el paquet

L'Alfred Hitchcock diria que aquest paquet és un MacGuffin: una excusa per tal de presentar-nos tota la família i els inquilins d'aquesta finca, que és una mena de 13 rue del Percebe. (Perdó, 33 del carrer Freixures.)

L'estrès de resseguir els personatges de l'escala tant ben trobats. Fil per randa el retrat de coneixença d'una portera de la vella escola. El misteriós paquet ens ha ensenyat el lligam familiar digne de les tradicions del compartir. Genial, m'ha semblat.
"I la dimensió dels teus comentaris han estat un regal"

Un relat que m'ha intrigat des de les primeres línies, que fa que el lector comenci a fer càbales de què serà el que hi ha a dins. I un final molt bo, sempre serà millor la promesa que la realitat.

En vaig escriure un i no el vaig enviar!
El relat ja l'havia llegit al repte i ja m'havia atrapat en la xarxa de l'argument.
Més important el fet de rebre un paquet que no pas saber què conté.
Trobo una idea molt imaginativa desenvolupada amb descripcions molt acurades del què passa i dels personatges.
A més a més té un punt d'humor que he agraït.
Amb total cordialitat

Un dia, quan treballava en una empresa d'informàtica a la capital del regne, em varen avisar que hi havia un caixer automàtic que s'havia trastocat. En aquell temps els caixers tenien una tapa de plàstic transparent, corredissa, que protegia el teclat. L'espai entre la tapa i el teclat del caixer estava plena de bitllets i, de tant en tant, algun d'ells es colava per sota de la tapa, que havia quedat una mica separada del teclat, i queia a terra. Hi havia un munt de gent en un semicercle al voltant del caixer que observava el fenomen. Alguns dels presents miraven cap amunt intentant descobrir la càmera oculta que, suposaven, els estava gravant. En fer el recompte dels bitllets, no en va faltar ni un, tot i que a terra n'hi havia molts. En llegir la teva magnífica història he recordat aquesta.

Bona vesprada, Atlantis: Gràcies per la teua opinió sobre el meu relat El llibre tímid. Vaig començar a fer-li voltes i així em va quedar. L'important d'aquest relat, és la imaginació que li vaig posar. Com si parlara. Però era tímid.
Cordialment.

... la il·lusió es trenca i s'acaba. Bon dia, Atlantis. Un relat que m'ha impactat i invita a pensar. El paquet després de dos anys encara es motiu de conversa entre els diferents personatges que conformen l'escrit. Potser perquè llueix i es manté sense obrir-se, perquè imaginem més que passem a l'acció.
Sense obrir-se, totes les hipòtesis són possibles.
I anar en compte i tenir cura a l'hora de treure-li la pols pel pas del temps.

Una abraçada

Helena

Que fa pensar, que les situacions que van passant són molt bones i enginyoses. Fa que en la prestatgeria llueixi el paquet. L'important és no trencar-lo.
Molt ben plantejat, Atlantis.
Enhorabona.
Cordialment
PERLA DE VELLUT

Un bonica i senzilla història amb molt bon final.

Quin relat més bonic en la seva senzillesa! M'agrada molt el final: la decisió de mantenir la il·lusió i el misteri.
Un plaer llegir-te.
Antònia

D'imaginació no te'n manca, Atlantis!

Remarcaria, especialment, un aspecte: bo i aprofitant l'excusa del paquet sospitós, descrius una comunitat de veïns amb tot detall, amb aspectes que ens poden ser perfectament comuns.

Ben explicat!

Salutacions,

Fidel Gangonells

més sorprenent! El paquet no es vol retornar perquè se'l fan seu però no l'obren? Una reacció sospitosa, que això de vèncer la curiositat és molt difícil. Penso que, a la llarga, l'obriran, hahaha! Independentment d'això, un relat que t'enganxa des del primer moment perquè està molt ben escrit. Enhorabona, Atlantis!
PD: això de posar la durada de la lectura d'un text a vegades és contraproduent perquè pots rebutjar relats molt reeixits, com aquest, per considerar-lo massa llarg i perdre't una bona estona.

per resoldre. Se'm fa estrany que ningú acabi obrint el misteriós paquet, a mi m'hagués pogut la curiositat. La veritat és que aquest relat està tan ben escrit, i ple de detalls, que m'he endinsat en la història i he estat a punt d'obrir el paquet.

Fantàstic Atlantis.

Rosa.

Quan he vist tanta lletra m'he dit.... : uf!, no hi arribaré pas al final....Però quan he començat a llegir-lo no he pogut aturar-me. Cada línea és una meravella de fets i opinions, cada personatge, membre de la família, et sedueix amb llur devasall d'imaginació i de proximitat emotiva. T'hauràs estat moltes hores per a trenat un relat com aquest, on la narració llisca com la seda i no deixa d'encantar el lector. El final, inesperat, deixa obert l'argument.... En fi, una obra mestre.

Boníssim!
El passeig pel veïnat és fantàstic, També ho són les diferents reaccions de cada membre de la família (la redacció de la nena, el mapa, etc.). I quin final!, tan versemblant com, a la vegada, misteriós.
Tal com si el veiés al menjador de casa per sempre més.
Enhorabona. Molt bon relat!

Molt ben expressat tot el que fa sentir el paquet, molt bones les descripcions i reaccions dels veïns. Un bon final: ningú s'atreveix a obrir el paquet i allí es queda, com un misteri que mai es resoldrà.
Ara bé, el que més m'ha agradat és el nom del carrer: Freixures; un cop de geni.