Els contorns de l'absència

Un relat de: Montseblanc
El Miquel condueix mentre el sol d'agost ja comença a despenjar-se a la seva esquena, el cel blanquinós es tenyeix d'un taronja descolorit. Ve de casa el seu fill, han estat dinant junts, amb la seva nora i el petit net de tres mesos. Ara ell torna cap a casa, trist, perquè sap que no hi trobarà ningú.
Quan veu el cartell que indica els gorgs, abans que pugui pensar, les seves mans ja han girat el volant cap a la pista asfaltada. En dos minuts arriba a un aparcament que a aquestes hores ja és buit. Baixa del cotxe.
Recorda quan era petit i venia aquí amb els pares, la riera, les grans pedres, els petits saltants... Es pregunta si tot continuarà igual, calcula que si ara ell té cinquanta-cinc anys, en deu fer més de quaranta que no ha trepitjat aquest lloc. S'acosta cap a la malesa, la traspassa, els arbres enfosqueixen el camí, se sent el soroll de l'aigua que saltironeja, arriba al costat del petit riu.
No sap el perquè, però sempre li ha agradat arribar a un lloc on es noti que moments abans hi ha hagut gent, sobretot llocs a l'aire lliure, on hi ha hagut persones gaudint i que, quan hi arriba, el lloc és ja només per a ell. Té doble plaer, pot intuir el gaudi dels altres, el rastre de la seva escalfor, els crits d'alegria que encara són a l'ambient, com un eco que es va debilitant molt lentament. I a la vegada el goig de tenir-ho tot per a ell.
S'acosta a l'aigua i es mulla les mans, és fresca, sorprenentment neta. Veu una petita presa que han fet els estiuejants amb tot de pedres arrodonides i alguna branca. L'aigua retinguda s'escapa en petits rajolins entre els rocs. Dues papereres han quedat plenes fins dalt, però no hi ha restes de brutícia al terreny. Fa olor d'humitat, de terra mullada, de verd viu. Alguna herba trepitjada, un esbarzer al qual no han deixat ni una mora, un petit ram de citró que algú ha oblidat damunt una gran pedra.
Observa les passes marcades al fang de la ribera, empremtes de peus nus, de sandàlies de goma, de petits i grans... que fins fa uns moments anaven amunt i avall. Ara, el silenci seria aclaparador si no fos pel mormol de l'aigua i alguna fulla d'om que balla amb un aire que el Miquel no percep. Es descalça, s'asseu damunt el tronc d'un arbre caigut i fica els peus a l'aigua. Se li refresquen els peus, la pell, la sang i la vida tota.
Somriu sense adonar-se'n. Per un moment li ha vingut al cap que havia de venir amb la dona aquí, així, cap el tard, potser fer l'amor sobre l'herba. Llavors s'ha estremit, perquè ell ja no té dona, no és que sigui morta, no, és que el va deixar...
Sempre s'havien entès molt bé amb la Maria, es van conèixer treballant a la mateixa empresa, es van prometre als divuit anys i als vint-i-dos es van casar, al cap d'un any van tenir el seu únic fill. I sempre junts, els amics els hi deien que eren la parella ideal. A la tardor, junts a buscar bolets, castanyes. A l'hivern, junts a passar el cap d'any a un hotelet de La Cerdanya. A la primavera, junts a buscar cargols, a caminar pels prats, a la fira del Ram de Vic. A l'estiu, junts a la platja, de vacances a l'apartament que tenien a Blanes.
Però la Maria es va apuntar un dia a pilates, va dir que s'avorria, que necessitava fer més coses. Després van venir un curset d'autoajuda, les classes de pintura, de dansa del ventre, de ioga... Fins que el Miquel es va adonar que només veia la seva dona a l'hora d'anar a dormir. Els diumenges sí que dinaven amb el fill, però la majoria dels dies la Maria havia quedat amb els nous amics que anava fent a les diferents activitats.
El Miquel pensa ara que potser ell l'hagués hagut d'acompanyar a fer alguna d'aquelles coses, però arribava cansat a casa de treballar, volia veure un partit de futbol, o fer una cerveseta tranquil•lament assegut al banc del jardí.
Així que, fa tres anys, la Maria li va dir que s'havia enamorat d'un altre home. Es van separar. El Miquel es va quedar la casa familiar que ja havia estat dels seus pares i abans dels seus avis. Ella, l'apartament de Blanes. Li havien dit que vivia allà, amb el paio del qual s'havia enamorat, que feia de dependenta a un forn de pa, que s'havia tenyit el cabell de ros.
Cada nit, el Miquel s'adormia plorant, no entenia encara com s'havien pogut torçar les coses d'aquella manera. Sincerament, s'alegrava de que ella fos feliç, però el desconcert impera al seu cervell encara ara, aquí mateix, amb els peus ficats dins l'aigua clara, pensant que demà ha d'anar a treballar, que tot segueix igual, excepte que la Maria ja no hi és. Els amics li diuen que ja es refarà, que trobarà una altra dona...
Avui el seu fill li ha dit que ahir la mare els va visitar, per veure el petit, i ha deixat caure que ara ella viu sola, que "el gran amor" pel qual va trencar el matrimoni ja s'ha acabat. I el Miquel és tan babau que li sap greu, sempre ha estat un bon jan.
Quan s'està tornant a calçar li sona el mòbil, gairebé ja és fosc, s'ha d'afanyar si no es vol fotre de cap de tornada al cotxe. Agafa la trucada mentre comença a caminar, és la Maria, què estrany, no l'ha tornat a trucar mai més des que van firmar el divorci.
"Hola, Miquel, com estàs? Et trobo a faltar." diu una veu que fa esforços per sonar alegre i relaxada.
El Miquel es gira, agafa el mòbil amb força i el llança a l'aigua, allà on és més fonda, dins la petita pressa. Fa unes bones gambades, ja veu el cotxe, la lluna s'endevina rere un vel lila i els grills comencen a cantar. Ja comprarà un altre mòbil, per fi sent que comença una nova etapa de la seva vida i li agrada.

Comentaris

  • Nova etapa[Ofensiu]
    Helena Sauras Matheu | 28-06-2023 | Valoració: 10

    Bon dia, Montseblanc:

    Al principi del relat hi ha molta tristesa que es veu en les descripcions que hi fas. En Miquel es fa palpable, cada vegada més.

    Però aquest relat allibera, sobretot en l'últim paràgraf, quan el protagonista llança el mòbil a l'aigua, una acció transformadora. D'aquesta manera, assistim a la nova etapa d'en Miquel.

    M'ha agradat molt el teu estil literari.

    Una abraçada i bon estiu,

    Helena

  • Bona vesprada Montseblanc: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 05-10-2022

    Hui me'n recordat de tu. Vaja, que sí! Et recomane l'últim relat meu editat, té com a títol: "Notes del violí". Gràcies per ser una bona amiga relataire. Cordialment.
    Bona nit i fins demà.

  • FINAL O COMENÇAMENT[Ofensiu]
    Ravegal | 30-08-2022

    El paràgraf final és prou sobri com perquè es pugui interpretar (només cal rellegir els comentaris). Sigui com sigui, llegir-te és un plaer.

  • Una història corrent[Ofensiu]
    kefas | 29-08-2022


    Llisa com la closca d'un ou. Amb prou curvatura per a no poder aguantar-s'hi a sobre. I la perpètua invocació del retorn als orígens.

    En cas de ser creient, estaria content perquè la dona pròdiga torna a casa

  • Agraïments [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 27-08-2022

    Bona vesprada, Montseblanc: Gràcies per la teua visita i el teu amable comentari al meu poema "La motocicleta vespa". M'alegre que t'haja agradat.
    Cordialment.

  • Decisio[Ofensiu]
    Prou bé | 26-08-2022

    Com m'agrada el que escrius i com ho fas!

    Aquesta història és senzillament...la vida! No sempre és així, però quantes parelles al cap dels anys no tenen frustracions i somnis i necessitats diferents?
    Cadascú evoluciona a la seva manera, com pot...

    Finalment una trucada al mòbil fa que el protagonista sigui lliure... Jo crec que per fer la seva sense la Maria, que ves per on! ara el troba a faltar!

    Amb total cordialitat

  • Qui sap![Ofensiu]
    aleshores | 25-08-2022

    Em deixa confós el relat. Perquè és inesperat segons es deduiria del text anterior i amb la remembrança que mostra. Les reaccions humanes poden ser sorprenents i contradictòries. Una actuació potser inconscient: desitjava ser sol? És una reacció de ràbia? Qui sap!

  • Una història molt ben narrada[Ofensiu]
    Atlantis | 25-08-2022

    Jo no crec que se’n vagi a Blanes...mes aviat crec que se sent alliberat per buscar una nova vida. Bé, sigui com sigui, molt bé aquests final obert, que cada u omple com vol.

    Tot el relat està molt ben explicat tan el paisatge com els sentiments i les emocions del Miquel i la Maria i la seva història. Podria analitzar la postura dels dos davant la seva trajectòria...ella més “marxosa”, ell més “apalancat”...però no és moment de jutjar-los. Aquí hi ha una història molt ben narrada. Felicitats

  • Credibilitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 25-08-2022 | Valoració: 10

    El teu bon escriure fa que tota la narració sigui creïble al cent per cent. És tot tan verosímil, que ho visualitzes. Frase rere frase, et sents identificat tant amb ell com amb ella. Ara, el final obert, amb el mòbil al fons de l'aigua i ell sortint rabent cap a on, li posa un puntet d'incertesa que el lector pot completar. Suposo que se'n va directe a Blanes, però... Per cert, jo he visualitzat l'indret que descrius amb les Dous de Torrelles de Foix. Si no les coneixes, te les recomano. Una forta abraçada, Montse.

    Aleix

  • Que voleu comentar?[Ofensiu]
    llpages | 24-08-2022 | Valoració: 10

    L'estil literari marca de la casa? Excel·lent, com ens té habituats, la qual cosa és molt difícil, de mantenir un nivell tan alt. O potser voleu prendre partit a favor d'en Miquel o de la Maria? Al meu parer, després de llençar el mòbil a l'aigua, hi hauria d'haver anat ell, cap de fava integral. En Miquel és un egoista que té la parella com aquell que té un gerro xinès al menjador, que ni se'l mira, ni li fa cas. Ara, amb aquest gest "alliberador" de no respondre a la trucada, encetarà una nova vida? Ca! És tornarà més avorrit encara, passa cap allà! Bé, ho deixo aquí, que encara em pujarà la tensió... Enhorabona, Montseblanc!

  • Nova etapa. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 24-08-2022 | Valoració: 10

    L'absència es veu de principi a la fi. Un relat que de principi a la fi, compta tota una història tan particular i eficient. La nova vida del Miquel és una sorpresa, que no oblidarà.
    Molt bon relat, Montseblanc.
    Cordialment.

  • Sentit comú.[Ofensiu]

    He llegit tota aquesta història, al començament, bo i sentint-me identificat amb el personatge, per lo dels paratges: la riera , els esbarzers...etc. Jo he viscut també aquesta forma de vida pròpia de molts pobles del Maresme. Però en començar a narrar la vida familiar d'en Miquel la cosa s'ha capgirat..., puix que jo mai he estat casat ni he tingut descendència. Això sí!, m'he tornat a identificar quan parla de la solitud em arribar a casa tot sol...Encara que jo molt poques vegades m'hi sento....M'ha encantat com es va succeint els fets, amb una lògica palpant i creïble, molt en boga amb els moments presents que vivim. Però la cirereta del pastís literari que has escrit de manera formidable és quan en Miquel llença el mòbil a l'aigua i decideix ésser fort i valent per a escomençat una nova etapa de vida. Final que no m'ho esperava i més venint d'una ploma femenina. No sempre les dones es posen de banda de les dones....El sentit comú s'ha imposat al teu relat! Enhorabona, Nil.

Valoració mitja: 10