Cercador

Llista categories

En aquells temps⁹

Un relat de: Prou bé

La coneixíem per “la Correcaminos" de tan ràpid com caminava.
Érem molt joves i treballàvem plegades. La nostra categoria de companyes de feina, en el nostre cas, va acabar en una gran amistat de fa més de seixanta anys. En els anys transcorreguts hi ha hagut espais "en blanc” gairebé sense contacte, però quan l’hem reprès ens ha semblat que el temps no havia passat per a la nostra relació. El secret és que ens estimem.
Tanmateix, ara allò de què vull parlar és del fet de les presses.
Les dones, en aquells temps, sempre corríem. Vull dir les dones casades amb canalla i amb una professió. No era fàcil compatibilitzar tot el que ens queia al damunt i l’única manera era fer cinquanta mil coses alhora, com solíem dir.
Val a dir que ens en sortíem prou bé, encara que amb un gran cansament instal·lat al cos, al cervell i al cor.
És clar que la joventut pot amb tot. La il·lusió i l’energia acabaven intactes i vivíem com un èxit ser les heroïnes de ca nostra.
Vam descobrir que fer les coses amb presses no era sinònim de fer-les malament. Calia prioritzar i planificar, exercicis que en poc temps ja sortien sols.
Ara bé, un petit entrebanc en el dia a dia ho podia engegar tot en orris i llavors la muntanya russa en què estàvem baixava i baixava al pou del desànim, però la mateixa inèrcia ens tornava a elevar per sobre les dificultats.
Van anar passant els anys i van canviar les circumstàncies. A poc a poc vam alentir el nostre quefer, però no totes per igual. En alguns casos, amb els fills grans i independents i ja jubilades de la vida laboral hem après a fer les coses l’una darrere l’altre, pausadament i gaudint de la lentitud essent molt conscients d’allò que fem en cada moment. Ha estat un exercici d’aprenentatge, de voluntat i no totes hi hem excel·lit.
Aquest és el cas de la meva amiga. De la "correcaminos". Mai ha deixat de córrer. Fins ara que ja som molt grans i els d'estrets de salut l’han aturat a la força. Li costa avenir-se a ser cuidada, a fer més sofà que no havia fet mai i a delegar. N’haurà d’aprendre, mai és massa tard. Sort que li agrada llegir i és bona oïdora de música, especialment d’òpera.
Se'n sortirà, segur!

Relat guanyador del RepteClàssic “Les presses"

Comentaris

Afegir comentari

Un relat sincer...[Ofensiu]
Magda Garcia | 23-02-2026 | Valoració: 10
...d'una generació de dones que, com descrius perfectament, ho feieu tot depressa i corrrents i també be, amb ganes, tirant endavant, fills, feina i el que calgués. Ara quan veig gent que s'agafa la baixa per una mica de maldecap penso en la fortalesa de les generacions que ens heu precedit. Sou fortes i certament ara la teva amiga Correcaminos ja no pot córrer però segur que l'òpera i la tranquilitat també li aporten felicitat. Enhorabona per aquest relat i moltes gràcies per llegir i comentar els meus. Cordialment, Magda.
Amistat[Ofensiu]
Joan G. Pons | 21-02-2026 | Valoració: 10
Molt bon relat. Qué enriquidora es l'amistat.
Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu relat.
Salutacions molt cordials.
La vida[Ofensiu]
Montseblanc | 18-02-2026
Molt ben reflectit al teu relat tot el que aquelles dones van representar. No seríem el que som ara sense elles. Era com si els donessin corda, sempre endavant, segur que tenien els seus moments de feblesa, però com dius tu, de seguida es recuperaven. Ara, moltes ja són mortes i les que queden s'estan quedant sense corda. Llei de vida.
Donar[Ofensiu]
Jere Soler G | 17-02-2026
Descrius molt bé la manera de ser de les dones de tota una generació; són persones que sempre "donen", mai no reclamen ni el que seria just per elles. Una societat sencera s'ha sostingut durant dècades amb la seva eficiència. Han retallat la seva vida per eixamplar la vida de les persones que estimen.
Ara tot ha canviat, de sort que la igualtat ajuda a que els esforços no recaiguin sempre damunt les mateixes persones. Tant de bo tothom, homes i dones, fóssim capaços de donar la vida per fer millor la vida dels que pugen. Donar la vida no és donar objectes o mitjans; donar la vida és regalar temps, perdre temps, dedicar estones llargues a xerrar, ensenyar a treballar dins la casa, ensenyar a compartir.
Un molt bon relat!
L'única cosa...[Ofensiu]
llpages | 03-02-2026 | Valoració: 10
que cal procurar que no s'alenteixi és el cap, cal fer anar el cervell sempre que es pugui, encara que no tinguem la rapidesa mental de quan érem joves. Quant a la resta, cent per cent d'acord, Prou bé!
un relat bent cert[Ofensiu]
Noia Targarina | 02-02-2026 | Valoració: 10
Bona vesprada Prou bé,

Un relat molt interesant,
i es ben vreritat les presses no porten en lloc,
a vegades haurien de fer les coses amb calma,
però a vegades no poden evitar fer-les de pressa,
es la costum de cada dia,
m' agradat molt el teu relat.

Ens anem llegint!

atentament

Noia Targarina
La correcaminos. [Ofensiu]
PERLA DE VELLUT | 01-02-2026
Un relat interessant i ben detallat. Les presses no porten a res, al contrari, hem de ser cada dia, d'estar amb il·lusió. Vaja! Les circumstàncies que hi ha en la vida.
Té un to d'humor, que m'ha agradat.
De tot pot passar en la vida de cadascú.
Una forta abraçada.
PERLA DE VELLUT.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Prou bé

191 Relats

1760 Comentaris

120696 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Afegir a preferits

Biografia:

$\"Bilder$ \r\n\r\n\r\n\r\n\r\nVaig néixer fa un munt d\'anys al cap i casal del meu país, al qual m\'estimo. Molta sort. Vaig créixer en una família fantàstica. Molta sort. Vaig col·laborar a crear-ne una, fa un munt d\'anys, que s\'ha enriquit amb fills i néts. Molta sort. Vaig treballar, un munt d\'anys, sempre en allò que m\'agradava: la meva professió. Molta sort. I ara, a la recta final que espero sigui molt llarga, crec que segueixo tenint molta sort.\r\n\r\n\r\nEmail [email protected]

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >