Confessionari

però mai havia fet cap d'aquestes preguntes. Un relat que combina la filosofia amb l'humor i l'eròtica. Mol ben plantejats els diàlegs i l'evolució in crescendo del relat. Un gust passar pels teus textos.

Volia destacar el comentari que ha fet Jere Soler: esplèndid!!

M'ha agradat molt el teu relat, saps prou bé que jo tinc uns quants també relacionats amb mossens i a més a més també he treballat en dos convents de monges com a jardiner i et podria dir jo, també, una experiència de conversa eròtica un confessionari que la qual un dia el convertiré en poema. El teu planteja moltes preguntes que el capellà les respon a la seva convineça, com ara lo del foc etern o els àngels. Jo, atenent-me a tota una vida d'investigar dins la metafísica i ple de gent il·lumínica que he conegut podria donar-te respostes convincents. Lo del petó que li fa el capellà a la noia quan s'arramba al confessionari, brutal!, supereròtic! Tens una imaginació que ens fas somriure smb els teus relats d',una manera especial per llur originalitat...

Els turments poden conduir-nos cap a la llum... un relat intens i molt ben trobat! Quin artistàs que estàs fet!

"qui hauria sospitat mai que un confessionari fora l’inviolable lloc de trobada de dos enamorats?"

Enhorabona!

En relació al teu comentari a "Vint nanoocurrències sobre CRÍTICA DE LA RAÓ PURA", tens tota la raó: m'he convertit en esclau de les 20 nanoocurrències. I això es fa més palès quan el tema és tan poc adequat, per aproximar-s'hi en píndoles de vint paraules màxim, com Kant i la seva filosofía: de les 20, 15 són extractades de la Wikipedia.

El meu fill, amb la carrera de Ciències Polítiques acabada i al segon any de la carrera de Filosofia, no està ni batejat. Però ell té curiositat, ho vol saber tot, es fa preguntes. I l'altre dia, amb una amiga que va a missa cada setmana, ell també hi va anar per primera vegada. Fa poc van quedar amb el capellà, els tres, per fer-li preguntes. No sé exactament quines preguntes li va fer el meu fill, però estic segura que el pobre home deuria patir per contestar-les (com jo he patit durant anys quan era ell petit i em preguntava cada cosa...). En fi, que el teu relat m'ha fet venir al cap tot això.
Un capellà experimentat podria haver donat les respostes adequades, però és molt millor aquest final, davant els dubtes, l'amor.

Molt interesant. Sensible i aporta dolça pau.
Agraeixo el teu comentari al meu relat
Sslutacions molt cordials.

Veus, aquest relat m’ha agradat perquè barreges humor i reflexió a l’hora. Reflexió teològica i quotidianitat. És sensacional! Tot el contrari que el meu darrer relat, que has titulat de meravella. Una forta abraçada, Lluís!
Aleix

Home, sembla que les calorotes t'hagin despertat el sentiment místic i alhora irreverent.
Em sembla que era Borges qui deia que la teologia era rama de la literatura fantàstica, un pou sense fons per a la paròdia, vaja.

De tots els dubtes presentats per la noia, em quedo amb el dels àngels de la guarda. La majoria una colla d'incompetents. Si treballessin a una empresa privada, la majoria haurien perdut la feina.

El jove capellà es troba en un mar de dubtes, potser tira més a l'esperit de Descartes que al de sant Tomàs d'Aquino; ja se sap que el dubte metòdic et pot portar a descobrir nous mons, especialment si te'ls provoca una noia tan guapa com la del confessionari.

Sorprenent el final, tant per la dràstica resolució del capellà com per l'acceptació de la noia. Sorprenent que el confessionari es torni un lloc ple de romanticisme.
Un relat molt divertit, com és habitual en tu. Molt ben pensat i escrit, amb una sorpresa final que et fa rebotar el cap.

Veig que segueixes amb la ratxa d'humor irreverent light. Déu no existeix, òbviament, però si existís veuria amb bons ulls que tots els capellans, i no només els novells, pengessin els hàbits i es dediquessin al pla diví de la procreació.

De "dubtes" com els què exposa la protagonista n'hi ha un fotimer, és un filó inabastable que caldria explotar: només que tots els relataires descreguts escrivissin un relat amb aquesta temàtica, com aquests teus o com el meu d'abril "Reflexions pasquals d'un descregut"... Però no, millor deixar-ho córrer: t'imagines quin cacau si, contra tot pronòstic, Déu existís i, de la mateixa manera que va sembrar la confusió de llengües entre els constructors de la Torre de Babel, es dediqués a sembrar de castellanismes l'enteniment lingüístic dels relataires blasfems?

M’ha recordat al bisbe de Solsona a qui una dona feliçment va alliberar…del càrrec.
Cal tenir capacitat decrectificació, per això. Molt aconseguit aquest to d’humor que sovinteges. També m’ha vingut al cap el Retrat de l’artista adolescent, de James Joyce, on es pasa 5 o 6 pàgines descrivint com descrivien els jesuïtes l’infern.
Quin moment més íntim ha de ser aquest de la gelosia i el xiuxiueig!

Exemple interessant d’hibridació entre reflexió teològica, humor i narrativa romàntica, amb un estil que barreja introspecció filosòfica i desenllaç sorprenent.
El relat explora la tensió entre el dogma religiós i la curiositat intel·lectual, així com el conflicte entre el deure espiritual i els sentiments humans. A través de les preguntes sobre el Purgatori, els àngels de la guarda i els Sants, s’hi plantegen dubtes teològics profunds de manera accessible, mostrant la necessitat humana d’entendre el misteri i la justícia divina. Alhora, el text acaba amb una història d’amor inesperada, que transforma un espai tradicionalment sagrat (el confessionari) en escenari de descoberta personal i afectiva.
El mossèn és retratat com un jove inexpert i humà, superat pels dubtes de la noia, la qual cosa el fa proper al lector. La noia és intel·ligent, directa i atrevida, capaç de plantejar qüestions complexes sense perdre la frescor i el sentit de l’humor. La interacció entre tots dos és el motor narratiu i emocional del relat. Els diàlegs són llargs, plens de digressions i comentaris interns, cosa que crea un ritme pausat però intens. El contrast entre el to sagrat del confessionari i les preguntes atrevides de la noia genera comicitat subtil, que culmina en l’escena final de seducció inesperada. La descripció dels ulls i les dents de la noia o la rialla del mossèn mostra un estil que combina observació física amb emoció interna.