!) i ambdós, després de voltar molt i molt per les ribes mediterrànies, vam poder recuperar Esparta.

Mireu! Totes o gairebé totes les dones gregues companyes meves de gestes i llegendes, històriques o no, presents en la dita mitologia (paraula també femenina) grega, van tenir finals tràgics després de vides intenses. Jo també: vaig acabar penjada a la forca per ordres de la reina Polixo de Rodes, morta d’enveja per la meva… bellesa!
Ara, mentre vagarejo per l’Olimp, no puc deixar de pensar que totes nosaltres vam ser la llavor del que ara, a la terra, anomenen feminisme.
Tampoc a les dones d’ara els hi és donat res fàcilment. També han de lluitar i guanyar-s’ho a pols.
Així doncs, jo, La Grega, he volgut reivindicar “Les Gregues” en el repte, que un humà del segle XXI ha proposat amb el títol “Els antics grecs".