Si fos jo qui ho expliqués

Si fos jo qui ho expliqués

Si en podria arribar a explicar, de coses de la fillastra!, però no ho he fet mai, mai! En vida de l’espòs, em vaig guardar prou de dir res que pogués ser interpretat com una mostra de gelosia.
Fins una setmana abans del nostre casament, els estendards havien onejat a mig pal; tothom plorava la primera muller, tan caritativa, tan pietosa. Vaig arribar un matí fred, amb un petit seguici que aviat va ser acomiadat per innecessari. Sola en terra estranya. Sense altra obligació que, del matí al vespre, vetllar per la menuda: ocupar-me que la vestissin amb les millors teles, que li rostissin els pollastres més molsuts, que l’entretinguessin els bufons més deformes i que els joglars li dediquessin dolços cants. Mentrestant, el pare de la criatura es lliurava a la cacera, als opípars banquets i a la disbauxa. Per més que jo m’enjoiés, per més pólvores emblanquidores que fes servir, per més que sentís que no n’hi havia cap de més bonica; ni una mirada, ni una paraula de desig vaig rebre del marit.
No el vaig plorar gaire, quan va caure fulminat per un atac d’apoplexia.
Malgrat anar tothora vestida de dol, he maldat per mantenir-me bella i atractiva, amb l’esperança que l’hereu d’algun remot reialme trobi aquest palau maleït i em deslliuri de la criança d’un ésser, fred com la neu, que no em mostra cap afecte.
Com cada matí, he demanat parer al meu fidel conseller, l’únic objecte que em va ser permès conservar de l’equipatge amb el qual vaig arribar.
—Mirall, mirallet, que t’estàs a la paret, qui és la més bonica d’aquest indret?
La resposta m’ha trastornat. Plena de fúria l’he estavellat a terra, mil bocins han mostrat mil vegades el seu rostre i la meva dissort.