REPTE POÈTIC VISUAL 68: " Home caminant"

Alberto Giacometti

He's the thin man
With a date for me

Suzanne VEGA.

L'esquelètic desig de la mort famolenca
Em travessa els ossos, en mi descansa,
Besant-me els llavis amb els llavis de la set eterna,
De la veritat oculta en l'aigua.

Comparteix amb mi el descobriment de la clara
Llum, del silenci dels somnis i del pes de les paraules,
Deixat a la llibertat de la brisa fugissera.

L'anhel esquàlid de la voraç dalla
Conviu amb els meus dies, amb l'espera meva,
Forjant un futur possible envoltat per la llaga
De saber que la vida s'escurça des que comença.

Reparteix amb mi l'ínfim cos de la feblesa,
L'efímera eternitat de les hores oblidades,
Equitativament, com l'home immortal que és i que viu per sempre.

d.

M'encanta Giacometti, i especialment aquesta figura. L'has descrit molt bé: belllesa desolada i obsessiva.
És més, un cop vaig intentar fer-ne una poesia d'aquest home que camina...
No he participat mai al repte poètic i no en sé les normes. Aquest cop intentaré fer-ho.
Gràcies!

Camina del no res cap el demà
que potser com l'avui serà
buit de tot res.
Intenta passes, belluga mans i cames,
lluitant amb de força terrestre, gravetat.
Inútil esforç de cada caminada.
Ell pensa que el treball serà recompensat.
Però no sap, ignora que, de ben segur,
astorat i aturat, malaltís, cansat,
no arribarà enlloc, malgrat l'audàcia.
I si hi arriba, permeteu-me el dubte,
arribarà orfe i desfet. Solitari. Desert.

... i vas ser nòmada

… i vas ser nòmada.
Quan les teves passes calcigaren les esperes,
anhelant tremolaves com les fulles seques.
Mai, mai sentiràs, com ara, el vent a les teves esquerdes.

… i per sempre parties.
Arrelat al moviment de translació dels teus anhels,
rotaves a l'òrbita d'un món obscè d'oceans vagues,
abandonaves la nau i aferrat als troncs del silenci,
nàufrag de les pedres, amnèsic dorment, nedaves.

… però per sempre tornaves.
Quan els ocasos eren llànties d'oli porpra,
retornaves a les platges isolades,
als deserts que, vius de mòbils dunes, transmutaven
la seva fesomia en la teves passes ja gastades.

Vas retornar a la sorra blanca, com pols d'ossos i miratges…

… i vas ser nòmada.

Sergi Yagüe

Estàs tan sol que no escoltes el clam
ni la remor dels visitants del lloc
on t'han portat per a que te contemplen,
doncs, ara ets una gran obra d'art
d'un mestre de figures i de formes,
rostres, semblants, faccions i fesomies.

Home de pal, tan prim com un fideu,
tan llarguerut com un canyot de dacsa,
t'has proposat pujar dalt de l'Olimp
igual que molts dels fills de Giacometti.

Vas fent camí només amb els teus peus,
un camí llarg, profund, ple de plaers,
i estàs tan sol com tothom ho estarem
en el futur a dintre del taüt.

***

FRANCESC

Cinètic (Fora de Concurs)

Cavalques la por amb les cames llargues,
(desitges clars al bosc i gel a les muntanyes)
però obres la teva ànima carbonitzada
i l'ofrenes per alimentar bèsties estranyes.

Ets l'indigent travessant les fargues,
Cinètic i sintètic,
el teu caminar es desfila en roques amagades,
i pagues preus que ningú ja no et demana.

(talla un plany estrany amb una dalla
i vessa la sang del cor al vas de les albades,
trenca el teu caminar amb un cop sec d'estenalles,
i mor obtús, agut i pla, envoltat de solitud i de muralles)


Sergi Y.

Buf de pols d'estels que aixeca l'aire,
baf de pluja i sang, rosada freda.
Nit d'espelmes minses que s'ofeguen.
Lent i enterc, camino per la selva.
Salva el cor la llum del sol a l'aigua,
l'escalfor d'un bes perdut i amarg,
bo i la falsa percepció dels dies;
fum vermell d'orgull i de mentida.
Som com som i res no és com guspira.

Pas a pas, l'empremta se'ns barnissa:
os de ferro i sutge, plora i fimbra;
tenebror de mort esllangorida;
pedra, terra, cendra, suarda i vidre.
Glop de pena i pànic, peu de tigre,
negra nit agreja i s'esllavissa;
bo i la falsa sensació de viure,
brum de por, que gruny i ens fa la guitza.
Som com som i res no ens eternitza.

Tuf de molts, de mels de rusc d'estigma.
Tofa d'herba de vínil i pega.
Brega, angoixa, murga, nua llesca,
de forats d'estopa i de mantega.
Lent i enterc, camino i m'emfarfega.
Ventegada de mercantilisme.
Un i un són dos, i dos són guerra;
si mai no en tenim prou d'aquesta frega.
Grum de fang negrenc a l'aigua neta.
Som com som i res no és mai com era.

Ets efígie estàtica, filiforme,
home dins la gàbia del moviment.
Turment atònit, desig d'escapar
del gest congelat, inerràtic, ineficaç.
I la pell, epidermis en l'urna del temps,
una cuirassa de cuiram gèlid.
El cor i l'ànima estèrils
dins l'ennegrit cos de bronze.

Una passa petrificada, agosarat el pas,
ensotat en el buit abismal que ens separa.
Figures i figures aïllades, illa de terra, isolada.

Quan la certesa sap que és certa
i està segura del seu fracàs,
ens augura un moviment frustrat.
Tot esdevé hieràtic intent, art:
atorgar vida reduint matèria viva,
allargassant, esvaint la figura en l'espai,
fent-la fugissera, inconsistent i fràgil.

Agonia àgil de l'angoixa del destí.
Perpetues l'esperit, en el si fugaç de l'art,
en la cerca suprema de l'ésser viu,
pas primitiu, que no aconsegueix
esquivar la inamovible fatalitat,
l'absoluta manca de moviment,
moviment cap l'absolut, cap el no-res.

On vas, que camines pausat
amb el cos estirat
endavant
però clavat
a la terra?

On vas, que no veig ta mirada
que mira i no mira
i absent
va endavant
sense rumb?

On vas, que no deixes petjades,
que no puc seguir-te
allà on vas,
si és que vas
a algun lloc?

On vas, tot sol?
Atura't, contempla.
Mira allò que mires.
Mira aquells que mires.
I clavant tes petjades
torna a caminar.

Ets efígie estàtica, filiforme,
home dins la gàbia del moviment.
Turment atònit, desig d'escapar
del gest congelat, inerràtic, ineficaç.
I la pell, epidermis en l'urna del temps,
una cuirassa de cuiram gèlid.
El cor i l'ànima estèrils
dins l'ennegrit cos de bronze.

Una passa petrificada, agosarat el pas,
ensotat en el buit abismal que ens separa.
Figures i figures aïllades, illa de terra, isolada.

Quan la certesa sap que és certa
i està segura del seu fracàs,
ens augura un moviment frustrat.
Tot esdevé hieràtic intent, art:
atorgar vida reduint matèria viva,
allargassant, esvaint la figura en l'espai,
fent-la fugissera, inconsistent i fràgil.

Agonia àgil de l'angoixa del destí.
Perpetues l'esperit, en el si fugaç de l'art,
en la cerca suprema de l'ésser viu,
pas primitiu, que no aconsegueix
esquivar la inamovible fatalitat,
l'absoluta manca de moviment,
moviment cap a l'absolut, cap al no-res.

Dreçada figura, tota compensada,
esquelet d'homínid, forma estilitzada.
Ets com l'energia que regna en un arbre,
la saba que forma una efígie africana.

No et calen els músculs, cavitats ni ossada;
tot tu ets consciència vertical, alçada.
Llançat a la terra, caigut des d'un astre,
mires tot l'entorn sens trobar el teu rastre.

Home lent que penses i de pensar el canses,
guaites endavant, cap on t'empeny l'aire.
Passat ni futur et formen quadrangle;
ets només algú deslligat i erràtic.

Ets dret en el temps, home que no avances;
surt el sol creixent i al ponent s'amaga.
Així és l'existència, paràbola amb falca,
sense més sentit que finir al propi angle.

I entretant, enmig, la vida astorada:
home alçat a dins sens saber cap dada.
Sens comprendre el fi, ni naixença ni alba,
quiet en l'infinit d'una terra estranya.

Aviat veuràs la veritat que et falta:
només tens sentit a recer d'un altre.

Camines apressada i nua.
Fuges de tu? Vas al teu encontre?
És amable el camí que t'espera?
Relliscaràs amb la pedra del voral?
Ompliràs les mans a cada riu
Amb embostades d'aigua clara?
Rebregaràs els matolls d'ortigues?
Tastarà el teu llavi la gota de mel?
Et doldrà, plaent, a cada pas la creixença?
Aprendràs?
Faràs?
Crearàs?
Seràs amor?

Fermat en aquest paratge silent
sento la brisa com remou les fulles
en un joc absurd com un somni.

Un somni on em confonc amb els arbres
sentinelles del silenci dels mots.

Aturat en el temps,
sempre mut, atrec la mirada
d'un esquirol de pas lleuger,
que busca refugi al meu camal.
No! Tampoc faran niu els aucells
a les meves branques;
no em moriré quan la neu
canvii el color del meu mantell.
La pell que em cobreix és aspre,
- forjada en solitud, d'alba en alba-
immòbil, indestructible i hostil.

Tot es mou al meu entorn,
inexorablement.

Fermat en aquest brancal
sento el xiuxiueig de la brisa
que em diu mesquina:

Camines sol!

Camina, ingràvid homenet de passes cansades.
Allunya de tu els incansables pensaments
que proven de deturar-te les ales.
Enlaira't, lluny de pressions i laments.

Deixar volar les urpes arrelades.
Fugir de tan enormes càrregues.
Desprèn-te de qüestions sens origen
cercant-te en destins amb oxigen

on poder respirar sense el pes
d'arrossegades passes que es repeteixen.
Descendeix de les altes altures,
intocables somnis que semblen esmicolar-se.

Atura el teu cap d'incansables dubtes
desfent en tu la constant pregunta
dels qui avancen sense moure's
per oblidar mirar on trepitgen

i no saber on dirigir-se.
Sols desplacen pesades cadenes,
acompanyants no volgudes,
que els arravaten les llibertats anhelades.