DE MICA EN MICA

No recordo si havíem celebrat les 1.000 lectures d'aquest relat.
En tot cas, deixeu-me que ho celebri: Per moltes lectures, "De mica en mica"!

Admirable en el fons i en la forma. Pobre, pobre Fermí, una ànima bona.
Tantes persones són així, i no les veiem, perqué no volen fer nosa ni soroll.

Una abraçada

a

Feia dies que en Fermí (així el vaig anomenar en el relat) ja no es movia de la seva habitació. El cap de setmana passat van tocar a morts tres vegades, un dels que van marxar va ser ell. Discretament, de mica en mica. D.E.P.

Quina espifiada, estava per altres coses, podria dir, però no el podia deixar morir, i mira, finalista! Felicitats Viladoms!
L'he trobat un relat de curiosa factura on has lligat de manera subtil i, diria que, encertada el principi i el final.
Seguir exercint de pare en aquestes condicions no és humà, però d'aquesta tasca no te'n jubiles fins el proper relat.

Bona feina!

Ferran

Moltes felicitats per ha ver estat seleccionada. Un relat realment molt impactant i dur, que fa posar el pèls de punta. Certament és mereix ser seleccionat. Ens anem llegint amb aquesta darrera entrega del concurs ;)
Edgar

Benvolgut / benvolguda relataire:

Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat, pel jurat d’autors i d'autores de l'Associació de Relataires en Català, com a finalista del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio “El cicle de la vida” i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.

És per això que, en haver quedat seleccionat/ada en la convocatòria d’aquest mes, i per tal d’avançar feina, t’agrairíem que ens fessis arribar l’autorització perquè sigui inclòs al recull.

Només cal que ens enviïs per correu electrònic a l'adreça: concursos.arc@gmail.com el text que adjuntem al final d’aquest comentari amb l’assumpte AUTORITZACIÓ PUBLICACIÓ EL CICLE DE LA VIDA - VELLESA, tot fent un copiar i enganxar, i complimentant les teves dades personals.

Cordialment,

Comissió Concursos


TEXT AUTORITZACIÓ

En/na .........................................................................................................

amb DNI. número ......................................................................................

i nick relataire ............................................................................................

AUTORITZO a l’Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure el microrelat ...................................................................................................

seleccionat del mes de ..............................................................................,

del qual en sóc autor/a, en el recull de microrelats “El cicle de la vida” que s’editarà a finals de 2015 mitjançant una plataforma digital de publicació.

on vull constar amb el nom d'autor/a de ...............................................................

Així mateix també atorgo el meu consentiment per incloure qualsevol altre microrelat seleccionat al llarg de la present convocatòria i del qual jo en sigui l’autor/a i a difondre el seu contingut (en part o totalitat) pels mitjans habituals de l’ARC.

Data .......................................

És duríssim, però real! Molt bon relat. Sembla que veig l'avi i emociona.
I moltes gràcies pel teu comentari.

Relat dur, corprenedor. Sí, de mica en mica ens hem de preparar per el pas transcendental, pas del que ningú no se’n podrà escapar...
Paraules ben travades, paraules, com sempre, encertades i ben escrites.
—Joan—

Relat molt bonic on expresses de forma molt clara i sincera el camí cap a una mort que arriba de mica en mica, però també la fortalesa per afrontar-la.
M'ha agradat molt!

"Així, m'hauré d'anar morint de mica en mica?" Així comença el teu relat i així acaba: rodó.
Un relat magnífic que commou, molt ben estructurat i travat. M'ha agradat molt!!
Felicitats.
Materile (Maria Teresa Galan)

He recordat el meu pare. Un home discret en l’alegria i en el dolor, sobretot en el dolor. Mai no es queixava i, a vegades, hi havia molts motius per fer-ho. La seva discreció arribava fins i tot a tot allò que tenia decidit en arribar al moment de la mort. Tampoc es va queixar de la vida que li havia tocat de viure. Moltes vegades, intel·ligent com era, l’havia vist pensatiu i absort, no sé si pensava en tot allò que podia haver aconseguit si la seva existència s’hagués mogut per altres oportunitats, o tal vegada rumiava i evocava allò que havíem aconseguit els fills. A ell, la mort també li va arribar a poc a poc, com al protagonista del teu bell relat, acceptada i fins i tot volguda, ateses les circumstàncies. Per mi, la seva naturalitat i serenitat van representar una gran lliçó.

Quant al teu relat, el trobo molt ben escrit i molt ben travat. Des del plany fins a la sang freda davant l’inevitable. A més, el relat sap aprofitar la gran dosi de dramatisme que hi és implícita. Les descripcions són tan acurades i precises que no deixen res a la imaginació. Talment es diria que ho has viscut de molt a prop.
Entre totes, hi ha una frase que m’ha plagut especialment: els ulls... ja només veuen del record d’haver vist.

Et felicito i em felicito per poder llegir textos com el teu.

que traspua el teu relat, et felicito per la seva profunditat .
M'he donat compte que, als meus quasi 82 anys, haig de donar gràcies per poder , encara, disfrutar de moltes coses bones que la vida m'ofereix.
No recordo haver-te comentat mai i t'haig de dir que m'agrada molt el teu estil.
Una abraçada, Enriqueta.

... la vida de moltes persones. De fet, l'impediment de la vida viu dins seu, es detesten i no ténen amor propi. Dins la societat, si ens posessim a comptar, mai acabaríem amb la quantitat de casos semblants al que tu descrius. Ha de ser terrible.

És un gran relat reflexiu, ho i tant.


Sergi

Aquest relat, compost al voltant d’una anècdota, fa pensar en la mort lenta que espera als més resistents, als beneficiaris de la longevitat i als que la malaltia no acaba de vèncer però tampoc no abandona. Potser la societat s’hauria d’anar plantejant com millorar la qualitat de vida d’aquesta etapa que cada cop té més usuaris. Ja veus, Enriqueta, has provocat sentiments i reflexions, però també s’ha de destacar ho has fet amb pinzellades de molt bona escriptura i una composició tan acurada com aconseguida.

És un relat trist, sí, perquè el tema ho exigeix, però has sabut presentar-lo amb unes descripcions tan acurades i amb una incitació tan clara a la reflexió, que m'ha encantat. Per la fotografia veig que ets molt jove, et felicito per saber adonar-te, malgrat l'edat, del mèrit que té aquesta col·laboració que tots els pares oferim fins a l'últim moment.

Pilar

mHa fet tristor, i se que es la realitat de molts dels nostres avis,
Te molta tendresa

És molt bonic... molt proper. Escrit des de la serenor i la comprensió. A part de bona literatura traspúa una humanitat dolça i amable. M'ha agradat molt.
Una abraçada

Es precios com sempre
MO tse

Has dibuixat una aquarela sense tons pastel d'una realitat ben palpable a les darreries de la vida. Sigui a la residència o a casa. Molts matins em trobo un avi, a qui ja tots els de la urbanització apreciem, tremolós, amb caminador, que puja sol al bus i trontolla mentre li cau,pobrissó,la gota del nas i no sap si agafar el mucador,aguantar-se per no caure o retenir el caminador. Viu amb el fill i família,però treballen i té tot el dia per està amb ell mateix.
Trist el darrer camí, que tan bé ens expliques.

Encara que deixa aquest regust amarg que arriba amb la vellesa està escrit de manera precisa i sugeridora. Fantàstic

M'has emocionat! Serà que ens acostem? Serà que veiem algú proper?No ho sé. Meravellòs com sempre

M'has emocionat! Serà que ens acostem? Serà que veiem algú proper?No ho sé. Meravellòs com sempre

Després de llegir aquest relat m'he quedat un pèl encongit, però haig de reconèixer la seva qualitat literària, la seva fortalesa i el crit fort de reivindicació de la gent gran, els grans oblidats del nostre entorn. Cada cop n'hi ha més i hauríem de fer quelcom per assumir-ho. Una abraçada Enriqueta.

Aleix