La Maria, la Daniela i Nadal.

Una conversa al carrer

– El! Dolors, quina casualitat trobar-nos!
– Sí noia. Maria et volia trucar un dia d’aquests per això de felicitar-te les festes. és que ja són a tocar!
– Sí, com cada any. Tornen sempre i repetim i repetim les mateixes rutines.
– Que no estàs bé? Et veig un pèl com desanimada, com si no et fes il·lusió, tanta com n’escampaves sempre. Tanta que aconseguies encomanar-la a tots. Doncs, què tens?
– Sí, ves, és que començo a no trobar-li gaire sentit a tanta celebració.
– Què dius ara? Que no us reunireu la família al voltant de la teva escudella i d’aquell rostit a l’estil de l’àvia?
– Sí, sí que ho farem, com… cada any!
– I què té això de dolent? Ens hem d’alegrar de poder gaudir, "encara" de la xerinola d’aquests dies.
– No, si ja tens raó, ja, però dia que passa dia que em sento més aclaparada per tot el que ens envolta i amenaça. I no és pas per mi que pateixo. Són els meus els que em preocupen. Quan veig tanta desgràcia i tants desgraciats malparits que controlen i manipulen i ens portaran al…
– Au! Noia, que has aconseguit trasbalsar-me. Mira que anava a comprar per fer els canelons i ho deixaré per un altre dia.

El dia de Nadal

La Maria seu una estona. Està ben cansada. S’ha llevat a quarts de 6 per fer l’escudella. Dóna feina fer una bona escudella i carn d’olla per a tanta colla com seran.
Encara bo que el rostit ja el va fer ahir i avui només haurà de fer un xup-xup per escalfar-lo. És el rostit que la Maria menjava a ca la seva àvia per Nadal. Conill i pollastre de pagès amb bolets, prunes i pinyons.
És clar que la iaia Carmeta el feia a la “cuina econòmica” i aquell gust no l’ha aconseguit mai. Encara que li queda prou bé i això diuen els qui se’l mengen sucant-hi pa.
Mentre beu un got d’aigua pensa en la conversa que va tenir amb la Dolors l’altre dia. És que la va agafar amb el dia dolent i veges quines coses que li va dir. Pensa que l’haurà de trucar per desitjar-li un bon any i explicar-li que les seves cabòries les té, però una mica soterrades. Ja li ha comprat un regal de reis, que sempre, cada any, se’n fan un. Sap que li farà il·lusió anar un dia al teatre plegades.
Ara, la Maria, espera la neta gran, la Daniela, que li ha promès que l’ajudarà a parar la taula. Aquest any vindrà amb el xicot que participarà a estirar la taula i posar-hi les fustes que calen. Fan molt bona parella aquests dos i tenen molts projectes compartits. La Maria creu que tenen al davant un bon camí per recórrer plegats. Ja es veurà. No crec pas que en vegi massa de futur, jo. És la vida.
– ja són aquí, es diu. Quan obre la porta veu que no venen sols. Els altres nets també volen ajudar. Quin enrenou que fan tots plegats.
Amb un somriure sorneguer busca la complicitat de la Daniela tot dient-li
– Li demanaré al net més xic que a l'hora de les postres canti la cançoneta que he escrit i que li he posat en un paper. Necessito que m'hi ajudis, perquè és tan vergonyós!

– Això és vida, pensa i també que val la pena viure-la amb alegria!