Camp de batalla

No estic segur d'haver entès del tot el teu relat... però crec que té un cert potencial.

Mai punto relats per sota de 8 sobre 10, per no enfadar al comentat (si cal, publico un comentari sense puntuació).

No sé si he entès del tot el teu relat, però m'ha semblat simpàtic. Un cec, per a qui la vida normal li sembla del tot una guerra, les cagades de colom com si fossin projectils, la gent com si fossin soldats en la seva contra...

Un relat sincerament curiós i amable, si l'he entès bé.

T'animo a seguir endavant, lpages.

I perdona si potser he entès malament el teu relat, no sóc un ordinador amb potes jo, amic meu.

Ens veurem per Relats, lpages, o almenys això espero!!!

Diuen que la Sara Montiel, una vegada que va venir a Barcelona i va fer nit a l'hotel Ritz, a l'endemà va voler creuar la Gran Via en vermell i tots els cotxes es van aturar davant l'exhuberança dels seus punxuts pits. I també recordo que un dia anant jo pel carrer Casanova un cec em va demanar ajut per a creuar el carrer perquè feia una estona que un brètol li havia pres el bastó... Llegir-te amb awuest esclat d'imaginació i metàfora descoberta al final, és sempre un gaudi. Deus ésser un home divertit i amb acudits i sortides que no deixen indiferent a la gent que t'envolta.

L'objectiu de primer sembrar la confusió i acabar amb el cop d'efecte resolutiu, arrencant un somriure del lector, està plenament aconseguit. Ara bé, posats a filar prim jo afinaria dues coses:
- En lloc de piconadora manual hi posaria martell pneumàtic, per allò de la punta d'acer.
- En lloc de monopatí parlaria de patinet elèctric, per allò de passar-li a frec de maluc.

A vegades ho es així de dificultós creuar un carrer. A la ciutat del Caire hi ha gent que demana un taxi per creuar l'avinguda principal d'un costat a l'altre. (Ho he vist)
Un relat molt imaginatiu, com ho acostumes, on el final és una sorpresa, aquesta vegada no intuïda.
M'ha agradat i ho he fet constar
Amb total cordialitat

L'anava llegint, tot preguntant-me on aniria a acabar tot plegat. Això de la dalla segadora ja m'ha sorprès molt. La metralla incessant, la càrrega de la cavalleria petita, el vehicle cuirassat, la guerra química; tot massa esbojarrat per a ser una guerra real.

La sorpresa ve al final on expliques que tot és com una metàfora d'un fet tan simple com passar el carrer.

Un relat divertit, exagerat, amb sorpresa final que et deixa molt bon gust de boca. Trobo que, tal com van les coses, només falta l'atac d'un dron.

Doncs sí, de vegades, sortir al carrer, és com anar a la guerra (sense voler frivolitzar amb una cosa tan greu). Ho expliques molt bé i més d'un i una, han caigut al camp de batalla i s'han trencat algun os. Va bé una mica de bon humor del teu a aquestes hores de la tarda.

Sobre el meu darrer relat, fixa't que dic "així que demano diversos pecats"... Segur que el xuixo era entre ells...