DEIXA’M LA MÀ

—Deixa’m la mà. Només vint duros —mireu si us parlo de fa temps—, la bonaventura per vint duros.
A mi, tant se me’n donava de la bona o de la mala ventura. Si tot estava decidit, què podria esmenar? Vaig apressar el pas, esquivant la concurrència que a aquella hora de la tarda vagarejava pels caminois del parc.
Però la gitana em va encalçar i se’m va plantar al davant.
—Doncs, la voluntat.
Devia saber ja que la meva voluntat era ben poca cosa.
Em feia mantenir el palmell estès, mentre me’n resseguia els solcs amb els seus dits aspres i bruns.
Que estava sense feina i que la dona m’havia deixat, ja pots comptar!, no calia ser endeví per dir-me això, segur que se’m devia notar a la cara des d’un tros lluny.
Gairebé em feia mal de tan fort que em subjectava els dits, em vaig queixar.
—És que tens una línia del destí que costa de veure. Has canviat moltes vegades el rumb de la teva vida, ets una mica baliga-balaga.
Vaig enretirar la mà. Sí, home, volia calés i encara m’insultava. Però me la va tornar a engrapar.
—Si t’hi esforces i ets constant en conservar la dona, la feina... podràs arribar a ser ric i feliç. Si no, tant li farà que visquis molts anys, acabaràs sol i pobre com una rata.
Em pronosticava el futur o em maleïa? Evidentment, no li vaig pagar ni cinc.
Ara que soc vell, podria fer-vos balanç de la meva vida: quantes feines he plantat, quantes dones s’han cansat de mi... S’han acomplert aquells vaticinis? Què voleu que us digui, sí i no. No tinc un xavo, però no em falta de res. I tampoc estic sol, les «hermanitas» em cuiden com potser no ho hauria fet cap de les dones que no vaig saber retenir.