REPTE 146.....Comentaris i veredicte!

REPTE 146.....TROBADA AMB EL DESTÍ!

Comentaris subjectius, com sempre. Estic obert a queixes i precisions, com sempre.

Xisca Riera: D'una punyetera vegada

Bé, jo hi veig una dona a qui agrada, que necessita tenir homes cada nit. És una ninfòmana, una exhibicionista tan sols? És una dona insatisfeta i decebuda del seu matrimoni i marit, algú que busca fora el que no troba a casa?
Tant li fa, el cas és que, en no trobar cap home aquella nit que li doni el que sigui que ella busqui, la dona se'n torna a casa, al llit conjugal, i sedeuix el seu marit recuperant la passió que creia oblidada...Ehem...és el que hi veig. Llavors la no-trobada amb els mascles la condueix a la veritable sí trobada amb el destí, el seu futur al costat del seu home?...És això el que finalment, d'una punyetera vegada (segons el títol), entén la prota?
Llavors...la pregunta és: justifica el text aquest canvi dràstic i sobtat en les preferències i necessitats de la dona? Diria que no, que ens deixa la sensació que, un cop ella torni a sortir i a trobar homes, tornarà a l'afició que realment li dóna vida. La relació amb el marit, sens dubte, l'endemà tornarà a ser el que era, un desastre.
Una mica repetitiu per desestructurat en la primera part, és un relat que planteja coses de forma indirecta, idees i reflexions sobre la relació de parella suggerides a partir d'una trama basada en l'acció. Bé, molt bé, però pel meu gust hauries d'haver triat a l'hora de proporcionar els continguts…Vull dir que centres quasi tot el relat en una situació molt ben creada, quasi de trhiller, d'intriga i, tot seguit, baixem a un nivell psicològic que esdevé el desenllaç del relat. Crec que o bé continuaves amb el to del principi, o calia aprofundir una mica més en aquest canvi de registre.

Maurici: El destí: conseqüència d'una conducta

Bon relat, sí senyor, sobretot formalment, pel ritme i la tensió que conté aquesta teva prosa àgil, precisa i austera d'innecesaris, una prosa que sembla fàcil i només ho és en aparença...
Coses: No m'agrada el títol; i no m'agrada això de buscar-la a l'habitació perquè "no la deixa descansar ni un segon".
I em falla el final.
Ell es deixa caure sobre el parquet, recolzant-se a la paret...bona imatge, molt gràfica, totalment adient i justificada, però, llavors...
"Plorant i xisclant per l'extrema solitud i temor que sentia dins seu i a la vegada ventant-li bufetades de ràbia, no es va adonar que la policia entrava a casa seva fins que va sentir que esbotzaven la porta."
D'una banda...Ara sent temor i solitud? No ho sé, no ho sé, el tipus aquest no me l'imagino, d'entrada, amb uns remordiments més enllà de la por immediata a les conseqüències...Però el que sí no em quadra o no entenc...Li venta bufetades..a qui...a ella? La situació que havies descrit no ho permet físicament, ell a terra, assegut a la gatzoneta, i ella al llit...(o és que li venta bufetades metàforiques? O s'ha aixecat altre cop i plorant se li abraona?) No sé...
M'agrada molt el paràgraf: "Però ara se la mirava palplantat davant seu mentre mastegava el poc oxigen que aconseguia aspirar. No podia recordar res; el granat de la sang coagulada ho havia inundat tot, la seva memòria inclosa."
I això "d'escanyants nusos"? He, he, ehem, accepto escanyants...(sé que t'ho has pensat, que no és desconeixença).

I bé, en resum, m'agrada molt com a relat, però crec que s'hauria de polir. I, a més, un petit últim problema: tot i ser bo, no s'ajusta massa bé amb la idea del repte. Sí que la trobada de la dona morta és el que dóna el dramatisme a l'argument (si estigués només estabornida, amb "només" talls i morats, ni ens n'enteraríem, com passa tant en la vida real), però en el relat el fet de "trobar-la" no deixa de ser una anècdota, crec;
l'important, el nus de la història, el que ens expliques, és l'acció de la recerca, és el dubte angoixant del prota sobre la nit passada, sobre la seva dona, el procés-negre de trobar-la i desvetllar el misteri, no en les conseqüències d'haver-la trobat...ehem...tot i que se suposa...al talego!haha quin lio! Però s'entén, no?

Bruixot: Carambola (a quatre bandes)

Els dos primers paràgrafs molt bé, impecables, diria. Prosa cool que descriu el que és, sense judicis..."es preguntava què portava algú a fer de cambrera", "hauria contemplat esgarrifat com una noia es llançava a les vies..."...
El millor, sens dubte, aquest joc d'ambigüitats recolzat en els condicionals, en el que hauria passat si, el que hauria vist si...
L'anècdota del cafè amb llet, la taca a la camisa, la graaan preocupació que demostra...crec que és un detall que agafa massa relleu...el canviaria...
Bo, en canvi, l'insuls episodi amb la cambrera...que no passi res...ja passa prou.

Llavors...una cosa...el final és una mica precipitat...crec que no necessariàment en el temps que li atorgues, però sí en la coincidència una mica irreal de massa situacions...No sé si calia entortolligar-ho tant, no sé si calia arribar a l'astracanada de l'ambulància amb la iaia, la patacada que mata el prota, la idea de la cambrera d'anar a Nova Zelanda...hiashias...

I, finalment, el que suposo que és la trobada...amb el destí...La que planteges com a justificació del repte crec que és el de la cambrera amb el panorama de sang i fetge... almenys és on hi surt la paraula destí després d'una "trobada" inesperada i brutal, i la que canvia el destí, la idea que havia tingut de marxar, de la cambrera.
I això em falla i menysté la resta, tot l'anterior.
Ara bé, amb tot, has captat perfectament el que em mogué a plantejar aquest tema: el destí regit per l'atzar, per allò que hagués passat (o no) si ell no hagués marxat, si jo m'hagués llevat més tard, si el cotxe de la noia hagués arrencat a la primera...hehe...Sempre m'ha obsessionat aquest joc intrínsec al temps on, petites coses, detalls, poden catapultar absolutament tota una vida que ha estat construïda amb esforç i dedicació. I aquest "farcit" és el que no hi trobo rere la bona comèdia d'embolics que ens has proposat. Segurament l'espai no és l'adequat, vull dir la limitació de paraules.
En fi, ja m'entens, oi?
No m'agrada massa el títol..si més no, en treuria el parèntesi.

angie: De vegades el destí escolta

Un relat complet, ben perfilat i desenvolupat. Tot i que la trama no m'ha pillat, has aconseguit personalitzar un tòpic, una situació que es deu haver repetit milers de vegades, però que en el teu repte agafa una dimensió personal i treballada, efectiva, amb uns personatges amb dimensió. Ben escrit, seguint una ortodoxia envejable. La història d'una retrobament però que, de fet, es tracta d'una "trobada" nova, en unes circumstàncies noves, amb un "ingredient" (perdó) nou i determinant. I aquest element nou, l'embaràs, és allò que desencadena la decisió i empeny la trama endavant, suggerint, efectivament, una nova vida, un esglaó més de destí.
Mistèrica...m'agrada.
M'agrada el paràgraf: "La veié arribar. Avançava lenta i el saludà aixecant la mà. L'oreig de la badia feia voleiar la seva faldilla i regalà una suggerent imatge a la seva impaciència. Ja no podia esperar més i anà a trobar-la. Ella s'aturà a unes passes d'ell i es dugué les mans a la panxa. "

Respecte del final...em sembla entendre que ella troba el seu destí, el que és el seu, en saber-se prenyada i en voler ser coherent amb això de la responsabilitat devers els fills...Va a buscar el pare de la criatura (que no en sap res...). Bé, em sembla una mica confós, segurament per la redacció mateixa de la frase que clou el relat. Però vaja.

Joanra: Cercle

Un adéu que comporta un nou hola. Una pèrdua que sembla irreperable substituïda ipso facto per una trobada... impossible? No sé si és Ella que s'ha quedat deixant marxar el barco o una altra persona que també s'ha quedat sola, potser fins i tot acomiadant també algú. No sé si importa molt, la intensitat del text predomina per a mi per sobre la justificació de la situació i fets descrits.
L'embolcall de història en forma de prosa poètica és bo, tot i que hi ha alguns petits problemes...
En un mateix paràgraf...les pedretes, petites gotes de sang, petites pedres...
La col.locació de "capgirar" forçada.
"Em tragué i segué" són erronis, i em contagien tot el text confonent-lo…àEm traguí i seguí…
M'ha agradat això de "fer bombolles de sabó en un planter de cactus", no tant el castell de cartes...
I m'encanta el final, aquesta especial i delicada metonimia del nucli del repte (la trobada-retrobament-un nou destí) que has enfocat amb un zoom espectacular...
"Una ombra s'aturà davant la meva. Uns peus miraren els meus. Unes ungles petites, pintades d'un suggerent rosa, es mogueren empeses pels dits, graciosament."

I la frase que clou el relat poc obvia, clara però alhora enigmàtica, m'agrada molt...
"Tu també has perdut la vida?"
(Les comes de l'última hi sobren...millor... I una joia inexplicable i inesperada m'omplí els
pulmons.).

Conclusió

I bé, companys, no m'allargaré massa…Agrair-vos d'haver participat i nomenar el guanyador/guanyadora...

Sí, pel tipus de relat i per la qualitat de la seva prosa, amb la qual gaudeixo cada vegada més...

El guanyador...és...el...Cucuuuuuuuuuu! (també dit Maurici!!!)


Felicitats!!!

foster