ELS CADELLS

M’ho havia aconsellat una amiga i companya de magisteri, ella ho feia quan la seva gata criava. Posava un cartell anunciant-ho a l’entrada de l’escola, i el nen o la nena que volia gatets havia de fer signar als pares una nota de conformitat.
«Es donen gossets, encreuament de femella de mastí extremeny i gos d’atura. Interessats passeu per P-5.» Escrit a mà i sense fotografia, eren uns altres temps.
Potser m’hauria valgut més no especificar la raça de la mare; les setmanes passaven i ningú s’acostava a la meva aula sol·licitant adoptar un cadell. La Bombeta començava a estar cansada d’alletar la seva trepa i jo em neguitejava pensant que la gossada de casa no podia créixer més.
A mitjan juny, em van venir a veure els delegats de vuitè, havien tingut una idea per a la festa de l’escola: farien una rifa per tal de recollir diners per al viatge de final de curs i... em demanaven un dels meus gossets.
Que contenta va estar l’afortunada! Ella i el seu pare van marxar ben cofois cap a casa. L’endemà, la nena va venir a escola amb gos i tot. L’havien posat a dormir al balcó amb un tros de manta i no havia parat de gemegar en tota la nit. A l’hora d’esmorzar, la mare li va dir que l’havia de tornar.
A l’hora del pati els de vuitè van anar donant veus i, acabades les classes, van tornar a rifar la bestiola. Com que només havien sortit dos interessats, aquesta vegada no va caldre tira de números, el sorteig va ser a cara o creu. Un vailet va marxar, ben content, amb el gosset traient el cap per l’obertura de la motxilla. L’altre va restar capcot, fins que la seva mestra se’n va adonar i em van venir a trobar.
A la tarda, un segon cadell tenia llar. Durant uns quants anys vaig poder veure com el nano i el gos, que s’assemblava cada cop més a la seva mare, feien passejades pel barri de l’escola.
Els teus fills van estar de sort, Bombeta.