COMENTARIS REPTE POÈTIC VISUAL 24 (I)

LA MEVA CASA ATROTINADA ANEROL

Has personificat casa teva. No sé si ens parles de casa teva o de tu ;-) ... hi ha potser alguna diferència? De petits tenim la nostra habitació on passem moltes hores i aquell és el nostre món. Després sortim i tenim casa nostra, allà on anem a resguardar-nos quan el món extern és massa dur. Allà estem segurs, tranquils i confiats, com quan de petits passàvem les hores a la nostra habitació. Per alguns casa seva més tard esdevé el seu pais, la seva terra, i quan viatgen a d'altres països se senten inquiets com quan, de petits, havien de sortir al carrer on tot era desconegut, on el privat esdevenia públic, i amb el 'públic' apareixia l'altre que podia suposar una amenaça o una sorpresa. El teu poema però és una declaració d'intencions, és honest i sense pretensions: casa meva és petita, rònega i atrotinada. Potser així ningú voldrà entrar-hi? potser així conservaràs la teva intimitat durant més temps?... no ho crec, perquè casa teva està edificada sobre l'amor. En canvi, la teva casa rica plena d'andròmines és prou intel·ligent i no es centra en les andròmines sinó en el que és important, en oferir-te un lloc on reposar. El teu poema és una invitació honesta a conèixer-te.

**********************************

L'eremita modern Francesc Arnau i Chinchilla

El teu poema ens explica com s'ha arribat a la situació que el quadre ens mostra. Intenta trobar sentit a aquest escampall d'objectes i certament en troba. Ens explica una història, la de l'etern descontentament que tenim sovint de la vida que portem i les ganes que tenim de deixar-la enrere i cercar una nova situació que ens satisfaci més. És un poema de retorn, de retorn a les coses bàsiques. El teu protagonista deixa fora de casa tot allò que ja no li serveix. De fet, deixa fora de casa, tots els objectes. El que més m'ha resultat curiós és que malgrat tot el protagonista segueix treballant. No ha marxat per deixar de treballar sinó que la seva marxa és simbòlica, per deixar enrere els productes (els objectes) del seu treball, tot allò que ha adquirit i que ja no li cal. Has fet una molt bona reflexió sobre la contraposició entre els productes fruit del nostre treball i la necessitat humana de fer alguna cosa, de treballar, de no quedar-se aturat malgrat es marxi del lloc on s'està habitualment i es vagi a un lloc desèrtic. Has sabut fer-nos veure, amb les teves paraules, que l'home seguirà creant, perquè potser en certa manera està en la seva manera de fer, encara que rebutgi les seves creacions, perquè al cap i a la fi el més important és la seva relació amb el medi (amb l'energia solar) i no pas la relació amb els objectes posteriorment creats. El teu personatge és creador i d'això no pot escapar-se, i busca la relació més autèntica, la relació amb el medi.
Un poema retrospectiu, explicatiu del quadre que ens dóna molt que pensar i que ha sabut copsar molt bé el fet que els objectes queden fora de la relació home-medi.

**********************************

Què hi fan les coses soles T. Cargol

El teu poema acaba amb preguntes... bon final per un poema, ens incites a pensar què fan aquests objectes sols. Al fer això resaltes la forta relació entre les persones i els objectes. T'adones de la paradoxa de trobar-te amb objectes situats sobre un desert, com si fossin plantes o rèptils. Has vist que creen un món irreal, el món ha girat la seva pell i ens mostra el que normalment està a dins. Especules sobre si aquests objectes han plogut ... i la ment racional només permet pensar que ha estat a causa d'un desastre natural (una explosió atòmica). El teu poema mostra de manera molt planera la paradoxa d'uns objectes sense amos, uns objectes sense creadors, mostra la inquietud que genera aquest món, una inquietud que només podrà ser calmada quan responguem a la pregunta: on és la gent? Has sabut mostrar, al meu parer, el lligam constitutiu i intrínsec que s'estableix entre l'objecte i l'home.

**********************************

Una finestra del món mjesus

Amb el teu poema prenen protagonisme els objectes i ho fan de manera més colpidora que el protagonisme que habitualment els donem. Ara els objectes no són objectes materials d'ús quotidià sinó objectes que estan en el món per trencar el silenci del temps que ens arrossega. Has sabut veure en el silenci dels objectes (quan no fan la funció per la qual han estat dissenyats) l'eco del silenci del món. El món segueix donant voltes, mut, arrossegant aquests objectes que estan aquí per donar color a les nostres vides, per aturar el temps i capturar-lo en cada una de les línies que dibuixen les seves formes. Cada objecte conté un temps condensat, un record innocent, en cada objecte s'amaga un enigma que potser mai podrem desxifrar, l'enigma del temps que ens han robat i que acumulen dins seu, i en fer això, a l'hora, els objectes ens donen tranquil·litat, pau i serenor, la serenor d'un paisatge buit de lligams, buit de temps... és quan els objectes estan fora i no a dins que som capaços de gaudir de la serenor de no tenir res de res i de tenir tot el temps del món.
M'ha agradat molt l'estructura del teu poema i la claredat i innocència que utilitzes per expressar una idea molt profunda, el silenci del món, l'atemporalitat del món.

El meus poemes no es mereixien aquests comentaris tan currats ...

ara em fa molta vergonya haver fet tantes tonteries ...


Procuraré fer-te uns comentaris a "l'alçada" (si puc) en els teus poemes ...

Moltes gràcies i disculpes

noia, m'has deixat com la iguana, jejeje!
Has pillat tot el sentit del poema, absolutament tot!. I és que el quadre, ja et vaig dir, que tenia "miga".
Moltes gràcies pel comentari. Has fet una tasca excel.lent, comentant cadascun dels poemes. Em trec el barret (que el tinc guardat a l'armari de les cassoles, jeje)

petons!

angie

PS: com vas? jo, a banda de tenir la meva "casa" sota els efectes d'un petit "terratrèmol", estic d'un pesat i un "sensiblero" que no em reconec...