Repte CCLXXI (271): foc! - comentaris

Bona nit a tothom,
Un total de vuit reptes, no està gens malament. Però el que vull destacar és el bon nivell de tots vuit, i no és un tòpic, ho dic de veritat.

Anem per feina, tot seguit els comentaris:



Una perfecta idiotesa (Quan el mal ve d'Almansa...) - rnbonet

327 paraules.
Les paraules clau ben col·locades, el text se les empassa sense problemes.
Un repte molt interessant. Una mena d'assaig reflexiu sobre les insensateses que podem arribar a fer en el bosc però amb l'accent en què la pròpia natura és qui dóna el toc definitiu: El vent de ponent, el vent sec que atia el foc, esverant-lo i carregant-lo d'ànims. Mal vent. Com sempre ens deixes anar espurnes de la teva riquesa cultural i lingüística fent ús del refranyer popular. El text llisca sense problemes, com un bon riu, donant fe d'aquesta riquesa que et comento, i al final et despenges amb una comparació "de bandera" una xicota rossa, perfecta de corbes, acurada de maneres, ..., mostrant-nos de manera pèrfida i innocent alhora una part del seus encants inferiors suposadament ocults. Qui no sucumbiria a una cosa així?
Comentari a part mereix la ironia del títol: el mal ve de les terres de l'interior, sigui un vent sec i poderós, o les pretensions de conquesta d'altres pobles peninsulars.
Amb el títol també ens encares amb la "dualitat" de temes: el ponent i el sentiment de culpa, i és precisament en aquesta dualitat on hi trobo una possible arma de doble tall. En la primera lectura no saps quin dels dos temes és l'eix central del relat, com si s'escapés una possible rivalitat entre ambdós. No se si m'explico. En les lectures posteriors es desgrana perfectament, però no deixa que encara no sàpigues quin és més important (si és que n'hi ha d'haver algun). Però també potser que aquesta fos la teva intenció, i en aquest cas em desarmes.
En definitiva, ens trobem davant un bon repte (solvència contrastada, que dirien alguns), amb molta riquesa entaforada (ja ens hi tens acostumats) però potser amb un problema de "concreció", per dir-ho d'alguna manera. Però repeteixo, potser és una (mala) visió personal.



Parlament del Foc - Josep Bonnín Segura

345 paraules.
Paraules clau perfectament col·locades, cremen tan bé com el més sec dels tions.
Un repte molt original en el seu plantejament: una declaració de principis del foc, en primera persona, explicant el seu poder, els seus orígens, la seva història, el seu ús. Refregant per la cara de l'home que sense la seva escalfor, sense el seu poder de creació i destrucció la humanitat no hauria arribat enlloc.
Per dir-ho d'alguna manera agafes el toro per les banyes. Un repte sobre el foc? Doncs JO sóc el foc. Sí senyor!
Et despenges amb bones frases:
A l'orient sóc la pira que cremarà al que acaba de morir, mentre els familiars deixen que les llàgrimes de dolor regalimin per les seves galtes sufocades,
o una altra,
Els ulls encesos de ràbia, el sufoco de l'empegueïment, la febre : Sóc jo que invisible em mostr en una dimensió diferent de la física.
Tot ell molt ben equilibrat, amb una pausa al mig que dóna força concloent al paràgraf final. En cert llocs jo potser hauria puntuat de diferent manera, però bé, tampoc hi ha normes estrictes sobre el tema, a no sé que trenquin o canviïn el sentit.
En general Josep, molt bon repte, i, repeteixo, sobretot original en el plantejament i ben desenvolupat a partir d'aquesta idea. Felicitats!



El segon crepuscle - foster

350 paraules. Touché!
Paraules clau ben col·locades, es barregen perfectament entre els mobles de la casa.
Bona història. Un personatge desesperat, sense futur, que es deixa portar pel poder magnètic del foc, que el converteix en un piròman en potència.
El foc comença a l'interior del seu cos (i això ho trobo genial), el guisqui l'escalfa i li proporciona una agradable plaer, i també li dóna la força necessària per actuar. Cremant la casa eliminarà el seu passat, un passat que li impedeix visualitzar algun possible futur. Utilitza el foc com a arma purificadora, primer interiorment amb l'alcohol i després exteriorment cremant sense complexos tota la casa.
El text te un punt d'inflexió quan el personatge s'aixeca i cala foc, i aquí potser no veig aquest apressat i resolt. El personatge queda hipnotitzat d'alguna manera pel foc exterior (el llumí) i interior (el guisqui), i jo li intueixo una reacció més aviat calmada davant l'atac de lucidesa (això sí) que li arriba. Però és un petit detall que no afecta al conjunt.
Algunes frases a recordar:
no volia ni necessitava cap record del seu feliç infern de vint anys, amb aquest contrast (feliç infern) tan impactant
I una altra: Els glops seguits i contundents van fer el seu efecte de forma immediata, escalfant-li l'ànima i el cos en un dolç interval de placidesa
El final, després d'una petita pausa, està ben aconseguit, tancant el cercle que comença amb el títol. Deixem dir-te també que després de haver llegit una colla de textos teus me n'adono del punt cinematogràfic que els travessa. No sé, potser són imaginacions meves, però tot sovint hi veig petites pel·lícules en les teves històries. I com que sé que ets un bon cinèfil...
Però és que hi ha literatura actual de gran nivell (boníssima, que collons) que està inevitablement influenciada pel cinema, i penso en pesos pesats com John Irving o escriptors locals molt prometedors (per no dir que ja són realitats) com Sànchez Piñol (aquest home algun dia ens sorprendrà amb una gran novel·la).
En resum, un repte amb un personatge de gran nivell emocional, i on el foc comença ben endins per escampar-se per tot arreu.


Bufons del foc - angie

349 paraules.
Paraules clau ben col·locades, s'amaguen dins la foscor del bosc amb molta facilitat.
Un text on es barregen dues insensateses habituals avui en dia: aventurar-se a la muntanya sense conèixer la traïdoria tèrmica d'aquest indret i encendre foc al bosc darrera de qualsevol excusa.
Els personatges del text, davant la inconsciència de la primera insensatesa, per tal de sobreviure, no els queda més remei que ficar-se de ple en la segona.
La història està ben portada, ben equilibrada (després de tants reptes s'acaba dominant la tècnica) però personalment m'hi falta un punt d'implicació emocional.
Després de llegir-la em queda la història de quatre ganàpies que han anat a passar el cap de setmana al bosc amb pantalons curts i xancletes i que com que feia fred s'han dedicat a cremar les samarretes que duien. Ja sé que queda una mica fort dit així, no em malinterpretis, potser era la manera en que volies transmetre la insensatesa de la joventut actual. Senzillament jo no hi he acabat d'entrar. Com si l'hagués trobat massa "lleugera", i amb certa manca de profunditat emocional, i potser també de credibilitat. Però reconec que aquí hi entra molt la qüestió personal.
En destaco alguns moments brillants:
Ens fregàvem mans i peus. Ho aconseguiriem?. Alguns ja no parlaven, d'altres somiquejaven. El pànic. Les dents xerricant i l'alè engrandint la boira. on aconsegueixes ficar-nos dins el pànic i l'angoixa dels personatges, o també quan descrius la reacció d'ella traient-se la roba per apilar-la i deixant anar al final aquest: Esteu idiotes o que?. La veig.
En resum, un bon repte, però on jo hi he trobat a faltar un punt d'implicació emocional, tant en la situació com en els personatges.



Forns Ignífugs - bronze

350 paraules. Has clavat.
Paraules clau ben col·locades, es perden bé en mig de les converses.
Ens expliques una història molt interessant, contrària a un costum cada vegada més estès en la nostra cultura: incinerar els cossos després de la mort. I tens raó amb el que dius, el foc destrueix tot procés de regeneració. Si volem donar pas a nova vida ens han de deixar podrir sota terra.
La base del text és el diàleg entre mare i fill. Un diàleg ben portat, creïble. Dividit en dues parts: una primera on la mare està histèrica, i on l'acció es situa en els forns; i una segona on es calma per tal d'alliçonar al fill: Vaig callar un moment per ordenar els meus pensaments ens dius, i on els personatges ja estan de tornada.
El text és clar i net, d'una gran bellesa i serenor quan la mare explica el procés regeneratiu del llac amb la repetició del "sí" per part del fill per donar a entendre l'interés que hi mostra, tot i que el mama després del darrer "sí", potser vol indicar-nos un punt de cansament, les ganes del fill perquè tot allò arribi fins algun lloc.
Tot el conjunt està aconseguit i equilibrat, però potser aquesta serenor és la que fa que no acabi de connectar amb la situació i els personatges. Per sobre el text hi plana un to alliçonador que no és que m'hagi deixat fred, sinó que potser no ha permès que m'impliqui més, emocionalment parlant.



EL SECRET - ricard

345 paraules.
Paraules clau ben col·locades, però et volia fer un incís sobre ignifugar. Jo entenc que en el text l'utilitzes en el sentit de cremar. picant aquelles pedres, ..., va ignifugar unes branques ens dius, quan el significat és precisament tot el contrari. No sé si ho entenc malament.
I abans de seguir, les gràcies per participar després de la meva "crida" en el fòrum (ara ja no em podré escapar quan tu convoquis el repte!).
I deixem dir-te que per haver-lo parit en poques hores és fabulós. T'has tret una idea del barret que m'ha deixat "de pedra".
El començament és boníssim, contundent, agafes el lector i l'estires cap a dins de la història, de la que encara no en sabem gaire res. Però ben aviat ens en dones una pista: murmurant un sons guturals. Què passa aquí, que la mare no hi toca? Està tan esverada que ja no sap parlar? No senyor, hem de seguir llegint, i ens vas ficant per camins pantanosos i foscos. Encara no sabem...
Quan ella s'escapa per espiar l'animal és quan potser caldria polir el text, li fa
lta un toc de repòs i de repàs, però suposo que és normal donada la rapidesa amb què el vas parir. Tot i així en aquest tros hi trobem molt bones frases com Ni tan sols parpellejava pel desig de memoritzar tots els moviments que feia. Però aquí ja ens encares amb el paràgraf final, on es desvetlla el misteri de la història i on descobrim el secret del títol que, molt hàbilment, ens has amagat fins ara.
I això és una de les grans virtuts del text: aconsegueixes mantenir fins el final no només el secret del títol, sinó també el lloc i el temps de la història.
En definitiva, un molt bon repte. Però personalment, crec que si retoques alguna cosa del mig et pot quedar una relat fabulós.



ATRAPAT - Lileta

305 paraules.
Paraules clau ben col·locades, entaforades sense problemes dins la complicada ment del personatge.
Abans que res, saludar-te i donar-te les gràcies per participar. Està bé això de trobar sang nova.
T'ha sortir un repte curtet. I ho dic perquè normalment surten textos llargs que has d'acabar retallant per encabir-los en el límit de paraules (i ara potser parlo més per mi, però em consta que no sóc l'únic)
Et fiques en la pell d'un autèntic piròman, una persona malalta en mig d'un procés d'introspecció. Una anàlisi interna que no fa res més que confirmar-nos la contradicció de sentiments que està patint aquest pobre home (no sé si n'he de dir pobre)
El text s'inicia quan l'home es desperta sobtadament, i a través dels possibles somnis vas desenvolupant, com si d'una madeixa de fil es tractés, tots els pensaments que li passen pel cap. Ben construït.
Alguns retocs que jo faria (i entrem en terreny més personal). Hi ha un quelcom que jo canviaria per qualsevol cosa, em sembla que li dona més fluïdesa. I poc després et despenges amb una meravellosa frase: els meus ulls s'omplen d'escalfor contemplant la gran bellesa que representa el foc amb els seus colors i sensuals moviments, d'on jo eliminaria el que representa., que potser li treu brillantor: els meus ulls s'omplen d'escalfor contemplant la gran bellesa del foc amb els seus colors i sensuals moviments. Però ja et dic, tot això són detalls més personals.
El que no acabo de descobrir és on ubiques el personatge. És a la presó? Llavors disposa d'una finestreta per observar el paisatge cremat. O és que viu en una casa deixada de la ma de déu? I això t'ho comento perquè en dones detalls d'aquest lloc, que suposo que no són gratuïts (o no haurien de ser-ho)
En resum, un repte ben construït, interessant, amb algun detall a retocar. Enhorabona! Espero que segueixis participant.



Modelant consciències - Maurici

320 paraules.
Les paraules clau ben col·locades, perfectament amagades en mig de la tenebror del discurs.
Quin repte! Fa por! T'has ficat en la pell d'un autèntic fanàtic, digues-li nazi d'abans o integrista musulmà d'avui en dia (per no parlar de coses més properes).
Un discurs contundent per part d'un professor, personatge clau en la construcció d'una societat, i destinat al jovent de tretze i catorze anys, una edat vulnerable, el millor moment per a la penetració d'ideals heroics i de simplicitat sospitosa.
Un discurs que va agafant forma i fons amb cada paràgraf. A mesura que el text avança se't van obrint els ulls i se't va eriçant la pell, fins a la foguera final.
Em sembla que et vaig comentar fa poc el que en pot sortir d'un tema que es proposa en un repte. Doncs això és un bon exemple: davant una proposta d'un repte sobre el foc, una foguera de llibres al bell mig de l'Alemanya nazi.
Des d'un punt de vista personal hi reconec una forta implicació emocional. Suposo que és un tema que hauria de tocar la fibra a tot déu, però cadascú és un món, i de ben segur que d'altra gent no s'hi implicaria tant, no sé si per qüestions d'edat o d'entorn, vés a saber. I que consti que jo no vaig viure l'època (encara no sóc tan gran, no fotem) ni hi tinc parents implicats.
Objectivament parlant em sembla un relat d'un altíssim nivell, molt ben equilibrat i amb un tempo ascendent que t'absorbeix irremediablement. El final magnífic.
En els pocs reptes que he convocat i que t'hi has presentat sempre m'has deixat peces a tenir en compte.
I no vull acabar sense extreure una frase (llargueta) d'aquelles que fan pensar:
Recordeu bé això si algú se'n riu de vosaltres, i no li feu cas, ja que no tots tenen la sort de viure sota l'aixopluc de la nostra ignífuga bandera; quan vegin del que sou capaços, hauran fet tard per guanyar-se el vostre respecte i només n'hauran d'obtenir el més absolut dels menyspreus
Com es pot dir una cosa així davant un grapat de nens de catorze anys? Esgarrifós!