Agraïment

El botxí li ha tret a la víctima el pes de la vida... o això m'ha semblat d'entendre.

Encara que no he entès tampoc al 100% el teu relat, crec que té bones virtuts... i que l'hauries de polir una mica. Un diamant encara bastant en brut.

Juro per Atenea que l'he llegit de punta en punta.

El que he entès m'ha semblat bo... si ho he entès be.

El botxí li ha donat a la víctima una mort fàcil i indolora... i la víctima ho hauria agraït... però les víctimes del botxí, si moren, mai agraeixen res... no poden fer-ho.

Enginyós.

Ens veurem per Relats, o almenys això espero, llpages.

PD: Gràcies per comentar l'Auca d'Epicur 1 meva, amic meu.

Un relat impressionant i sense cap possibilitat de somriure, com acostumen a ser els teus. M'ha agafat una tremolor d'esglai al remoure aquests moments abans de l'execució. M'ha agradat especialment la forma com has escrit el relat, començant per una pregunta que podria semblar intranscendent fins arribar a l'execució i al pensament del botxí. Felicitats!!!!

...m'ha deixat ben perplexa aquesta història tan ben narrada i executada. Certament és sorprenent el final. Tota l'estona m'he estat imaginant que havia perdut la cartera i que tornariem al fil de la pèrdua d'aquesta, i acabararia trobant-la. No he pensat ni per un moment que era una execució que s'acompliria. Moltes felicitats per un relat tan inesperat. I gràcies per llegir i comentar els meus. Cordialment, Magda.

Bona idea de fer un agraïment, de principi a la fi.
M'ha agradat com ho has plantejat i bona situació amb bona decisió.
Cordialment.

Ara que ja me n'anava a dormir, m'ha vingut al cap aquest relat i el comentari que he deixat, que potser és massa rotund. I m'he preguntat si el teu relat descriu l'execució d'algun personatge històric. Està clar que és una dona, el coll fi, la còfia... Potser l'Anna Bolena, per exemple? 

Com que ja seria massa, un segon autocomentari al meu relat "Lletraferit?", t'informo aquí d'un error meu. La novel·la "Presentes", de Paco Cerdà, només s'ha editat en castellà, almenys de moment.

Renoi, es nota que vivim temps convulsos! Aquest relat fuig del teu sentit de l’humor habitual i descriu amb precisió quirúrgica uns breus segons entre la vida i la mort. Hòstia!
I pel que fa al “cripticisme” del meu darrer poema, simplement es tracta de l’encontre amb l’antiga estimada pel carrer, i els pensaments que acompanyen aquest fet.
Una abraçada.
Aleix

Crec que el botxí hauria de ser més professional i deixar-se de compassions que ningú li ha demanat, matar rapid i bé i punt. Molt ben explicats tots els instants previs a una execució i els segons posteriors, ha de ser terrible només de veure.

Està molt ben escrit. Segons el meu criteri, el merit està en la idea. L'esperança és el wue ens aferra a la vida. Un relat molt bo.

...el cavall li diu a l'alfil sentenciat que potser hi ha una altra possibilitat millor que matar-lo i l'àlfil per un moment s'ho creu poc abans de sortir del taulell cap a la capsa de les peces...
Aquest diàleg compasiu entre nosaltres, que som peces del taulell, també és productiu o bo segons que es miri, si és l'avantsala de quelcom més pacífic que la conquesta del rei alié.

L'esperança és una cosa perillosa. Recordo una pel.lícula "Gringo viejo" on passava una cosa semblant, amb afusellament, enlloc de decapitació.
No crec que ho agraeixi, en qualsevol cas, no té temps per a fer-ho. Potser sí que morir amb una vana esperança és preferible a la desesperació que aquestes circumstàncies solen comportar.

La prosa és detallista i evocadora, transmetent molt bé l’emoció de la condemnada i el control del botxí.
Com sempre, un relat profund, aquest cop sense comicitat, que fa pensar i provoca la controvèrsia.

Si has de comentar "Vint nanoocurrències sobre FAVA", t'agraïria que em diguessis quines trobes més reixides. Passa que, quan n'haig de seleccionar dues per concursar al NanoRepte, no ho tinc massa clar. Encara que ja els hagi triat, si hi ha discrepàncies entre el teu criteri i el meu, encara sóc a temps de canviar-les.

No vull imaginar pas el que deu passar pel cap a les persones que está a punt d'ésser executada... En el cas de la del relat tenir un moment de treva no se si és d'agrair o ans al contrari. Tot el relat està escrit amb una precisió admirable, rodona el text de manera magnífica, tant que el lector se sent participar en l'escena i àdhuc perceb el tall de l'arma. I que hi sents e n escriurà una escena macabra com aquesta? Per força a l'autor li deu agradar el "sang i fetge", fregit amb un all i julivert a foc baxet....

És que els botxins també poden tenir bons sentiments. Ens ho mostren Luis García Berlanga i el seu guionista Rafael Azcona a "El verdugo", que, ultra ser un al·legat contra la pena de mort, té una nota humana de sentimentalitat tenyida d'humor.

Hi ha una qüestió sense importància, al relat, però que m'intriga: quan escrius "El cap rodola per terra, un cop sec sobre la tarima de fusta del patíbul, talment com una poma que cau des de la branca més alta i pica al fons de la capsa de fusta que l'ha d'acollir. La resta del cos trontolla, perd la verticalitat i cau de gairell", se suposa que el reu està dempeus? Ho dic perquè en una decapitació amb espasa qui està dret és el botxí, peró el condemnat hauria d'estar agenollat, amb el cap sobre el piló, si l'instrument és una pesada espasa medieval, o estirat cap endavant, si és una katana japonesa.

M'ha agradat!