Digui, digui

Doncs, agraït que m'hagis dit que t'agradava el relat poema Biaix.
Es fa el que es pot.
Les llimones venen de Miguel Hernández Gilabert, únic poeta que vaig llegir amb deteniment (juntament amb Walt Whitman, darrerament): "Me tiraste un limón y tan amargo, con una mano cálida y tan pura, que no menoscabó su arquitectura y probé su amargura sin embargo" (no es bestial?)

Bon Relat informatiu.
Diàleg interessant.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Al escriure depressa, no vaig revisar l'ortografía.
Salutacions molt cordials.

És un plaer llegir els teus comentaris. Moltes gràcies pel darrer a "Onada rabejant".

No et menteixo si et dic que encara ric amb el del puzle, cada vegada que hi penso!

Amb la boca oberta...!, i amb un somriure de par en par! Portes raó, reduir despeses, és important! Molt ben il·lustrat. Vaja, i, vaja... Ha, ha, ha...
Amb el digui i digui, has triomfat.
Molt bo.

Haig de començar dient que jo, quan rebo alguna d'aquestes trucades emprenyadores, no tinc miraments: els tallo, dient "Em sap greu, però no m'interessa" i tot seguit penjo. Però, passant al món de la ficció, aquesta estratègia de desarmar l'adversari a base de respostes surrealistes donaria per a molts relats, no sé si tan divertits com el teu.

I ara que me n'he recordat, t'explicaré una anècdota real de fa anys. Tornava a casa caminant per la Diagonal, cap al tard, quan em trobo amb dos nois, alts i rossos amb el cabell curt, impecablement vestits amb camisa blanca de màniga curta, i una bíblia a la mà, que venien cap a mi. De seguida els vaig calar, com a mormons fent proselitisme, i em va donar temps a preparar una sortida airosa. Quan els vaig tenir davant, només els vaig deixar pronunciar quatre paraules: els vaig tallar, dient "Com acostumava a dir Lluís Buñuel, jo sóc ateu per la gràcia de déu", i vaig seguir el meu camí, deixant-los del tot desconcertats.

Bon vespre!

Certament, el tema dels teleoperadors és per fer-ne humor, més val així! A mi em costa i reconec que deu ser una feina duríssima!!!

Gràcies de nou pels teus comentaris en el darrer relat de "Nines retallables" on certament, trec la pols a un vocabulari bonic i ara poc usat.

Ens seguim llegint i bona setmana "llpages"!

Em sembla fantàstic aquest relat, no tan sols perquè el comercial emprenyador ha penjat, sinó perquè demostres tenir idees. Penso que la creativitat, les propostes, prendre la iniciativa és el que ens cal. I el teu protagonista la pres. Com sempre amb l’humor que ens enganxa. Una forta abraçada, Lluís.

Aleix

Com tostemps em sorprens amb un relat original i alhora il·lustratiu perquè d'una manera o altre ens fas pensar i riure també. Una bona estratègia per espolsar-se del damunt aquesta gent que et truquen i et prometen "l'oro i el moro" De debò em recordes a n'en Pere Calders en aquell conte seu en què el protagonista era un lloro que parlava català, l'única cosa que he llegit d'ell....

Com sempre els teus relats em fan somriure. El primer de tot està en un submaríi fer dies de portes oberes!!!

Son uns pesats els comerciants que truquen per fer propaganda, sobretot a l'hora de la migdiada. Jo no m'aturo pas i segurament peco de maleduacada, però això si el acomiado amb un "No m'interessa, gràcies""

No ens podem posar en la pell del teleoperador! La seva vida deu ser molt dura. Aquest mètode - una manera de fer-se l’orni ben original- pot ser molt efectiu: despaparritzant!

L’optimisme, l’humor agut i la paciència extrema, impregnen al protagonista i per damunt de tot l’esperança d’una trucada d’aquest tipus en català!

Hahaha ets la pera. És que llegint-te m'hi he trobat, però crec que si ho intentés fer em pixaria de riure, no sortiria bé, perquè un alt percentatge de l'èxit consisteix en dir aquestes coses seriosament, llavors l'interlocutor queda desconcertat. Jo, el que més he fet ha estat renyar-los per trucar massa tard. Recordo que fa un parell d'anys, hi havia un tal Juan María que m'havia trucat tres o quatre vegades en el període d'un mes, jo ja li coneixia la veu, li recordava que ja m'havia trucat, ell demanava perdó i deia que no m'havien esborrat de la llista. La darrera vegada jo ja vaig riure clarament, no ho vaig poder evitar i ell, en to trist, en veure que li deia pel seu nom abans que ell el digués, demanant perdó pel ridícul. Ves a saber des de quin país trucava pobre Juan María...
Com sempre, i com t'agrada a tu, m'has fet riure, gràcies!
(Per cert, avui he menjat un xuixo hahaha)

El teu relat m'ha fet posar de bon humor des de bon matí. L'estratègia del protagonista és genial deixant al comercial fora de combat i qui sap si també amb un somriure a la boca.Felicitacions!

Ens has donat una bona idea, per un problema que tots tenim, i que difícilment podem resoldre, sense perdre els estreps. Amb aquesta estratègia, i aquest sentit d'humor, m'hi apunto, m'ha fet riure la part del puzle. De 2 a 6 anys, i ell l'ha fet en un dia, hahaha. Enginyós i ben redactat com sempre. llpages.

Salutacions.

Rosa.

Enginyós, divertit. Una bona reflexió sobre la paràlisi mental que t'agafa davant d'una "sortida de paraigües" (jo n'hagués dit "pixar fora de test", però l'expressió dels paraigües m'ha agradat molt, no l'havia sentida mai.)

També m'havia passat això, però no era tan subtil: jo em feia el ric o el pobre, segons com em pegués:
—Això està molt bé, però és per a gent pobra; jo soc ric i no em preocupo de menudeses.
o bé:
—Això que em diu és per a gent rica; jo soc pobre i no m'ho puc permetre.

Allí s'acabava la tabarra.

Molt enginyoses les històries del submarí, del puzle i de la gitana. És difícil donar una argumentació racional contra això, l'humor dels "caragols en zel" sol ser impossible de rebatre.

Boníssim! Aquesta me la guardo; ara vull que em truquin per provar-ho.

Enhorabona pel relat, i per la fita amb el puzle! Tot un rècord!