Remordiments

-Segur que no et deixes res?
-A veure... la màscara, la gomina, les dents postisses, la capa... em penso que ho tinc tot.
-Mira que fer una festa corporativa amb el tema de Màcula! I en un començament de curs! Si l’enceteu a mossegades, no vull pensar com l’acabareu! – pronostica ella, enriolada.
-Sortides de paraigües dels de recursos humans, ja et dic jo.... – aclareix ell.
La dona li fa un petó i aprofita la proximitat per xiuxiuejar-li a cau d’orella:
-Segur que no tens ganes de veure la Rovirosa de vampiressa? Amb aquell bé de Déu de pits, a més d’un Dràcula li cauran els ullals de tant bavejar, no? – i se li dibuixa un somriure foteta.
-La Rovirosa? Però si té els peus més menuts que els de la nostra néta petita, sembla estrafeta.
-I com vols que els tingui? Ja se sap que a l’ombra no hi creix res de res... – sentencia i riu alhora.
Veu com marxa a peu fins que tomba la cantonada. Espera uns deu minuts més i puja cap al dormitori a canviar-se. Està decidida: ella també anirà a la festa de disfresses, amb molta cura que no la reconeguin, que vol esbrinar si entre la Rovirosa i el seu marit hi ha marro, que té la mosca darrera l’orella que ell no acabi infectant el vampirisme a l’esmentada barjaula, i no precisament per mossegada...
A la gran sala de festes, la música enllaunada fa giravoltar les parelles de ball improvisades que amaguen la identitat darrera les disfresses més sofisticades. L’ha localitzat en un racó, malgrat que està d’esquena i que la llum és molt deficient (ja se sap, als vampirs això de la claror els fastigueja). La capa fins quasi els peus és inconfusible perquè llueix unes estrelletes que titil·len per poca llum que les il·luminin. La sorpresa és majúscula quan s’adona que no hi ha dos peus sostenint la capa, sinó més aviat quatre. Més encara: els dos peus dirigits cap a ella són menuts, decididament menuts, sospitosament menuts. I si la capa agafa una amplada desproporcionada a l’alçada dels braços deu ser perquè està envoltant més cos del que tocaria, rumia fins quedar convençuda.
-Ah, malparit, aquesta me la pagues, i tant si me la pagues, i ara mateix, ja t’ho ben juro! - pensa per ella, enrabiada.
La vetllada transcorregué jugant al gat i a la rata: ell, el gat, caçant vampiresses amb ganes de gresca; i ella, la rata, procurant no ser caçada i col·leccionant petons furtius d’altres Dràcules més embriagats d’alcohol que de sang, que és el que tocaria. Una per a tu, un per a mi, paguem-nos amb la mateixa moneda, la paritat al poder!
Quan el marit arriba a casa seva, ella fa estona que s’ha desmaquillat, s’ha desfet de tota la indumentària tètrica i s’ha posat còmoda. Per això li demana amb to despreocupat des del sofà mentre assaboreix un iogurt de maracujà:
-Com ha anat? Ha triomfat el meu Dràcula? – i escura el recipient sense mirar-lo a la cara.
-Quin avorriment, per l’amor de Déu! No havia passat ni mitja hora que la capa m’ofegava de calor, les dents postisses m’encetaven les genives i la gomina es fonia i s’escolava coll avall. Prou de tanta comèdia! He aturat un de finances i li he deixat la capa perquè anava molt poc guarnit per a l’ocasió. Tornant cap a casa, en passar per davant del club, m’he aturat a fer unes partidetes, que això sí que em venia de gust!
La desaforada activitat sexual de la parella en els dies següents va ser la iniciativa d’ella per apaivagar els remordiments, en una versió sui generis de la dita «un clau treu un altre clau».