Detall intervenció

COMENTARIS REPTE POÈTIC VISUAL 24 (I)

Intervenció de: Leela | 23-02-2008


Primer de tot perdoneu pel retard però encara els estic acabant.
De moment deixo aquí els que ja he fet i al llarg de la tarda-nit aniré penjant la resta.

****************************


Respostes

  • Deix calitx ++, jo vaig viure enfora, cacofonia en I minúscula X...
    Leela | 23/02/2008 a les 19:23

    Deix calitx ++ ambre

    Has fet una bonica enumeració de tots els objectes que hi ha a la vista, una enumeració harmònica, 'dansarina', que ha fet elevar aquests objectes que estan per terra a un pla més alt, com si suressin per sobre d'aquest sòl que trepitgem i que ara sembla posat en qüestió. Amb els versos 'porta, finestra i un mirall ben situar / per veure el mar pels dos costats' ens obres una nova finestra a un altre món, el món des de dins la casa, com si des de dins poguéssim veure el mar i... amb aquesta incitació ens convides a entrar a dins de l'estructura de la casa, deixant de banda l'enumeració dels objectes que ja dones per bona (utilitzant una estranya expressió 'OKxO' només desxifrable en el nostre món actual d'abreviatures per no fer-nos perdre el temps...). El millor de tot, al meu parer, la pregunta final: 'on tens l'habitació dels convidats?' Amb ella trenques amb la solitud del quadre, amb l'atmosfera de silenci que ha creat i fas entrar a l'altre a escena. El teu poema m'ha semblat un procés molt natural: primer els objectes solitaris, després la presa de consciència del jo (quan ens ofereixes la possibilitat de veure el mar) i finalment ens reclames la necessitat de l'altre... on encabirem l'altre en aquest procès de construcció de nosaltres mateixos? Un poema original amb un final molt bo.

    **********************************

    Jo vaig viure enfora allan lee

    El teu poema té ritme de blues, tal com ens dius. Té una cadència trista, melangiosa... Recordes quan vas viure en una caseta càlida, recordes quan vivies enfora i no et calia res més que l'aire i l'arena per ser feliç. Fas un crit a allò que hi ha enfora i ens ho mostres com quelcom agradable, potser una mica dur de suportar però vital si més no. El teu poema té aire, té frescor, és un al·legat al món, és una visió encertada del que hi ha fora: no ens ha de fer por malgrat la duresa del vent perquè és el mateix vent el que es torna aire suau i és l'arena càlida la que forma la duna blanca. El teu poema m'ha permès veure els aspectes naturals del món. Has ignorat deliberadament la munió d'objectes que hi ha presents al quadre, perquè al cap i a la fi, només són això: objectes; i has centrat la teva atenció en allò que no es veu, en l'aire, en l'arena, en la calidesa d'aquest planeta al qual no li calen objectes per esdevenir la nostra casa, perquè des de sempre ha estat la nostra casa.
    El teu poema és molt bonic, com ho és el planeta que tots compartim. Caldria recordar aquesta visió que ens has ofert en cada inspiració d'aire que prenem i en cada raig de sol que ens arriba.

    **********************************

    cacofonia en I minúscula X... ambre

    Un bon experiment, ambre! Com tots els que ens tens acostumats. La I és un crit, la I no assossega sinó que és estrident. Amb la teva I tot grinyola, com grinyola la imatge que us he proposat. La I inquieta, ens desarrela, ens fa pujar a un nivell agut on ja no toquem de peus a terra. La I no es pot suportar durant molta estona, a diferència de la O o la A que t'asseuen al terra i t'arrelen a la teva llar. Et dirigeixes a algú: a aquell que ha establert una ritmes íntims, tímids i a l'hora místics (a aquell que és dins de la casa i des d'allà diu el que ha de ser), a aquell que limita de manera nítida el que és infinit i el que és cíclic, al que mistifica, mira i dignifica, al que fa el que ha de fer i en fer-ho fa transparent el que és obscur, porta a la llum el que era amagat. A aquell li demanes de coincidir en l'instant: perquè al cap i a la fi, quina diferència hi ha entre l'estridència de viure a fora i la de viure a dins, no som a fora quan som a dins i viceversa? Segurament en els instants és quan ens trobarem i veurem clar que no hi ha fora ni dins, no hi ha parets ni límits, ni un infinit íntim que ens permeti donar significat als nostres mites i ficcions, tant sols hi ha instants, instants aguts i cacofònics com la teva I, X poder adonar-nos que les suposades diferències no són tals.
    • LA MEVA CASA ATROTINADA, l'eremita modern, què hi fan les coses soles, una finestra del món
      Leela | 23/02/2008 a les 19:26

      LA MEVA CASA ATROTINADA ANEROL

      Has personificat casa teva. No sé si ens parles de casa teva o de tu ;-) ... hi ha potser alguna diferència? De petits tenim la nostra habitació on passem moltes hores i aquell és el nostre món. Després sortim i tenim casa nostra, allà on anem a resguardar-nos quan el món extern és massa dur. Allà estem segurs, tranquils i confiats, com quan de petits passàvem les hores a la nostra habitació. Per alguns casa seva més tard esdevé el seu pais, la seva terra, i quan viatgen a d'altres països se senten inquiets com quan, de petits, havien de sortir al carrer on tot era desconegut, on el privat esdevenia públic, i amb el 'públic' apareixia l'altre que podia suposar una amenaça o una sorpresa. El teu poema però és una declaració d'intencions, és honest i sense pretensions: casa meva és petita, rònega i atrotinada. Potser així ningú voldrà entrar-hi? potser així conservaràs la teva intimitat durant més temps?... no ho crec, perquè casa teva està edificada sobre l'amor. En canvi, la teva casa rica plena d'andròmines és prou intel·ligent i no es centra en les andròmines sinó en el que és important, en oferir-te un lloc on reposar. El teu poema és una invitació honesta a conèixer-te.

      **********************************

      L'eremita modern Francesc Arnau i Chinchilla

      El teu poema ens explica com s'ha arribat a la situació que el quadre ens mostra. Intenta trobar sentit a aquest escampall d'objectes i certament en troba. Ens explica una història, la de l'etern descontentament que tenim sovint de la vida que portem i les ganes que tenim de deixar-la enrere i cercar una nova situació que ens satisfaci més. És un poema de retorn, de retorn a les coses bàsiques. El teu protagonista deixa fora de casa tot allò que ja no li serveix. De fet, deixa fora de casa, tots els objectes. El que més m'ha resultat curiós és que malgrat tot el protagonista segueix treballant. No ha marxat per deixar de treballar sinó que la seva marxa és simbòlica, per deixar enrere els productes (els objectes) del seu treball, tot allò que ha adquirit i que ja no li cal. Has fet una molt bona reflexió sobre la contraposició entre els productes fruit del nostre treball i la necessitat humana de fer alguna cosa, de treballar, de no quedar-se aturat malgrat es marxi del lloc on s'està habitualment i es vagi a un lloc desèrtic. Has sabut fer-nos veure, amb les teves paraules, que l'home seguirà creant, perquè potser en certa manera està en la seva manera de fer, encara que rebutgi les seves creacions, perquè al cap i a la fi el més important és la seva relació amb el medi (amb l'energia solar) i no pas la relació amb els objectes posteriorment creats. El teu personatge és creador i d'això no pot escapar-se, i busca la relació més autèntica, la relació amb el medi.
      Un poema retrospectiu, explicatiu del quadre que ens dóna molt que pensar i que ha sabut copsar molt bé el fet que els objectes queden fora de la relació home-medi.

      **********************************

      Què hi fan les coses soles T. Cargol

      El teu poema acaba amb preguntes... bon final per un poema, ens incites a pensar què fan aquests objectes sols. Al fer això resaltes la forta relació entre les persones i els objectes. T'adones de la paradoxa de trobar-te amb objectes situats sobre un desert, com si fossin plantes o rèptils. Has vist que creen un món irreal, el món ha girat la seva pell i ens mostra el que normalment està a dins. Especules sobre si aquests objectes han plogut ... i la ment racional només permet pensar que ha estat a causa d'un desastre natural (una explosió atòmica). El teu poema mostra de manera molt planera la paradoxa d'uns objectes sense amos, uns objectes sense creadors, mostra la inquietud que genera aquest món, una inquietud que només podrà ser calmada quan responguem a la pregunta: on és la gent? Has sabut mostrar, al meu parer, el lligam constitutiu i intrínsec que s'estableix entre l'objecte i l'home.

      **********************************

      Una finestra del món mjesus

      Amb el teu poema prenen protagonisme els objectes i ho fan de manera més colpidora que el protagonisme que habitualment els donem. Ara els objectes no són objectes materials d'ús quotidià sinó objectes que estan en el món per trencar el silenci del temps que ens arrossega. Has sabut veure en el silenci dels objectes (quan no fan la funció per la qual han estat dissenyats) l'eco del silenci del món. El món segueix donant voltes, mut, arrossegant aquests objectes que estan aquí per donar color a les nostres vides, per aturar el temps i capturar-lo en cada una de les línies que dibuixen les seves formes. Cada objecte conté un temps condensat, un record innocent, en cada objecte s'amaga un enigma que potser mai podrem desxifrar, l'enigma del temps que ens han robat i que acumulen dins seu, i en fer això, a l'hora, els objectes ens donen tranquil·litat, pau i serenor, la serenor d'un paisatge buit de lligams, buit de temps... és quan els objectes estan fora i no a dins que som capaços de gaudir de la serenor de no tenir res de res i de tenir tot el temps del món.
      M'ha agradat molt l'estructura del teu poema i la claredat i innocència que utilitzes per expressar una idea molt profunda, el silenci del món, l'atemporalitat del món.
      • somnis de desert, existència estranya
        Leela | 23/02/2008 a les 20:54

        Somnis del desert Carme Cabús

        El teu poema té un ritme i una rima ben aconseguits gràcies a la combinació d'aquests quartets que has anat teixint per explicar-nos una història. El més sorprenent és que es tracta de la història del desert. És a dir, tu has centrat la teva mirada en l'espai on es troba el quadre, en el desert, i l'has fet protagonista, li has donat el paper més important. El desert somia, s'engalana, té miratges. Aconsegueixes crear una atmosfera clara i nítida, fresca on allò important són els colors, la llum, l'aire i és només al final, en els darrers tres quartets que et fixes en els objectes escampats per arreu. Però no són objectes sinó garnaldes de formes, contenidors per allò que li manca al desert, l'aigua. M'ha agradat molt l'enfoc que li has donat al teu poema, m'ha agradat sobretot la visió del desert, una cosa que molts podríem pensar que és inanimada i tu li has donat vida, l'has sabut fer somiar i mostrar-nos el quadre sota una altra perspectiva, sota la perspectiva d'un somni del desert personificat i que utilitza tots aquests objectes llençats sobre seu per fer-los seus i calmar els somnis, les ganes d'engalanar-se que té. M'ha agradat també molt els dos darrers versos ' i creu que en ell s'hi perd un home...' aconsegueixes fer un gir més a tota la història fent aparèixer un home, com a protagonista secundari que s'endinsa en aquest desert i passa a formar part també del somni d'aquesta gran extensió d'arena.

        **********************************

        Existència estranya Carme Cabús

        Aquest segon poema teu m'ha suggerit una segona part del primer que has presentat. En aquest l'enfoc és més des dels objectes, però malgrat això el protagonista important segueix sent el desert. Els objectes són residus d'allò que ni tant sols li arriba a la sola de la sabata del desert, de la majestuositat d'un paratge natural tal com aquest. Són restes humanes, restes que han volgut girar l'esquena al món, que han volgut crear-ne un altre de món i que no ho han aconseguit perquè no seran mai com una lluna clara. El desert, de nou, es menja tota la resta. Fer-se una casa enmig és una mala idea perquè en ell es perd tot el sentit que puguin tenir uns objectes que, en altres circumstàncies no només tenen sentit sinó que semblen dirigir la vida dels mortals. Els teus dos poemes són un crit a la natura, a fer prevaldre allò que no desapareixerà i en canvi ser conscients i deixar de banda els inútils útils creats per l'home que tenen una curta durada. M'ha agradat aquest poema pel que té de reivindicació cap allò original, el món natural tal com és i per fer-nos reflexionar que segurament amb molt menys seriem capaços de veure tot el que queda amagat per culpa de la gran quantitat de coses que posseïm.
      • Caram, preciós. Moltes gràcies,
        mjesus | 23/02/2008 a les 21:47

        has superat amb escreix el meu poema!!!. Molt bons comentaris, jo crec que has fet diana i has anat més lluny encara. He d'aprendre molt en aquest camí.
        Hi havia poemes molt bons, ben composats i amb idees molt interessants.

        En quan a la qüestió dels comentaris que va encetar en Bruixot, personalment participo (de tant en tant) en aquest repte pels comentaris, no tan com per competir. Ara bé el que no vulgui o no pugui doncs només cal que ho digui.


        una abraçada Leela!

        bona nit a tothom.
      • Moltes gràcies!!!
        F. Arnau | 23/02/2008 a les 21:48

        Pel teu comentari, i per totes les coses que has vist al meu poema...

        Salut!

        FRANCESC
      • RE: moltes gràcies per
        ANEROL | 23/02/2008 a les 22:47

        mostrar tan gran sensibilitat. M'has emocionat
    • Moltes gràcies leela
      ambre | 24/02/2008 a les 03:22

      El meus poemes no es mereixien aquests comentaris tan currats ...

      ara em fa molta vergonya haver fet tantes tonteries ...


      Procuraré fer-te uns comentaris a "l'alçada" (si puc) en els teus poemes ...

      Moltes gràcies i disculpes

  • Aclariment
    Leela | 23/02/2008 a les 19:32

    els meus comentaris sobre els poemes són una mica especials. Vull dir que no m'he fixat especialment amb la tècnica (si rimen o deixen de rimar, si tenen ritme o no - tot i que això darrer es percep clarament quan es llegeix), bàsicament perquè no en sé gaire. La majoria a més heu optat per fer versos lliures, excepte la Carme i en Robert Conway.

    M'he fixat sobre tot amb el que em volien dir, més ben dit, us he comentat el que a mi m'han suggerit. Molt probablement no trindrà res a veure amb el que potser heu volgut dir, però no era la meva pretensió endevinar-ho sinó tant sols dir-vos què m'han suggerit, què he percebut, què he sentit quan els llegia.
    Espero doncs que no us ho prengueu malament (no he intentat fer de psicoanalista... en tot cas hauria fet de psicoanalista de mi mateixa!!)

    Penso que tots ells són molt bons i si no he votat per cap d'ells és perquè no sabia per quin fer-ho. Tots estan plens d'imatges molt bones, plens d'intuicions...


    Gràcies de nou per participar!
  • sanglots i insectes; cop de vent paret endins
    Leela | 23/02/2008 a les 21:19

    Sanglots i insectes Sergi Yagüe Garcia

    El teu poema és un veritable i sentit crit a aquest món. Una crítica dura a moltes coses, segurament la crítica que es mereix el que hem estat fent amb el món. M'ha agradat molt l'estructura que has utilitzat. Comences el poema com si fos un conte, com si algú ens estigués explicant una història. La història de les guerres que han assolat aquest món que tots compartim, on les cases ja no són cases sinó restes de deixalla degut potser a l'acció de l'home i les seves ganes de guanyar-li més terreny a aquest món. M'han agradat els versos entre parèntesi perquè ens donen una idea clara del que vols dir i ens situen en l'escenari que has volgut dibuixar. Els mots que has utilitzat són igualment molt acurats i precisos i penso que això li dóna una riquesa al poema i fa que no caigui en tòpics malgrat que del que parles, per alguns, podria semblar un tòpic (per mi no). Amb els següents versos aconsegueixes crear un diàleg entre algú que fa girar la vista al protagonista cap al cel. El protagonista però ja no veu la blavor del cel perquè fa temps ja que ha pres consciència que el món està malmès, està ferit com ferides estan les seves esperances sobre un món millor. El compte enrere ha començat, el rellotge fa temps que ha començat a comptar les hores que li queden al planeta. Malgrat tot, encara queda un bri d'esperança quan intentem buscar el món que abans era sota les runes del que ara hi ha. El teu poema mostra una situació catastròfica, molt semblant a la que possiblement hi ha ara. És un poema per prendre consciència del que ocorre, per deixar d'amagar el cap sota l'ala. És un poema que pessiga fins fer-nos adonar que hem de despertat d'aquest somni embriagador format per objectes que no són més que runa i deixalles pel futur. M'ha agradat moltíssim. No només pel tema que has tractat sinó per la manera com ho has fet: com una mena de conte explicat a tots aquells que vulguin escoltar amb una mica d'esperança al final, sempre i quan aconseguim aixecar totes les escombraries que hi hem deixat a sobre. Sobre el títol dir-te també que el trobo molt adequat: en aquest món innert ja només se senten els sanglots dels plors i el brunzir dels insectes, sorolls ambdós ancestrals i supervivents.

    **********************************

    Cop de vent paret endins (títol en homenatge a Carner) angie

    Del teu poema el que més m'ha agradat és el ritme que té i el títol (a part de ser un homenatge, el trobo molt encertat i molt visual). El cop de vent paret endins és el que ha provocat aquest escampall d'andròmines. Penso que, de manera molt hàbil, has sabut fer-nos un símil entre el món extern i el món intern. És dins nostre on bufa la tramuntana que fa que no tinguem la calma que ens cal. I és des de dins que mirem enfora i veiem com tot també perd el seu significat, potser perquè dins nostre hi bufa un vent massa fort. La vida és difícil, els objectes s'entesten en fer-nos creure que les coses romanen per sempre, però el temps, l'esdevenir ens mostra que res queda, que les pèrdues existeixen i ens revolten la nostra vida interna fent-nos quedar amb els ulls esbatanats, com la iguana, perplexos pel malson creat. Els dos darrers fragments són una reflexió personal. Malgrat que sabem que no hi podem fer res, que no està a les nostres mans aturar aquest vent que tot ho 'desordena' volem però conservar un passat intacte, recordar al llarg del nostre temps els moments en que els objectes tenien el seu significat ple. Volem recuperar el nostre passat, conservar-lo, mantenir-lo viu en el record i a l'hora, com tu bé dius, volem també deixar enrere aquesta tristesa intrínsecament lligada ala voluntat de conservar els records. Vull resaltar sobretot el quatre darrers versos perquè penso que en ells hi ha continguda molta saviesa.
    M'ha agradat el teu poema perquè ens has ofert una visió subjectiva, íntima, lligada al quadre però d'una manera especial, interior, fent una magnífica metàfora entre el que has vist a l'observar el quadre i el que has vist a l'observar la teva casa interna.
    • juuuuuuuuuuuuuuuer!
      angie | 23/02/2008 a les 22:31

      noia, m'has deixat com la iguana, jejeje!
      Has pillat tot el sentit del poema, absolutament tot!. I és que el quadre, ja et vaig dir, que tenia "miga".
      Moltes gràcies pel comentari. Has fet una tasca excel.lent, comentant cadascun dels poemes. Em trec el barret (que el tinc guardat a l'armari de les cassoles, jeje)

      petons!

      angie

      PS: com vas? jo, a banda de tenir la meva "casa" sota els efectes d'un petit "terratrèmol", estic d'un pesat i un "sensiblero" que no em reconec...
  • embriaguesa; vida enmig de l'infinit
    Leela | 23/02/2008 a les 21:56

    Embriaguesa deomises

    Poema dividit en dues parts separades per un pensament personal que lliga totalment amb el títol del poema: embriaguesa, somni... El teu poema és complex i ple de reflexions. M'ha resultat difícil i l'he llegit moltes vegades amb l'ànim de no voler perdre'm res del que dius. M'ha traslladat al món d'embriaguesa que descrius, al món que de vegades és el més lúcid.
    La primera part del teu poema ens situa al poeta buscant la inspiració, mirant segurament el quadre i fent una primera ullada, potser de biaix a tot el que es presenta, deixant però encara el protagonisme a l'estat d'embriaguesa, a les hores aquestes en que tots creiem estar més inspirats i segurament ho estem. La lluita però amb el senyor Morfeu és dura i l'equilibri va de banda a banda, fent-nos donar tombs imaginaris entre el conscient i l'inconscient, fent-nos trontollar. El poeta però es recupera, es desperta i és capaç no només d'articular paraules sinó de fer-ho amb molta coherència, com si d'una darrera esperança es tractés. El carrusel però no para de girar, marejant-nos com ens mareja tota aquesta perspectiva d'objectes desordenats. Segurament és en l'estat d'embriaguesa on el desordre es mostra de manera més patent i palpable. És el desordre que busca un rellotge que l'ordeni, que posi coherència a tot el que veu, però possiblement ja no hi ha res per ordenar: hem perdut la innocència, hem perdut la innocència... és el que aquest rellotge imaginari cantaria amb cada toc de les seves busques. I potser per molts tant és! es conformen amb rumors, amb la hipocresia, amb falses modèsties i amb estadístiques esgarrifoses que despersonifiquen totes les coses i ens allunyen cada cop més de la mirada clara de l'estat d'embriaguesa. És aquest món el que volem deixar rere les nostres petjades? aquest món buit en tots els sentits?
    El teu poema, repeteixo, m'ha semblat molt complex (això no és una crítica sinó admiració!). M'ha agradat molt que ens posis en la posició d'un estat d'embriaguesa perquè penso que tots l'hem patit (no cal necessàriament beure per obtenir-la sinó estar a punt d'adormir-se). I aquest adormir-se l'has sabut lligat amb una crítica mordaç contraposant si realment estem desperts o dormint quan ens conformem amb el que ens conformem, quan vivim en aquest món material, que s'ha tornat estrany i que ha fet tantes capes al seu damunt que s'ha convertit en un món des-emocionat, desapassionat, mut i gris que ens empeny a caminar sols i perduts.

    **********************************
    Vida enmig de l'infinit Robert Conway

    El teu poema és una festa de ritme i paraules perfectament encadenades. Ets un mestre, saps perfectament com fer música amb paraules. La clau del teu poema està potser en el títol: vida enmig de l'infinit. La sensació d'espai interminable que potser suggereix el quadre ha estat molt ben captada pel títol i per tot el poema en general. Se'm fa molt difícil dir alguna cosa coherent sobre el teu poema, fer-ne alguna mena d'interpretació perquè no es deixa. Penso que aquesta és la gràcia més gran que té. Has sabut copsar l'infinit impedint que sigui atrapat per paraules, dient paraules que s'insinuen però que no acaben de cuallar en cap pensament concret. Tot és dansa, tot fuig, és llamp que reverbera i es fa efervescent. Penso que has copsat l'essència del quadre i te l'has fet teva. No t'has fixat ni en els objectes ni en el desert ni en res que es pugui veure amb els ulls. La teva mirada ha anat molt més enllà, has vist les partícules moure's desordenades, sense deixar-se atrapar per un recipient, sense deixar-se veure sota la lupa. Has mostrat el caos que mostra el quadre, passat primer pel teu sedàs. Te l'has fet teu i l'has reconstruit. La reconstrucció però ha estat tan ben feta que ni tant sols podem agafar-la amb les nostres mans. El teu poema és una versió en paraules del que no es pot atrapar. M'ha agradat molt la visió que ens has ofert i la relació que hi ha amb el quadre: les coses són fugisseres, segurament només en podem conèixer una reverberació. Impecable, repeteixo, en quant a la rima i el ritme.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.