VOTACIONS REPTE POÈTIC VISUAL 322 - Línies precioses

Primer de tot gràcies a tots tres per la vostra participació. No he tingut gaire poder de convocatòria aquest cop, però heu presentat tres poemes fantàstics. Així doncs, podeu votar el que més us hagi agradat. Com que som poquets obro les votacions a tothom. Divendres dia 22, si ja heu votat els tres penjaré els resultats.


En les mans

En les mans
aspres com la vida
les clivelles són la mida
del patiment que ha llaurat
el vell cos que pampalluga
i fa de coberta poruga
d'un desig sec i espantat.
No s'enalteix la vellesa
amb mentides piadoses
que volen mostrar les noses
amb llum d'un ciri apagat
No són clivelles
és terra llaurada.
Encara porten
la verdor de la darrera molsa
que en voler-hi créixer
ha fracassat.


Cent anys: clams i silencis

Els teus cent anys em somriuen
mentre ta fràgil i neta mirada
es passeja pels blaus de la finestra.
T’acomodo lentament. Saps que cal,
però no et plau tant d’assossec.
T’agradaria conquerir els carrers,
veure i que et vegin. Però no pots.

Mentrestant...
el temps tremola encuriosit pels plecs
de la teua pell blavosa i trencadissa;
rellisca, tafanera, la claror del dia
pel cendrejar incessant dels cabells;
l’enyor, les absències, l’oblit enterc,
la por quotidiana a la tossuda soledat,
el vaivé confús dels teus clams silents
cercant respostes que mai no arriben...

Què no hi cap als solcs d’una mà?


Empremtes

La vida, va deixant empremtes,
va escorçant camins en l’ànima
i ens en tatua el record.
Mirant les mans, no cal mirar enrere.
S’hi reflecteix ara
la serenor de dies viscuts,
esculpits, per no esvair-se,
fins que no gosi emportar-se’ls l’oblit


----------------------
Fora de concurs
----------------------

Bella vellesa

Pausadament i gairebé d’esma
li agrada rebolcar-se per la neu,
aquella neu caiguda al llarg dels anys,
neu de vivències, records i enyor.
I tanmateix, mira al cel amb arrogància,
amb l’altivesa que atorga la il·lusió.
Sovint recorre encara els límits del blau
en cerca, potser, d’algun nou somni,
però no s’entesta en miratges inútils.

Quan la ment el porta més enllà de l’avui
no tem -per què?- el camí sense retorn.
I si per cas permet que el mirall el vegi,
s’emociona davant tants de records
ara amagats rere els solcs del rostre
i entre la boira dels cabells.
Tot d’una murmura amb deix sorneguer,
‘érem tan joves aleshores’,
mentre dibuixa lleument un somriure
en adonar-se com de bella és sa vellesa.