DOS CREIENTS AL PARADÍS I UNA ESCENA PER FER-SE FONEDÍS

Com be deia un con-relataire, molt apreciat i actiu ja fa un temps, rnBonet: "Dels pecats del piu, nostre senyor se'n riu!"

...i humor molt fi! Quina delícia aquesta poesia tan subtil i clara envers la hipocresia de la jerarquia eclesiàstica envers el sexe i el celibat. Enhorabona per una poesia tan ben elaborada! I moltes gràcies pels teus comentaris. Cordialment, Magda

Sempre acaben presentant els pecats contra el sisè manament —la concupiscència carnal, entre altres eufemismes— com el súmmum de la perversitat, quan no són sinó la celebració de la vida. Aquí, entre rima i rima, un capellà i una monja que engeguen a dida els seus vots de castedat i glorifiquen Déu de la millor manera que es pot fer.

Perquè no hi falti res, a l'antepenúltima estrofa tenim el cop d'efecte final —tota l'acció precedent s'esdevenia en un teatre, amb un bon assortiment de jerarques eclesiàstics, de públic— i a l'última, la condemna als autèntics pecats, que no enumeres però que són fàcilment imaginables: l'enveja, l'engany, la cobdícia...

Un bon relat, amb l'habitual marca de fàbrica: humor i denúncia.

No em sembla que calgui una fuia per perplexos: és un relat satíric on dos creients al Paradís viuen una escena d’intimitat plena d’humor i erotisme, criticant la repressió sexual i la hipocresia del clero.

Molt bona idea la de posa-ho en vers. Últimament els poetes no en fas gaire cas de la rima. Aquí té un papar dominant. Estrofes de quatre versos, tots amb rima consonant, dona una idea de poesia antiga. El to és graciós i irreverent, sona a les poesies de les cançons de carnaval o als balls parlats (potser aquí hi podries trobar un espai per a demostrar la teva creativitat).

Sobre el sentit de la poesia, cal recordar el que diuen els savis valencians: "Dels pecats del piu Nostre Senyor se'n riu". És veritat que hi ha pecats molt pitjors, com la supèrbia o l'avarícia, amb tota seguretat presents a l'auditori, però, mira, el sexe sempre ha tingut mala fama, sense cap dubte injustificada.

Molt ben descrita la relació entre sacralitat i sensualitat, el puritanisme, la censura, la hipocresia. Un relat satíric que combina erotisme, humor i crítica social, mostrant que l’amor i el desig no poden ser reprimits, ni tan sols al Paradís.

M’ha fet gràcia llegir-te en poesia, perque sempre et llegeixo en relats de prosa i se m’ha fet força estrany d’entrada. Però la veritat és que t’ha quedat un poema molt divertit.
Té molt de ritme i tota l’escena està explicada amb una picardia que fa somriure. El joc amb els elements religiosos i el moment en què s’aixeca el teló és bonissim.
I el final encara remata millor el poema. Una peça irreverent i amb mala bava, en el bon sentit. Curiós veure’t en vers, però ha estat una lectura ben entretinguda.

Doncs sí, una àcida crítica, que es va coent a poc a poc, puja la temperatura a mesura que avança la lectura, per arribar a un clímax que primer és anticlímax, a ulls dels hipòcrites membres de l'església, que condemnem el bon sexe, mentre per darrera fan malbé ànimes innocents.

Jo sí que crec que l'he entès. Potser cadascú entén diferent.
A mi m'ha semblat una crítica en clau d'humor, molt fi, de la hipocresia de l'església catòlica en obligar al celibat.
M'ha agradat, com tots els teus, i ho he fet constar
Amb total cordialitat

Hola, llpages.

A diferència d'altres relats teus, aquest no l'he entès gaire.

M'ha semblat que fas una mena de crítica al relat bíblic d'Adam i Eva... però no ho he entès massa bé. Sembla que estiguin fent una mena de teatre o similar...

Et recomano respectuosament que tornis a escriure el relat, si no és molt demanar.

Salut i ens vuerem per Relats!!!