Repte poètic 18: Comentaris.....

Intervenció de: Bruixot | 21-01-2008

---

Comentaris

He posat el poema i després el comentari. A veure que us sembla, això de comentar poesies és difícil!

Xavier


Caleidos (Abstracció)- Sergi Yagüe


Caleidos va marxar reblant el foc
Atrinxerat a redós del cortinatge
De les veles d'un vaixell de controvèrsies.

Libidinosa pausa estreta i fulminant
contaminada de piràmides i sols nebulosos.

L'oceà s'esgotava dins del seu propi abisme,
Obrint un gran forat triangular.

Més enllà dels dies eteris, on el fum sorgia de les ombres
I sargia cicatrius electritzades,
Caleidos cavalcava la fricció iterativa
Complimentant el formulari de la nàusea.

I fugia del seu jo abans d'anihilar les palmes,
-foragitava la calma,
ennuegat de deletèries paraules-
per inflamar el camí de roses neutres,

a l'espai del megahertz contraposat,
res no s'envolta de silencis, sinó d'idiomes elèctrics.

Morien les esglésies de porticons pútrids,
Mantenint-se ertes com espantaocells de les consciències,
Clavades als camps estèrils
De l'autocomplaença.


(salpava amb la nau torta de l'espelma del temps)

Caleidos va fugir reblant l'acer
i naufragant de blancs i negres
s'erigí d'entre les cendres
per aprendre
a construir
colors de
sal.


Una història. Mous el quadre, i ell es mou amb tu. Bocins de temps plasmats desordenats en les linees, els cercles, les taques. Qui és Caleidos? Que és? Sabem que marxa, cavalca, fuig. Potser cal fugir per trobar-se? Potser cal derruir per construir? Hi ha un quadre, hi ha unes paraules. I hi ha uns ulls: ara, els meus. I la boca, la boca que parla dins el cap, també. Però cerquem ordre. I l'ordre es crea interpretant. Jo interpreto una història, mars tempestuosos, onades gegants, llamps i trons, naufragis. Naufragar per recomençar. Oblidar per aprendre.



******************************

SINESTÈSIA 2.61 - ambre

Sabor de rostre
al mar.
L'astre clonat em respira,
- exhala fang -
metàl·lica deriva.

Cardíaca làmina llambrada d'arcs:
escrita de corall,
glaça'm a la vora dels graons
factors del so, del calm traç
-darga d'un far reflectint-se
enllà del bac empàtic que m'eclipsa.-

Irromp la llum,

de l'ona corba s'ha escat,
dansa escumada d'espires
- salm estelat,
adàmica agrafia -

Letàrgica ferida
- veral de dards -
sagna colades d'espines,
d'albors,
de formes amb llar

i desindustrialitza'm l'ànima.


Primer, humanitzar. El mar fet rostre, l'astre respirant, la llum dansa, el quadre batega. Les formes troben una llar, els teus ulls, els de dins. Humans. Segon, trencar, ferir, escar, glaçar. Les formes esbocinades de sentit (re)prenent un sentit. Tercer, el fred i el calor, dards i ones, espines i espires, corbes i rectes. La (contra)posició ens mostra la diferència. La independència, que no és tal. Tot està (entre)lligat.
Només una descripció poètica pot captar alguna cosa. L'art no s'entén, l'art crea o no fa res. El teu poema com la creació provocada i com la creació que provoca.





******************************

Son (Goku) - bufanúvols

Són dos quarts de sis
i m'adormo a la biblioteca
mentre miro les formes
geomètriques i acolorides
d'un quadre rectangular.

Si em paren un llit,
m'hi gito.
Si una noia em mira
i em continua mirant,
li declaro el meu amor
deshonest i vulgar
com aquest poema.

No tinc forces,
l'esquena té son,
el meu cap té son
i no vull prendre més cafè.

Però acabo de decidir
que durant una estona
em miraré aquest quadre
d'en Wassily Kandinsky
i me l'apredré de memòria.
Posaré un nom a cada forma
fins que una altra volta
recuperi les forces.

Tinc l'esperança que els del costat
no parin de parlar.

A voltes me faig gràcia tot sol.

En fi, a veure què us sembla
aquesta llampada
que escric d'una tirada
adormint-me serenament,
a una biblioteca de Les Corts,
en aquesta tarda grisa i plujosa
d'hivern.


Posar noms a les coses. Fer de Déu. Però Déu també va dormir. L'últim dia, que és cada dia, des d'aleshores. Ser senzillament és crear senzillament. Riure tot sol. Però sentir als altres. Pensar escrivint i escriure sense pensar. Dormir i somniar.
Primer, l'escenari. El quadre, la biblioteca, la biblioteca dins el quadre dins de la biblioteca. Després, els principis: ser senzill, ser vulgar (de vulgus, poble, multitud), ser clar. Recuperar l'instint. Es té son, es dorm.
Però surt la voluntat. La voluntat com a eina creadora. No cal seguir el corrent del riu. Es pot creuar. Es pot nedar. Es pot recordar. I per recordar, anomenar. Crear noms, crear històries, que sols estaran al teu cap, doncs no ens les mostres.
L'escenari, de nou. Sols queda el que ja hi ha. Fora. I dins. Plou dins del teu cap mentre t'adorms.

******************************

"instant zero" - perunforat

Pro-
Vo-
Ca-
Ci-
ó

Esquitxos diàfans
Metàfores inconnexes
Geometria sensual
Performance estàtic

Des-
Or-
Dre-

Melodia arrítmica
Naugrafi d'idees
Premises implícites
Cognitivisme ensordidor

In-
Ter-
Pre-
Ta-
Ci-
Ó

Em plau un eclipsi de lluna
Encerclant un big bang futurista
Fragments d'un tot
Espargits per la destrucció


Provocació, desordre, interpretació.
Provocar és crear, perbocar, vomitar. Crear de dins, treure a fora. Provocar és invocar, invocar l'altre, reacciona! Però ningú provoca, els altres són els que es senten provocats! (o sinó acabaries dient com aquell jutge que es pot provocar una violació!).
Desordre. No es pot crear el desordre. Crear és ordenar. Desordre és ordre d'incògnit, premises implícites (dius), el resultat d'un incorrecte processament de la informació. Cognitivisme patològic.
Interpretació inevitable. Interpretes provocacions, interpretes desordre, interpretes destrucció. Interpretes el que vols o el que veus? Veus big-bangs al futur, que ja hi eren des de sempre. Veus destrucció quan hi ha creació. Veus eclipsi quan tot sens mostra. Veure és interpretar. Interpretar és sentir. Sentir és transmetre. Transmetre és mostrar. Que ens mostres?



******************************
L'oracle d'Heràclit - angie

El sol és nou cada dia
i comú és el principi i el fi
en la circumferència d'un cercle :
s'excita un mugró envermellit
- acolorida alegria -
l' harmonia oculta es manifesta-.

Interseccions de formes i passions
cerquen elements per tancar en les seves cel·les,
tensió en les expedicions
- el cosmos es nodreix d'ella -.

Les llengües de foc condensat
donen vida al mar
i d'aquest, en neix una carena.

De la duna central del seu son
varetes de mag conjuren formes geomètriques,
quadrícules caòtiques, pèls i notes sense so
formen part de la més lliure de les orquestres.

I l'ànima mor en l'aigua i per aquesta,
la mort
és la terra.



Tot flueix, res s'està quiet. El quadre es mou, es decanta (cap a baix, a l'esquerra?). Podem captar el que sempre és mou? Podem tancar en cel·les les llengües de foc que sempre dansen? EL mag, el pintor, el poeta, detura el món i l'enquadra en símbols, en mots (que són símbols de símbols), en ritmes i en formes. Quadrícules caòtiques: contraposicions de sentits. L'ordre enfront el caos. El caos subjacent a l'ordre. I a l'inrevés.
Descriure és matar. Deturar el moviment. Matar la vida, el fluxe. Però descriure es crear, donar nova vida, en la mirada del altre, en la ment...
La vareta del mag és el llapis, el bolígraf, el pinzell...





******************************

Esmola la brotxa! - gypsy


Sota la lluna porpra,
la vida i el caos,
tomben vaixells
mentre els núvols
s'adormen.

No vull angles!
que em fereixen
la carn fràgil
de donzella.

Ni rellotges
que comptin
temps ni hores
inexistents.

Ni colors
d'alegria
expandits,
com l'aire
dels universos.

Esmola la brotxa!,
cerca la pintura
negra i esbaldeix
els terratrèmols
que em devasten,

aquests que dibuixes,
trigonometria
de l'horror acolorida;
línies mestres
sense garbell.


La trigonometria, les matemàtiques, fereixen la carn de la donzella. Dius. La carn és corba, sense angles, no hi ha cantonades a la vida, fins la punxa més punxeguda és arrodonida si la mires prou de prop. I tu, la donzella innocent i desamparada, temps el que no es viu (i el que es viu?). L'horror és el fred dels angles matemàtics, que t'amenacen. Esmoles el llapis per demanar que algú esbaldeixi el teus temors (terratrèmols, terrabastalls, terregalls...). Veus temors on altres hi veiem clarors, formes pures, terres i cels que es posen d'acord. No hi ha dalt i baix, esquerra i dreta, rodó i llis. Hi ha la teva mirada, atemorida, potser... Però hi ha la força: esmolar la brotxa és un acte de consciència per (re)fer el món. Fes-lo a la teva mesura. Doncs el món és el que vols veure. Que vols veure?









******************************
VIDA - Naiade



Univers caòtic
Abstracció còsmica
Desconeixement.

Gravitacions atòmiques
Equilibri sostingut
Atzar.

Geometria asimètrica
Complexitat amorfa
Composició.

Calidoscopi infinit
Contenidor de formes
Mecanismes.

Coloració hipnòtica
Tincions fosforescents
Matèria genètica.

Pentagrama molecular
Ritme frenètic
Excitació creixent.

Amorfisme gelatinós
Integració de formes
Úter.

Fecundació
Aglutinació de partícules
Esclat de vida.


La transició del fed de l'univers a la calor de la vida. Del caos fred a l'ordre càlid, a la vida com a creadora d'ordre. És curiós que hi ha qui veu ordre al cosmos i desordre a la vida. La vida com un atzar ininteligible en contraposició a l'ordre còsmic. Potser és que hi ha ordre/caos a tot arreu: potser són dues cares de la mateixa moneda. Les particules s'aglutinen per crear vida i per crear planetes. La geometria de la vida és asimètrica, complexa, i simètrica, i bella. Al final, tot esclata. Per tornar a començar, aquest cop més granellut, m
és gelatinós, més viu.
I tota la transició passa dins el matràs, l'úter-univers, el cosmos que fecunda, els gens de les estrelles. Desconeixement oposat a fecundació. Però, quan fecundes, potser coneixes? O quan ets fecundada per les imatges, pels mots?
Un moviment sense verbs. Mous el pensament com el cinema: una imatge rere una altre, res és mou, però tot es mou. Com al quadre, no?




******************************
HYPERDESTRUCTION - deomises

La ciutat desperta del somni de la nit
En la nit de l'asfalt
En la pol·lució i en l'espès fum.

Batega en ella el cadàver de la indústria que la destrueix
Lentament, i no fa res per evitar-ho.
Sang de sofre en les sulfúriques venes, plenes de metàl·liques ànimes,
Cremant fins a l'últim racó sa.

Quan arribarà la fi previsible, quan l'holocaust plàstic,
Quan l'hecatombe que acabi amb
Tot, que retorni el no-res
-El Big-bang involutiu-?

Altes xemeneies, dits llargs que esquincen el cel,
Desprenen essències de clavegueram
I conviuen amb nosaltres, quotidiana monotonia normal.

Som rates de laboratori, de moribunda factoria mortal,
Enverinades per nosaltres mateixos
Mentre confonem el real del succedani,
L'original de l'additiu.

Quan arribarà la previsible fi, quan l'hecatombe química,
Quan l'holocaust de tot
-El Big-bang involutiu tatuat en les nostres neurones-?

En la programada vida nostra, no hi ha lloc per a la felicitat,
La refinada i edulcorada utopia que sempre volem aconseguir,
Que ens prometem amb paraules invisibles
-Promeses en el vent que esdevenen sigles inintel·ligibles-.

La nit desperta del malson de la ciutat motoritzada
I cau en la somnolència del ciment,
Amuntegada en la decadència dels dies.


La ciutat inhumana, la ciutat mecanitzada, la ciutat deshumanitzada. Dibuixes una ciutat imaginària, que destrueix els seus habitants. La ciutat com a ciment, fums, soroll, gàbies, metzina. La ciutat buida, indesxifrable. El quadre com el símbol de la mort. Davant d'això sols hi pot haver la destrucció que neteja i permet sortir la vida de nou.
Però jo veig la ciutat de les persones. Tu veus parets, jo veig llars, tu veus sorolls i jo veus, tu veus fredor i jo veig sentiments. El quadre és viu, batega, es mou, camina, vibra. Tu veus rates, jo veig nens, àvies, padrins, noies i xicots i gent per tot arreu, una marea de gent, cadascuna amb el seu somriure. Sento riallades, crits de joia, gemecs de plaer. Cotxes amb gent que canta, cames caminant per tot.
La teva visió només porta a una fi. El teu poema em recorda certs ecologistes que propugnen que la humanitat és un càncer que cal extirpar, que s'alegren pensant que potser un dia ens destruirem a nosaltres mateixos. Però nosaltres som part del món, no pots estimar la terra i no als humans, com si no fóssim animals com els altres. Certament hi he trobat a faltar alguna cosa al teu poema. La desesperança és sempre unilateral.







******************************
MALGRAT TOT... - deomises

La brisa s'escolta més distant que ahir.
I no es desboquen els plenilunis buits
Que ens turmenten en vèrtexs fets atzucacs
De l'atzar.

Malgrat tot, miratges irreals entre dunes i dunes
Fan que avancem enmig del no-res
A la recerca de temps millors envoltats
Per la mar.

Sembla llunyà el cim de la darrera muntanya
Que serva la nívia blancor dels núvols
De l'espera.

Malgrat tot, hem d'amidar la tragèdia
Que ens vol devorar la flor del lilà,
La darrera.



Malgrat tot sempre veiem més enllà. Mirem linees i veiem dunes. Mirem cercles i veiem sols. Mirem angles i veiem muntanyes. Mirem colors i veiem núvols. I veiem això i en ells hi som nosaltres: esperant, somniant, avançant turmentats o expectants. No podem no veure-ens-hi. Veiem drames i tragèdies, on només hi ha linees i colors. O veiem sentiments on només hi ha lletres, signes de signes de signes, signes de sons, signes de mots. Tot sembla fred però bull gràcies a nosaltres, els que veiem, els que llegim, els que escoltem.


******************************

La fi la senyala - ginebre

Ull de bou,
de banya, prou
m'enganya, vull
fotre-li canya.
Em pren
el pèl, de pla i vol
amagar el sol, blauverd
el ull, cau la pestanya
sota el teulat tramat de canya,
i perd, al fons, el punt de fuga.
Tan pla, que fa agafar migranya,
la recta, si, la punta aguda
senyala la fi
senyala la fi
senyala la fi
senyala la fi
la fi la senyala.

Hi veus l'ull del bou, el del pessebre, potser, que respon. Tu mires, ell torna la mirada. T'enganya perquè no hi és, perquè no és viu, perquè vol que només el miris a ell. Però es viu, tu el veus, potser tant endins que no saps que ets tu mateixa, que et prens el pèl. O és que tens por de no comprendre. Però comprens, tot i la migranya, que tu ets l'aranya que teixeix la interpretació: el quadre senyala alguna cosa, però està fora, al punt de fuga, massa lluny, no es pot veure. Però es pot creure que un el veu. La interpretació: la finalitat del quadre és el que no hi ha.
Hi ha ordre i desordre aparent. Al quadre i al poema. Hi ha colors i rima, formes i ritmes. I el teu poema senyala, com el quadre, la fi, la fi del poema, que gairebé cau a fora. O potser no hi és?



******************************

Sigles (Abstracció 2) - Sergi Yagüe Garcia

El recòndit record fabril
Dels rellotges en decadència.
Intermitents vides en retrocés
Es lamenten vora el riu.

Mengen plats d'hac de ema i,
Connectats a ports u essa be,
Veient la vida en full hac de
Per monitors amb connexió de ve i.

Compren plats amb blu-ray disc
I s'ho expliquen a través del tres ge,
Riuen de les matances a internet
I ho pengen a youtube
Amb blue-tooth
O per wi-fi.

La recòndita espera
A la caverna del desglaç
On els óssos hivernen per sempre
I les memòries es desfan,
Com gotes de gel despenjades del sostre.

Conduïm el món amb a be essa,
(alguns països sense airbag)
i ens guien les voluntats per ge pe essa
amb la complicitat de la de ge te,
que ens dessagna, sense pressa.

I compren sigles per guarir-se
Per protegir-se de la tempesta,
Sense saber que són les sigles
Les que amaguen la feresa.

El rellotge marca el temps triangular,
Siderúrgic compte enrere,
La mort es presenta amb manual d'instruccions,
Sense garantia,
Amb efectes secundaris i contraindicacions.


Sigles que són signes que representen el món. Sigles que són lletres que no diuen res. Volem interpretar les sigles per tal de creure que comprenem, com si la comprensió ens fes anar més enllà del final inevitable. I el temps, parat, sempre es mou. Atrapar el temps en símbols, en mots, en un seguit d'instruccions que cal seguir per evitar el seu pas.
Els rellotges marquen el que no es pot marcar, un compte endavant, o un compte enrere? Les màquines, per evitar el que ja sabem que no es pot, ens marquen el ritme que cal seguir. Però l'escriptura desfà aquest tic-tac inhumà sense sentit. No hi ha manual d'instruccions per a res: al final tot passa perquè sí, i prou. Però nosaltres sabem multiplicar-ne els sentits, la visió.



******************************

Calidoscòpic - bufanúvols

Una pedra
de la torreta
del cactus
és travessada
per un riu
de formigues.
Mentrestant,
un tren
ha passat
de llarg
a quatre carrers
del balcó
d'un niu
que espera
com jo
les orenetes.
El vent
no compta
perquè
el vent
no es veu,
però del Sàhara
travessa també
per les Columbretes
i en passar
pel meu cap
m'agita
les grenyes.
La lluna
es deu veure
des de la Mediterrània
sencera
perquè jo ara
la hi tinc
just a dalt
del meu cap.
I és blanca
perquè
encara creix
des de fa hores
per brillar
en la foscor
que vindrà.
Ara
he recordat
que els anomenats
"Textos
de les piràmides"
de l'Imperi
Antic
egipci
venen a dir
que Ossiris
era el déu
de la fertilitat
i la ressurrecció
i que Re,
el d'Heliòpolis,
era el deu solar.
Ossiris terrenal,
Re celestial:
en la terra
i en el cel.
I ara
penso que
aquest tarda
Menfis també deu
esguardar
aquesta lluna
que creix
mentre jo
al terrat
de casa
m'encenc
un cigar,
deixo d'escriure,
miro el Delta
i penso
què encara
he de dinar.


Un calidoscopi en tirallonga. Un paisatge: formigues, un mar, un tren, el vent, que hi és però no hi és, piràmides a l'altra banda del mar, un delta com el delta que és un triangle. Tot quadre pinta un paisatge: interior/exterior, dins/fora, mirar/veure. EL vent hi és, no es veu però es mostra, i per tant es veu en el que fa. Com tu, no hi ets però hi ets, fumes, dines, penses, veus, escrius. Escriure com deixa d'escriure. Podem deixar d'escriure, de descriure? Hi ha déus que representen el que no sabem veure, que miren quan girem la mirada per tal que tot segueixi existint.
El vent com unificador, com la tela del quadre. Ve dels Sahara i et mou els cabells. Podria venir de les piràmides de les quals el quadre es deutora. En la terra i en el cel, el vent solar, el vent del buit, els vents gravitatoris.
Al final, però, sempre ens cal dinar. Pensem perquè mengem. Escrivim com mengem, pura gana.


******************************

"Recordant" - rnbonet


"Roda la mola,
Peret se'n va a escola;
roda el molí:
Peret ja està ací!"

M'arriben, de ben lluny,
-així com a una
incerta ànima somorta-,
línies i colors
matemàtics. Sempre
de certes angúnies presents i passades.

Amics de sempre;
personatges d'infància
mig boirosos a la distància.
Ombres del vespre.

I amb ells,
ballant ballant,
giravoltant
i dansant
arramblem
arreplegant
tot un afer
dels voltants
nítids, clars,
escumejants.
Fins cansar-nos.


I en aquest punt mort
cridaré ben fort
al punt de les cinc
-amb el permís
de l'autoritat competent
i si el temps no ho impedeix-
que dos i dos potser en seran quatre
allà al temps futur que ja per sempre i mai espere.

Doneu-me, però, la perm
issió del dubte.


L'ordre aparent et recorda les matemàtiques. Les matemàtiques com l'autoritat, el que ha de ser perquè així ha estat dit. Però les matemàtiques vives de quan tot era gran, per tu, massa gran. Però després de l'ordre hi ha el caos de la dansa. Voltar, ballar, deixar-se anar. El que s'ha de fer i el que es vol fer. La dissociació entre el que és i el que hauria de ser, entre el que es veu i el que s'hauria de veure. Potser en un futur un veurà el que toca, un creu, de petit. Però aquest futur mai arriba, doncs el que toca és el que es veu. No hi ha una manera privilegiada de veure, veure és un acte íntim, personal i intransferible. Però és pot explicar. Com tu ho fas...



******************************

Planetari - Carme Cabús

Venien sols precipitats a les escletxes,
sols perfectes d'escalfor i de repòs,
prenien el relleu a les arestes,
giravoltaven en la seva llum d'or.

Escantellades clarors de dins dels angles
enfredorien el centre del redós,
arrodonides formes de diagrames
copsaven l'equilibri en rotació.

Interseccions trucades, segmentades,
caligrafiaven, versàtils, els colors,
suaument pintats, pastels s'entrecreuaven
creant un planetari lluminós.

Però en l'ortografia de rodones i ratlles
els sols es despertaven per vetllar-ne el cor;
engranatge compost per formes dibuixades
amb un motor sensible menat per l'escalfor.


Tu hi veus sols, llums que escalfen, clarors que il·luminen, equilibris (in)estables. Un llenguatge que és el de la pintura, transformat en un llenguatge que és el dels mots. Fredor que significa escalfor. Fredor, sí, però que prové de l'escalfor d'un ésser viu, pensant, sensible, que (re)pensa i té sentiments. El ritme és el motor del poema. La rima és l'engranatge. La rima, assonant, fa la sensació d'unitat dins de la dispersió. Com el color, potser, en el quadre? El ritme, una mica coix, de versos ara una mica més llargs, ara una mica més curts, ara amb una lleu cesura, ara allargassat com una fletxa que surt disparada. Paraules amb dobles cims: giravolten, s'entrecreuaven, cal·ligrafiaven (amb ela geminada?) o caligrafiaven (de calor que grafia, que s'escriu?), ortografia, arrodonides, engranatge. Els sons gr, pr, cr, salpebren aquí i allà el poema. Potser és el primer motor que sona de fons?
Tota descripció és una interpretació. Tu hi veus el cosmos, fred però al cap i a la fi, viu. És curiós, no? Jo hi veig un ull. El teu, potser?




******************************

Atonia del mikado (em)balat - Leela

I Descens en mikad(o)

Tro esberlant el cel
radar al zenit
(silent a intervals)

timpà en dos
un oboè

... oceà policrom

II Gemmació

A
l'olimp
l'olimpíada
per un període,
d'auris amb aurèola
El circ és circumferència
centre d'on conferir la conferència
és un si, a la ciència que val aquesta vàlua
Ecs! un espècimen d'èczema roig robí de rubèola

III Fusió

Cànon a la ionosfera
aeròstat en mimesi
tro del zenit amb aurèola

A l'atmosfera el magnetòfon
en osmosi amb l'alvèol
timpà que escolta la conferència

La litosfera en telegrama
exegesi del policrom
la ciència de l' èczema


Geometria casolana: Mikado i olimpíades. La geometria com el que causa. El joc: Mikado, el joc de la paciència, el joc del caos, de desfer el caos. El caos com el clau agut que es clava al cel. AL cel de l'olimp. EL que hi ha dalt com el que hi ha a baix. Però a baix hi ha aguts i a dalt cercles. Cercles de colors. Olimpíades: el joc dels guanyadors. O hi ha medalla, o no existeixes. Medalish o Perish. Cercles de colors com monedes d'or? Circ, pa i circ, entreteniment per tal que no pensem. O per tal que pensem, però en la direcció que ells volen. Sí, ecs, ecs de robins, d'ors, de plates, de bronces que contaminen el cercles, circumferències circumbalant circumbalacions. I fusió: ara les paraules (re)prenent significats: la ciència com el lligam del cel i la terra. Ja no hi ha cel, ni terra, hi ha el que hi ha, i el que veiem.


******************************
TEORIA DEL CAOS - ambre

"efeito borboleta"

L'histriònic destí
envolta ferm
-trenca, talla-
el caòtic traç.

L'harmònica dispersió
de mentides
que m'amenaça.


Les pobres Papallones no en tenen cap culpa. Però esquincen el destí. La teoria de caos l'esmicola per sempre. Però el caos no existeix. Pretén ser caos, als teus ulls, als seus. Tot significa, i res ho fa. No hi ha caos, ni ordre. Tu veus i jo veig, ningú veu el que veu l'altre. Tu em mostres, jo imagino. Tots creem. Ningú creu. Tot és mentida i tot és cert. Quina amenaça!


******************************

Geometria quàntica - Francesc Arnau i Chinchilla

Hi ha els punts per fer-nos les robes,
hi ha línies dels mitjans de transport,
hi ha angles de triangles rectangles,
isòsceles, escalens i equilàters,
hi ha la utòpica quadratura del cercle
que cercaven alquimistes i místics,
hi ha polígons, les ciutats de les fàbriques,
el quadrat, com el cap dels germànics,
el Pentàgon, que dissenya les guerres,
hi ha els cercles de les Arts i les Ciències,
les esferes de planetes i estrelles,
les el·lipses de les òrbites dels astres,
les espirals de galàxies llunyanes,
i també la del codi genètic,
hi ha el prisma de les roques basàltiques,
hi ha els cilindres de cotxes i màquines,
hi ha molts més elements geomètrics...
Sí, però... Quants?
Caldrà pegar-li una altra ullada a aquest quadre...


Certament, aquest quadre conté esbossos, conté traces, conté llavors de tot això que dius. I de res. Doncs és el que és i res més. Però és també el que en veiem: i veure és interpretar, i interpretar és crear. I tu crees en aquest poema. Crees el continent que conté les traces. Crees al nostre cap les robes, els metros, ciutats, fabriques, cotxes, màquines. I impossibles, com les quadratura impossible, alquimistes i òrbites de galàxies. Abans no hi eren, i ara ja hi són, al quadre: tu els hi has posats, i ara ja no podem no veure-les. Però sempre podem mirar de nou el quadre: segur que encara hi ha molt més, dins el que no hi és....




That's all, folks!!!!!!!!!!!

Xavier

---