REPTE CXV "HISTÒRIA DE RELLOTGES"

De sobte veus que, tot el què volies fer, ja no té sentit i... Digues-me, amic meu, llavors... Què et queda? Què queda de les nits en blanc? De les hores malgastades? De l'embranzida que et donava el fet de conèixer el teu destí?

De mi?

Què queda de mi quan els meus somnis ja no són els meus somnis, quan els somnis ja no són res més que fum que esvaeixen les hores, els minuts... Els segons... Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic...

No t'ha passat mai de quedar-te embadalit mirant les agulles d'un rellotge? Jo m'he passat hores veient passar les hores... Per què és el temps sinó per malgastar-lo? Per perdre'l? Per desaprofitar-lo? Per destinar-lo a tasques que no tenen cap sentit? Per...?

Ja no... Si us plau... Pel què més vulguis. No em diguis que estic equivocada. No m'intentis convèncer de què no tinc raó.

Ja no.

Deixa'm mo... Deixa'm escriure quatre paraules abans que tot s'acabi. Deixa'm viure la il·lusió que, per una vegada, estic fent el què havia d'haver fet des d'un principi: no exist... No...

No...




No vi...





Deixa-ho córrer.

Jo volia ser escriptora: tu ho saps millor que ningú. Jo volia aprendre a penjar garlandes de festa a les ments adormides de les persones; garlandes de festa, garlandes de lletres. Jo volia despertar del trànsit hipnòtic al ramat de xais que cada nit s'asseu davant del televisor i tanca els ulls del cor. Jo volia convertir el manyac en rebel i el rebel en líder d'una nova societat. Jo volia abrivar els cors d'aquells que pensen, opinen, xiuxiuegen, murmuren, creuen... D'aquells que... D'aquells que...! D'aquells que CREUEN que, el món, pot ser millor. Jo volia...

Jo...

Jo volia escriure.

Només això.

I volia canviar el món. Volia canviar el món com si...! Com...! Com si el món es pogués canviar, collons! Com si tot plegat fos un joc! Com si jo fos l'heroïna d'un conte de fades i tu el príncep que m'havia de...! De...








Salvar.



Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic...








No seré mai escriptora.








No ho he estat mai.













Adéu.



...Tac.

Es podria dir que mai he tingut cap somni d'exercir algun ofici en especial. Però el que sí tinc és un desig clar i definit.

Tot va començar, no al dia en què ell va morir, sinó anys enrere quan era una nena somniadora de nou anys que admirava amb una curiositat creixent l'aparador de la botiga d'antiguitats del poble. Ell obria la porta amb un somriure amable, em deixava entrar dins el seu paradís i, mentre jo m'encisava i em perdia observant aquell rebombori format per tota mena d'objectes col·locats dins aquell espai tan petit, m'explicava mil històries.
Històries sobre les figuretes de la vitrina del fons: fades meravelloses de vidre, dracs de ceràmica, gats manyacs de fusta, persones grans, infants... Tot i ser tan diferents, tenien un lligam especial que les unia, i eren les seves històries que tenien totes un punt comú: contaven fets i anècdotes del nostre poble, coses ja oblidades.

Quan ell s'aturava per agafar aire i embranzida per recobrar el fil de la història, jo allargava el braç per acariciar amb els meus dits menuts el rellotge. Era una figura que ressaltava entre les altres, que imitava a una torre-campanar i tenia un peculiar tic-tac. Aleshores ell em deia amb to de lliçó: "Vigila bé Laura, perquè el rellotge marca la vida del poble, igual que a totes les figures. Vigila que no es pari, sinó el poble es perdrà. Uneix els seus habitants."

Un dia no vaig trobar res a l'aparador. Només caixes i un noi que enmig de tot allò acabava de rematar una garlanda d'enterrament. "S'ha mort." van ser les seves paraules. Al saber que les seves coses s'havien venut a altres comerciants, el meu cor de dotze anys va abrivar una promesa: buscaria totes les figures de la vitrina per conservar el seu estimat poble.

Ara ja les tinc totes, però el rellotge ja no segueix fent el seu tic-tac. L'acaricio, recordo les seves paraules i observo les noves urbanitzacions que fan i com arriben altres persones que ens fan oblidar les nostres coses. Ja no som un. Estem separats.

Són tres quarts d'una de la matinada i en aquest bar, isolat, t'espero.
És un dissabte de Setmana Santa, i amb el cor en suspens espero veure la teva figura creuant les portes de vidre, només pel plaer de tornar a estar en el caliu del teu cos acollidor, de la teva mirada manyaga.
Però crec que no vindràs.
Aquestes festes ha vingut la meva promesa d'Amsterdam, on fa un Erasmus, per passar amb mi tres dies, però no he deixat de pensar en tu, en la dolçor que vas deixar-me, en el teu esqueix de tendresa, en les garlandes de delícia que gronxen en la festa que ets per mi.
Era ja una hora alta. De sobte vas aixecar el cap del meu pit i vas mirar el rellotge. Jo vaig acompanyar la teva mirada: les cinc del matí.
I ja havies d'anar-te'n. En realitat, per a res havies d'estar a aquelles hores allí. Però vas ser tu qui va despullar-se.
Recordes com jo et volia tornar a vestir?
-No, sisplau, fes l'amor amb el teu xicot -vaig dir-te-. Ell t'espera.
-Però tu em fascines -vas contestar, lleu.
I no vaig poder sostreure'm per més estona al teu encís, a la teva tendresa, plena de fresca rosada i de pluja.
I així es va abrivar un temps nocturn de rellotge amb tu, tendre i salvatge: des de mitjanit fins a les cinc.
I ara ja és la una de la matinada i en aquest bar segueixo esperant-te, suplicant que avui tornis a venir. Entre nosaltres no hi ha adreces ni telèfons, només rellotges, i aquest local on et vaig conèixer, fins que una nit bellíssima vas acompanyar-me i vam prendre embranzida per anar-nos-en tots dos cap al meu llit, enardit de delícia, resplendent de la teva llum, fins al moment que el rellotge marcà la seva hora terminal, del tot a contracor nostre.
I encara restaré aquí, mirant passar a la minutera la mitja hora que m'he donat de marge per seguir-te esperant en aquest meu temps de vetlla, obert de bat a bat per tu. Però vine.

En algun lloc vaig llegir que portem un rellotge en la part més vulnerable del nostre cos i que ens assenyala inexorablement l'hora de marxar...

Quan vaig arribar, just baixar del cotxe de línia, el teu gràcil cos, recolzat a la porxada de Correus, va ésser la més dolça benvinguda que podia tenir. M'indicares quina drecera havia de prendre per anar a la Casa parroquial, on m'havia d'allotjar per una llarga temporada. La tardor feia cruixir la fullaca sota els meus peus i m'encantà veure com minvava tot, com el dia… Tot menys els colors : una garlanda de caobes i daurats penjava dels arbres fent que el camí lluís vestit de festa, mentre jo ja imaginava com deuria ser un dels teus petons. Durant mesos, el ritual diari marcat per les campanes de l'esglèsia va anar acompanyat de l'embranzida dels meus somnis que et recorrien, ardents, i em lliuraven el teu cos distant, sense passió. Sempre dirigia la mirada a aquelles agulles austeres, que giraven sense parar i atenia a aquelles hores que tu no escoltaves. Pujava corrents els graons de la torre, i mig ofegat, buscava el teulat de casa teva, com si d'alguna manera allò m'apropés a tu, sense caure en un nou pecat.

Però la urgència de les teves abraçades ha provocat l'incendi del meu delit i ara, des de la talaia on abrivo l'esperança de fer-te joganers manyacs, salto veient el poble com es fa més petit i m'acomiado d'ell i del record de les flors grogues de la teva brusa, que un dia em va rebre.
Tal vegada, d'aquí uns anys , quan torni a veure't, t'explicaré quant et vaig odiar i, com allà, el temps no serà presó de les nostres vides, tu potser m'escoltaràs, em perdonaràs i el tic tac del teu rellotge sense agulles cantarà un t'estimo encara que sigui amb retard.

A en Josep sempre li havia agradat el rellotge de cucut de l'avi, i no podia entendre que, arribada l'hora de vendre l'antiga masia familiar, ningú se'l volgués quedar. Tothom deia que aquella mecanisme, fet sobre el mateix esquelet d'un autèntic cucut que el vell patriarca havia caçat i dissecat de jovenet, tenia un cert aire tètric, però ell no havia compartit mai aquesta impressió, i va decidir conservar-lo com la millor garlanda per a la paret de la sala.

Els primers dies es mirava sovint el seu nou rellotge amb un aire manyac, i se sentia agombolat pel so del vell cucut cantant les hores. Però poc a poc aquesta impressió va canviar. El rellotge es va anar tornant cada vegada més esquerp i rebel, i no tocava mai l'hora correcta: pels matins tenia tendència a avançar-se, alarmant a l'amo i fent-lo llevar abans d'hora, en canvi al vespre s'acostumava a retrassar, aconseguint l'efecte contrari. A més a més, durant les hores nocturnes semblava que cantés més fort, i d'una manera cada vegada més desafinada, fins al punt que el xivarri esdevenia insuportable.

Cansat del mal funcionament de l'aparell, en Josep va decidir no donar-li més corda, per poder tenir tranquil·litat. Però el vell cucut, cada vegada més rebel, ja havia agafat la seva pròpia embranzida i, com si fos una nova versió de la bóta de Sant Ferriol, ja no es va aturar.

Un matí de dissabte, decidit a posar fi al malson del seu rellotge, va entrar a la sala fermament armat, decidit a abrivar-li cops de martell fins a fer-lo callar per sempre. El van trobar encongit a terra, dessagnat, amb el martell encara a la ma i el cos cosit a picades. El rellotge seguia sencer, penjat a la paret, amb el compartiment obert i buit. Al cucut dissecat, ningú el va tornar a veure.

Era un nen força manyac i amb ganes d'aprendre-ho tot: als quatre anys ja llegia prou bé i, influència paterna, el fascinaven tant els números com els aparells mecànics.
Comparant el rellotge del menjador -aquell que de més petit li feia por, perquè el brunzit que feia l'escapament abans de tocar les hores creia que era una bestiota- amb els de la cuina i el rebedor, va descobrir els números romans. Li va fer especial gràcia que el quatre en un rellotge fos 4, en un altre IV i en el tercer IIII.
Els digitals baratets, però, no li feien tanta gràcia, ell volia tenir un rellotge amb busques com el meu o el de la mare.
Quan vaig tornar a casa, després d'una tarda amb un client insuportable, però que m'havia regalat unes quantes andròmines publicitàries, se'm va abrivar xisclat com cada dia, seguit per la seva germana Anna que afortunadament als dos anys no tenia tanta embranzida.
-Mira, Pere, avui faré màgia.
Vaig ficar-me la mà a la butxaca i vaig treure un enorme rellotge de polsera, d'acer, amb busques, i el nen somrigué amb il·lusió, malgrat el mal gust exquisit de l'aparell.
Aleshores, davant els seus ulls, el vaig amagar en un calaix, em vaig avançar a ell i al bany, el rellotge va aparèixer màgicament sota la tovallola. Me'l vaig desar a la butxaca.
-Ara ves, i obre el calaix de sota d'on havíem ficat el rellotge abans…
-Ohhhh!, és aquí!
Li vaig fer amagar sota el coixí, i quan li vaig dir que mirés dins una sabata, allí hi tornava a ser.
Successivament va aparèixer, sempre màgicament, darrera el paper de vàter, penjat de la garlanda decorativa de la làmpada, a la butxaca de darrera dels meus pantalons…
Quan més excitat estava, va arribar la seva mare:
-Mira que li regalo a en Pere: un rellotge amb busques.
El nen, tot emocionat, se'l va posar i l'ensenyava a sa germana que no entenia res.
Però sobtadament es va aturar com pensat, em va mirar i va dir:
-Pare, dóna-li l'altre rellotge a l'Anna.