REPTE XVIII

En aquells dies la tristor m'oprimia. N'estava fart, no sabia què més fer. Sempre exigint-me més del què era capaç. Amb obligacions i retrets.

Passejant, vaig creuar-me amb la Marta, ella es trobava igual. Va explicar-me que després de rallar-se durant molt temps va decidir tancar la porta que l'estava amargant. Vaig preguntar-li com li anava. La seva resposta em va desanimar: "La independència no és el què m'esperava. Segueixo tenint obligacions i més preocupacions. No tinc la pressió dels pares... però, sovint els enyoro, hagués preferit acabar d'una altra manera..."
La seva experiència havia estat dura: la relació amb els de casa sempre havia estat tensa. Després del càstig tot va empitjorar i ella no va aguantar més, va fugir.

Jo estava cansat de tot, però tampoc volia ferir als meus pares. Ells havien fet molt per mi, tot i algunes discrepàncies.
Tornant a casa; amoïnada, me mare va preguntar-me què em passava. Vaig pensar que era la oportunitat ideal per parlar-ne.

Des d'aquell dia, tot va ser una mica millor. Sabia que amb la meva edat, encara jove per emancipar-me, tenia certes obligacions. Ells van acceptar donar-me més llibertat sempre i quan parléssim quan les coses no rotllaven. Des de llavors, la meva independència no és complerta, però per l'edat que tinc, n'estic content.