Sant Nicolau, el caganer i càsum la tifa de l’os pedrer

Deu vegades deu és el desig que expresso: que compleixi moltd anys.

Quanta creativitat i imaginació poètica!
Enhorabona. Desitjo que aquest nou any que comença segueixi tant fructífer literàriament parlant com fins ara!
Bon any ple de literatura i de bona poesia.

Que trobarem als corrals,
sinó excrements de...pardals!



"Prou de tanta xerrameca
que em despertareu el nano!
Foteu al camp, us ho demano,
no preferireu una cleca?"

M'agrada el teu relat que reviu el sentiment nadalenc amb un llenguatge una mica impulcre, però simpàtic a la seva manera.

Realment, el caganer és una cosa molt típica del pessebre català, malgrat que ensenyar el cul davant el fill de l'home és una cosa una mica impresentable.

Espero que el fill de l'home no castigui amb massa duresa el pobre caganer, que prou té amb les seves particulars necessitats.

Ens veurem, llpages, per Relats, o almenys això espero!!!

Moltes gràcies per llegir el meu relat llpages i sobretot per comentar-lo. Aprofito per desitjar-te un feliç any 2026 i que aquesta web de relats en català continuï ben viva per anar-nos llegint i comentant. Una abraçada, Magda.

Poema enginyós i molt divertit, amb un joc constant d’ironia i irreverència ben portada. El ritme àgil i les rimes fan que es llegeixi amb un somriure, mentre es revisita el pessebre des d’una mirada desenfadada i molt nostra. Una sàtira nadalenca que sap provocar sense perdre l’ofici ni l’humor.
Aprofito per dir que si fins ara no havia comentat cap relat és perquè he estat força engripat i, a més, no me’n sortia amb l’últim poema que he publicat, i se m’ha fet difícil compaginar-ho tot.

Poema enginyós i molt divertit, amb un joc constant d’ironia i irreverència ben portada. El ritme àgil i les rimes fan que es llegeixi amb un somriure, mentre es revisita el pessebre des d’una mirada desenfadada i molt nostra. Una sàtira nadalenca que sap provocar sense perdre l’ofici ni l’humor.
Aprofito per dir que si fins ara no havia comentat cap relat és perquè he estat força engripat i, a més, no me’n sortia amb l’últim poema que he publicat, i se m’ha fet difícil compaginar-ho tot.

Un poema que és la pura realitat del que passa als pessebres d'arreu del territori. Sempre hi ha merders, algú que mou les figures del seu lloc original, gallines que són més altes que els pastors, a alguns els hi falta un braç, a d'altres l'equilibri... Així que m'hi he trobat amb el teu poema, com si passés al meu pessebre. Quan era petita, imaginava que de nit el pessebre s'omplia de vida, aparellava la dona que porta aigua amb un dels patges dels reis. Aques conflicte que tan bé expliques, segur que està passant ara mateix a algun pessebre hahaha. El que no imaginava és que hagués estat el nen Jesús el de la tifa. M'ha encantat tot el vocabulari i les dites que fas servir.

Agraeixo el teu comentari a "Dos i dues".

Això de la soletat ja ho sabia des de ben menut. Era fill únic i l'afició al dibuix va ser el que em va salvar... o no, perquè si no hagués trobat aquesta distracció potser m'hauria esforçat més a fer amiguets. I, ves per on, de gran no m'ha donat per tornar a dibuixar i pintar, que és el que els amics pronosticaven que faria quan em jubilés, sinó per escriure.

Agraeixo els teus consells, però, com que són de manual, ja fa temps que els havia posat en pràctica: sóc d'un club de lectura de narrativa en català, que ens reunim un cop al mes per comentar l'obra llegida; d'un altre club de lectura, en què ho fem cada tres dissabtes; un de cinema, en què també cada tres dissabtes comentem una pel·lícula de la cartellera de València; un altre de cinema, no presencial, en què ens connectem un diumenge de cada tres i comentem pel·lícules més o menys antigues, que, si no trobem a YouTube, trobem en una web on hi és tot i que he citat a RC més d'un cop: d'acord.ru (com que l'adreça no és ben bé aquesta, si t'interessés, te la puc enviar via e-mai). Per acabar, també em relaciono amb una colla que ens veiem els divendres per dinar plegats.

Així que, donades les circumstàncies, em sé cuidar prou bé, Quan a la salut, estic pagant els meus excessos de juventut: tabac i alcohol.

En primer lloc enhorabona Llpages per aquest poema certament escatològic i molt ben trobat. És molt divertit i m'ha descobert una faceta teva que desconeixia. No sabia que escrivissis poemes i aquest és molt encertat. Hi intervenen molts personatges, cadascú amb la seva perspectiva i l'he trobat molt divertit. Cadascú es mira la tifa des del seu punt de vista! Moltes felicitats per aquesta peça nadalenca! I gràcies novament per llegir els meus relats i comentar-los. Cordialment, Magda.

Bon dia, Llpagès. T'escric aquí per respondre al teu comentari al meu relat "Els expulsats", ja que no hi ha altre lloc de diàleg a RC.

Als llocs on hi ha pobles que porten una vida tradicional, com caçadors-recol·lectors, pagesos o pastors del neolític i així, els solen deixar en pau i que s'apanyin com puguin. A una de les illes Andaman hi viu un poble que no vol cap contacte amb forasters. Hi va anar un eixerit per veure sí podia convertir-los al cristianisme i el van matar a llançades. Ni la policia ni el govern de l'Índia van dir ni piu. Qui va allí, ja sap a què s'arrisca.
Per altra banda, l'expulsió no significa la mort, ja dic que els xamans que han passat per allí, ensenyen els nous a sobreviure.
Tot és inventat: l'autor, el llibre i el poble descrit. La part històrica ve del fet que hi ha alguns pobles a l'àrtic que viuen com els que descric, excepte pel cas de les expulsions.

Molt agraït pel comentari. M'estranya una mica veure que una poesia tan bonica com la teva té tan pocs comentaris.

Darrerament ens descobreixes una nova faceta a cada relat: en aquest, la de poeta popular, escatològic i irreverent.

Dotze quartets on vas alternant els dos tipus de rima. Amb tres més, hauries pogut al·ludir satíricament a la virginitat de Maria, a les banyes de Josep i al cagatió.

Mira per on, cercant a Google els atributs de consistència, color i olor de la caca d'un nadó, he trobat que, de les primeres defecacions, se'n diu meconi i gairebé no fan pudor. O sigui que, a més de fer-nos riure, promous la cultura.

Només llegint el títol, ja he pensat que era un relat teu. No m’imaginava la teva destresa en la poesia i si m’esperava el toc d’humor que sempre desprenen les teves lletres. Ara, aquest poema és excel·lent! Aquelles felicitacions de Nadal que rebíem abans, ara ja tenen lletra. Una abraçada, Lluís i bon Nadal
Aleix

Un poema que ritme molt bé. Una caixa de sorpreses lluís!!! Vas repassant la història com a fil conductor la tifa, un acte dels més humans...

Deus saber aquells versets:

caga deu i caga el papa
caga el senyor amb capa...

o alguna cosa així que recitàvem a casa quan era petita.

Ben travat i amb sentit de l'humor amb el que acostumes a escriure.

Felicitats!!!

Acostumats als teus relats d'humor, ara ens surts amb la nova faceta de poeta satíric. Ben versàtil sí que ho ets, sí.

Aquesta paròdia potser no s'entendria en cap altra part del món, però aquí ja estem massa acostumats al caganer perquè ens vingui de nou.

Bona desfilada de personatges, hi són tots els de Nadal i el pessebre, fins i tot sant Nicolau, que si fa de jutge potser és perquè és poc habitual veure'l per aquests llocs.

La poesia pot semblar una mica irreverent, però s'adiu totalment amb l'ortodòxia catòlica: vertader Déu i vertader home, i si és un home per força ha de cagar. Potser podries ser l'iniciador de la teologia gamberra.

Només faltaria que el dimoni parlés en castellà, com a algunes versions dels pastorets.

Una poesia graciosa, de to festiu, amb bona rima i mètrica. Molt agradable de llegir.