En aquells temps⁹

La coneixíem per “la Correcaminos" de tan ràpid com caminava.
Érem molt joves i treballàvem plegades. La nostra categoria de companyes de feina, en el nostre cas, va acabar en una gran amistat de fa més de seixanta anys. En els anys transcorreguts hi ha hagut espais "en blanc” gairebé sense contacte, però quan l’hem reprès ens ha semblat que el temps no havia passat per a la nostra relació. El secret és que ens estimem.
Tanmateix, ara allò de què vull parlar és del fet de les presses.
Les dones, en aquells temps, sempre corríem. Vull dir les dones casades amb canalla i amb una professió. No era fàcil compatibilitzar tot el que ens queia al damunt i l’única manera era fer cinquanta mil coses alhora, com solíem dir.
Val a dir que ens en sortíem prou bé, encara que amb un gran cansament instal·lat al cos, al cervell i al cor.
És clar que la joventut pot amb tot. La il·lusió i l’energia acabaven intactes i vivíem com un èxit ser les heroïnes de ca nostra.
Vam descobrir que fer les coses amb presses no era sinònim de fer-les malament. Calia prioritzar i planificar, exercicis que en poc temps ja sortien sols.
Ara bé, un petit entrebanc en el dia a dia ho podia engegar tot en orris i llavors la muntanya russa en què estàvem baixava i baixava al pou del desànim, però la mateixa inèrcia ens tornava a elevar per sobre les dificultats.
Van anar passant els anys i van canviar les circumstàncies. A poc a poc vam alentir el nostre quefer, però no totes per igual. En alguns casos, amb els fills grans i independents i ja jubilades de la vida laboral hem après a fer les coses l’una darrere l’altre, pausadament i gaudint de la lentitud essent molt conscients d’allò que fem en cada moment. Ha estat un exercici d’aprenentatge, de voluntat i no totes hi hem excel·lit.
Aquest és el cas de la meva amiga. De la "correcaminos". Mai ha deixat de córrer. Fins ara que ja som molt grans i els d'estrets de salut l’han aturat a la força. Li costa avenir-se a ser cuidada, a fer més sofà que no havia fet mai i a delegar. N’haurà d’aprendre, mai és massa tard. Sort que li agrada llegir i és bona oïdora de música, especialment d’òpera.
Se'n sortirà, segur!

Relat guanyador del RepteClàssic “Les presses"