X Prou bé RepteClàssic DCCLXVII

Curiositat

Eren amigues molt amigues.
Ambdues vivien al mateix replà d'una casa de pisos i anaven a escola a la mateixa classe.
Feia poc que havia acabat la guerra.
La Carme era filla única i la Fina eren deu germans.
Com envejava la Carme l'enrenou del pis del costat. Rialles, plors, crits i alguna baralla, semblaven música al silenci de casa seva.
Com envejava la Fina la tranquil·litat del pis veí. Sabia que hi regnava pau i harmonia perquè hi anava sovint. A més a més, la Carme tenia una habitació per ella sola!
Era en aquesta habitació on jugaven, es deien secrets i, fins i tot, feien plegades els deures de l'escola en un escriptori que, si es posaven ben juntes, hi cabien les dues. Era un pupitre molt bonic amb una persianeta i molts calaixets i departaments per poder tenir tot ben endreçat.
La Mercè, la mare de la Fina, convidava sovint la Carme a sopar. Era molt bona cuinera i, malgrat les mancances de l'època, sempre posava a taula plat de cullera i forquilla i la Carme la veia com un àngel dels fogons.
Com fruïa asseguda en aquella taula de família nombrosa!
Ara bé, el dia que era una festa per les dues amigues, era aquell que la Mercè servia el sofregit de menuts. Tot els agradava molt i hi sucaven tant de pa com hi havia, però amb el que més gaudien era amb la sang i el fetge, amorosits amb una ceba ben rostida.
Avui, en acabar de sopar, les dues nenes xerraven en veu baixa mentre ajudaven a desparar taula. La Mercè se les mirava de reüll. Veia que, enriolades, en duien una de cap.
– A veure, que us passa a vosaltres dues?
– Mare, és que…
– Què? Va digueu, que se'ns faran les petites!
– Bé, és que ens agradaria molt, sí, ens agradaria molt un dia acompanyar-te al mercat.
– Al mercat? Per què?
– Volem veure la parada de la pollastraire amb tot el bé de déu de menuts i sobretot els flamets de sang!
A la Mercè, si la punxen no n'hi hauria sortit ni una gota, de sang!

Estimada Prou bé
Espero que ja estiguis millor. El relat va entrar tard i no el vaig veure, però tanmateix m’ha agradat molt llegir-lo. Jo també sóc filla única i envejava les taules amb molta gent, que trobava molt més entretingudes i el menjar més abellidor. Un relat de costums, anecdòtic i portat amb fluidesa fins la pregunta curiosa de les nenes sobre els flamets de sang, que també recordo dels mercats d’abans i que em feien molta angúnia.
Bon relat i moltes gràcies per la participació, encara que tardana.