Reflexions de la primera dama

“I mira que no sé per què m’ho veia a venir. Quants cops li he advertit: Paco, que no vas bé. Tanta ambició no portarà res de bo.
És clar que sempre m’ha dit que ell es veu com un salvador de la pàtria, que en té un deute, que s’hi veu obligat, però jo sé la veritat. Jo el conec no per ser la seva dona, el conec com si l'hagués parit i li conec els seus complexos d’homenet esquifit i sé com es vol enaltir amb unes immenses ànsies de poder.
També és veritat que veia una cohort de diables amb banyes i cua, en tots els que eren al govern de la república. Ai! La república, deia sempre, la pitjor desgràcia per aquest país. Sort que nosaltres, els militars, ho hem capgirat tot i ara què manem, ja han vist quin pa s’hi dona, aquesta xusma de comunistes.
Ara que, potser una part de raó deu tenir i a mi ha aconseguit encomanar-me aquestes ganes de ser al cap de munt i poder mirar-ho tot des del més alt. És agradable veure com tothom tremola davant nostre. Bé, tothom no, que n’hi ha molts que ens fan reverències. Han canviat de bàndol i no fan escarafalls a rendir-nos homenatge. Fins i tot la cúria la tenim a favor nostre. Mai hauria imaginat de veure el meu Paco, sota pal·li entrant a l’església.
I ara, mira com ens hem de veure! Potser sí que n’ha fet un gra massa en això de reprimir i perseguir als vençuts, però jo no he volgut saber gaire què n’hi ha del cert. Miro cap a l’altra banda. No són coses de dones els afers de govern.
Sempre he estat al seu costat i l’he acompanyat com a la primera dama que soc i ara…
Doncs ara, si us plau per força, també l’hauré de seguir. Bé més que seguir és que se’ns enduran i també la sagrada relíquia i potser algun cardenal caurà.
Ai! Carmen Polo, ja cal que espavili a veure què puc salvar de la desfeta. Haig de trobar un bon amagatall. El collar de perles no me’l prendran pas!”


Relat guanyador del RepteClàssic "Intervenció"