REPTE CCXvI - Comentaris i veredicte

Culleres! breu, breu, no ha estat això.

Comentaris subjectius dels textos presentats

Les cartes robades - ambre

M'encanta la càrrega descriptiva que li has entaforat a un relat de 350 paraules. No em demaneu que sigui molt estricte (que vaig fatal de feina/temps), però no detecto faltes (que facin mal als ulls, com a mínim). Si vols crítiques, te'n regalaré una al tercer paràgraf, que m'he entrebancat quinze cops amb les comes, i poca cosa més. Potser sí que cal rellegir dos cops el començament, però entra bé i enganxa. El final em sembla ben trobat per solventar la limitació en l'extensió, et permet un tall brusc i ventilar-te la quarta paraula obligada. Parlant de paraules, m'agrada més com coloques pamflet i paranoia que les altres dues, però res a dir.


Carta robada, cosa amagada - Frida

Un relat que havia de ser víctima de tenir una trama massa elaborada, que no cap en 300 paraules. És enginyosa la manera com te n'has sortit, donant-li un to quasi telegràfic, fent paràgrafs breus que avancen més del que sembla d'entrada. El benefici que en treu és un us boníssim de les paraules obligades, el perjudici és que, de primera lectura, es fa brusc a partir de la meitat. D'altra banda, em sembla que el canvi de temps verbal t'ha jugat alguna mala pasada. Per cert, confeso que no sé que és un furriac


Una qüestió de dignitat. - Anjo Laví

D'acord, ja sé que no s'ha de ser tikismikis, però com practicament tot és diàleg ho diré. Tant el teu com l'anterior quedarien més ben acabats amb guions de diàleg (els llargs) i pulint la manera com es puntuen. En Jordi Domenech té un article per aquí penjat força bo on en parla. De tota manera, això només és un incís off the record. Els diàlegs en si són perfectament creibles i facilment assignables a cada membre de la família. És un recurs menys original que el de Frida, però igual de vàlid per enfrontar-se a la limitació d'espai. No m'agrada com t'ha quedat la frase "Feia dies que l'avi estava neguitós...misteriós", només canviant l'ordre al final m'agradaria més. sí m'agrada com utilitzes les paraules obligades, amb sentit en el conjunt del relat.


Un as a la màniga - angie

M'agrada la forma, però em perdo amb el contingut (estaré espès). M'ha costat fer-me una composició de lloc i treure'n l'entrellat. Segurament, m'ha despistat que al segon acte no m'has avisat que no parlaves del paio del primer acte, i he arribat al tercer acte sense reconèixer el notari. La manera com està escrit, en canvi, m'encanta, i això que has triat una forma verbal arriscada, però te'n surts molt bé. Em passa, també, com amb el d'ambre, hi ha dues paraules (usucapir i pamflet) que les trobo millor asimilades al text que les altres, i en el cas d'oradeta no estic del tot segur que admeti el significat (tampoc estic segur que no l'admeti, a mi qui em manava ficar paraules que no tinc clares).


La carta desapareguda - Carme Cabús

És exquisita l'atmosfera. El diàleg es fresc i àgil i m'agrada endevinar-hi un toc humorístic en algun moment, però es resenteix del temps verbal que li treu un xic de realisme. La idea és original, tot i que el fet que ja se sapiga que era innocent, em sembla que li treu trascendència a la carta. Pel que fa a les paraules, pamflet un xic metafòric i paranoia un xic forçada, les altres dues res a dir, la dificultat d'oradeta superada molt subtilment.



Vaja, que em pensava que em costaria menys la cosa, però ha estat difícil decidir. Espero que tingueu en compte que no estic massa habituat al format del repte i, potser, he passat per alt detalls que no he sabut apreciar. En qualsevol cas, com a jutge del repte CCXVI declaro finalistes a:





ambre i Carme Cabús




i després d'una dura prórroga i uns quants penals, the repte goes to




ambre



Felicitats a tots per l'estona amena i la dificultat de tria