REPTECLASSIC DCCCXXVII "LA PRIMAVERA, LA SANG ALTERA"

Benvinguda primavera! El tema és una frase que ja em deien quan era petita. Crec que dóna per poder fer volar la imaginació i inspirar uns quants relats.
No hi ha paraules prohibides ni obligades, però estaria bé introduïr-hi algun vers. És opcional.
Termini fins el dia 10 d'abril al capvespre.

L'arribada de la primavera l'estava afectant com mai abans li havia passat. L'alteració de la sang, segons el refrany castellà, es deixava sentir en tot: en aquell estat permanent de desassossec que l'obligava a parar, de tant en tant, i respirar profundament; en aquella agressivitat que li sobrevenia quan havia de tractar amb altres homes o en aquell neguit, difícil de descriure, que experimentava parlant amb dones. Però, sobretot, en la impossibilitat de treure's del cap la seva: la seva dona, de qui feia poques setmanes que s'havia separat.

Aquell dissabte, sense saber ben bé com, havia anat a parar a un bar de mala mort. Quan recuperà la plena consciència, es trobà recolzat al taulell, amb tres gots buits d'aiguardent i prenent-ne un quart. Encara en prengué un altre, abans de pagar i anar-se'n. Fou llavors quan s'adonà que el barri no li resultava estrany i que hi era amb un propòsit clar.

Mentre s'apropava a casa de la seva ex, a la que havia estat la llar familiar, anava cantussejant aquells versos de Rafael de León:
"Toíto te lo consiento
menos faltarle a mi mare,
que una mare no se encuentra
y a tí te encontré en la calle".

Esperà una estona al carrer i aprofità que uns veïns sortien per entrar a l'escala.

Sortí de l'ascensor i, palplantat davant de l'espiell, insistí, insistí i insistí. Quan aconseguí que la dona entreobrís la porta, d'una estrebada trencà la cadeneta i es colà al pis. A mesura que ell avançava uns passos, ella els reculava amb un rictus de pànic descontrolat al rostre. No sabia per què reaccionava d'aquella manera: ell només volia abraçar-la, només volia sentir el batec del seu cor i fer-li sentir el seu, un cor que necessitava desesperadament sincronitzar amb el d'ella; per això l'havia presa fortament per la cintura, atraient-la violentament amb la mà esquerra, mentre amb la dreta... Amb la mà dreta, que ara notava xopa, una i una altra vegada li clavà al ventre la navalla, per convèncer-la que ningú més la posseiria com ell l'havia posseïda, en una manifestació suprema d'amor.

Flors grogues i blanques puntegen als prats; les violes clapegen la vora del camí, el sol escampa el dia entre els verds de les muntanyes. El jove Baldiri Cascaiol camina somrient pel camí, damunt del prat. Escolta el cant del puput, el piuleig del moixons i el martelleig del picot. En Baldiri vesteix marró i blanc; només el mocador és groc. Sent un soroll humà, observa i veu or entre el verd. És una cabellera rossa! És la Sila Calamàndria, en pot sentir l’aroma. La Sila cull les maduixes de l’herba i se les posa al davantal.

Llum tendre de l’albada
que omples la meva essència
de forta efervescència
entre la brillant rosada.

La Sila alça el cap i dirigeix la verdor dels seus ulls envers en Baldiri. Seriosa, cerca una resposta.
—El burro ha dit una poema...? —diu amb enuig.
En Baldiri ajup el cap, es posa les mans a la butxaca i fa un pas enrere, però...
—Ens hem llevat a les sis per recollir maduixes silvestres per vendre-les al mercat! —la Sila crida.
En Cascaiol veu dues noies més ajupides entre l’herba. Damunt d’elles, la rosada fa brillar una alzina com si estigués coberta de diamants.
—No et quedis aquí i recull-ne abans que en vingui un altre! —convida la Sila.
En Baldiri entra a la prada i cerca entre l’herba. Veu un tord que ajup el cap, captura un caragol, esclafa la closca i fa un vol. On hi havia el caragol punteja la maduixa. La recull i la posa al davantal de la Sila. Ella li regala la verdor dels ulls i un moviment de llavis.

Benvinguda primavera!
Amb maduixes vermelles,
encens el foc que altera
les més dolces poncelles.

El sol s’eleva, la guatlla observa. Fa calor. El davantal s’omple de maduixes. Es troben els rostres i es desperta un bes dolç com la mel. Carboncles roents, maragdes enceses… Els conills del marge alcen la testa i piquen de mans. Les companyes recollidores ajupen el cap.

Benvinguda Primavera!
Del cel escampes els ors,
que brillen en la foguera,
que encén els joves cors

L’herba es mou frenetica, brunzeigen els insectes, volen les papallones. En l'herba s’alcen dues testes. En Baldiri i la Sila recullen les maduixes escampades i agafats de les mans se’n van a mercat.

. Un collaret de roselles
Quan es van trobar pel poble, ell carregat amb les bosses de la compra i ella amb un nen amb braços i amb l’altra mà arrossegant un cotxet amb un altre nen... van fer un crit d’alegria. Feia molt temps que no es veien d'ençà que ella se’n va anar a ciutat a estudiar medicina i ell, en canvi, es va quedar portant la masia dels seus pares, treballant de pagès. Després de xerrar una mica i posar-se al dia es van separar amb una abraçada espontània i càlida, que als dos els va portar a la seva infància.
Eren amics de sempre, vivien un al costat de l’altre. Anaven junts a l’escola, sortien a jugar a la plaça tots els vespres i s’explicaven les seves confidències d’infants.
Quan es van acomiadar tots dos van tenir el mateix record: Era un dia clar de primavera, els camps de blat estaven al màxim d’esplendor, plens de roselles. Van sortir de casa corrents empaitant-se un a l’altre fins que baldats per la correguda es van estirar al prat. Ella encara portava trenes i ell pantalons curs. Es van quedar mirant el cel i els ocells que feien giragonses i piulaven, mentre tots dos esbufegaven ajaguts un al costat de l’altre. Ella va agafar un branquilló i va començar a passar-l’hi per la cara, fent-li pessigolles i ell enriolat es va aixecar de cop. Va agafar unes quantes flors i li va fer un collaret de roselles que li va posar al voltant del coll tot dient-li:

t’anomeno princesa
del reialme del prat
com els contes de fades
que sempre ens han explicat.

No sap d’on va treure aquells quatre versos que va embarbussar, mentre li posava. Tenien les galtes vermelles i estaven entresuats. La va ajudar a aixecar-se i suaument li va espolsar les herbes que se li havien enganxat a la faldilla. S’havia fet tard i les campanes de l’església repicaven cridant a missa de 8. Van adonar-se que se’ls hi havia fet tard i agafats de les mans van encaminar-se cap a casa.

Això ho recorden els dos: els hi van néixer formiguetes entremig de les cames. I van sentir una frisança que no havien sentit mai.

La primavera no s’acaba, per sort



El final (final-final, ja m’enteneu) només el temen els joves, mentrestant, també pels grans és primavera sense finals. Ho és tot l’any i tots els anys. Pot ser que alteri menys, però segur que hi és soterrada i amb cura. Si hi ha un final – com és molt lògic - benvingut també: pot ser un descans un cop feta la feina. Per això aquesta por del final és quelcom del jovent. Com l'addicte al tabac que vacil·la perquè, si ho deixa, ja no tornarà a fumar mai més. Donem-los-hi avantatge, nogensmenys, en primaveres, als joves. Segur que les viuen més intenses i més decisives.



Tenir una passió és tenir primavera assegurada. Qualsevol passió és bona, però cal cercar-la, no ve

sola com abans. Tot i que amb serenor, malgrat que pugui semblar un contrasentit, un oxímoron.



És qüestió d’anar-se’n «sense pors ni recança» com diu el gran poeta. Por de què? Bé, si de cas, por de fer mal, de crear malentesos. Tot i que el risc vagi associat a la passió, però, exercint un cert control.



El moment de mirar amb serenor cap endavant en companyia més o menys profunda i sempre amb honradesa.



Em trobo tot caminant per uns carrers plens de records, aquí, - feia això, allà va passar allò- immers amb el meu discurs intern, amb un jove que somriu per a si mateix, en un somieig que s’avança als fets, tot portant un ram de flors. Veu que el miro i branda sense pudor la seva ofrena. És primavera? Sempre n’és de primavera.



A la sala de música, on arribo, em pregunto si soc com aquell contrabaixista, entotsolat, però que marca el ritme. Ja m’ho dia ella. Potser no vaig ser un solista per ella, tot i que li plaïa la pobra música que treia del piano mentre s’estava estirada a la cambra. Alguna cosa, poques, vaig fer bé, per a què ens abracéssim en una mena d'acomiadament, en la penombra del passadís sabent el que sabíem. Sí, algú que fa rutllar les coses sense implicar-se del tot, potser. Només empès.



Hi ha primavera li demanaria? Ara que ha passat el temps jo crec que diria que sí. Mai li vaig prometre anar-me’n junts. Era capaç de fer-ho, ella, però li treia del cap. Ella que deia: fa molt temps que no plores.

S’atansava el final de l’hivern i a aquest li dolia deixar pas a la primavera. Aquest any, es deia a si mateix amb un punt d’envaniment, he fet anar bastant de corcoll als homes del temps. De fred n’he fet el just, però deunidó la de “Danas” que hi han hagut amb plujes molt intenses. Molts dels cims del país encara estan ben blancs amb un bon gruix de neu. L’aigua caiguda ha fet pujar el nivell dels pantans i ha amorosit la terra per donar la benvinguda en tota la seva esplendor a la qui ara em prendrà, de manera inexorable, el protagonisme.

Els dies curts a la vora de la llar encesa s’estaven acabant i la natura, que havia quedat somorta pel fred, començava a desvetllar-se. Com era que l’hivern no tenia dites amables de benvinguda? ni tan sols alguna d’agraïment? Qui no ha dit mai de manera pejorativa “Març marçot, mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot”? O bé “A l’hivern, el millor amic és un bon abric” i tants d’altres en què el fred inhòspit n’és el principal referent?

I si mirava les dites recollides en el costumari català al voltant de la primavera, l’hivern encara s'encocorava més, recordant amb certa agror que, quan aquesta arribava, s’organitzaven Jocs Florals en el seu honor, on poetes novells i consagrats l’enaltien amb bonics poemes
.
Del que l’hivern no era conscient era de què aquesta, necessitava els seus dies curts, freds, sovint inclements, per poder manifestar-se amb tot el seu esclat. A la natura li cal descansar, que tot sembli aturar-se, per ressorgir de nou quan el sol torni a escalfar. La vida llavors torna a revifar amb força, tenyint els camps de colors verds infinits, escampant petites flors arreu. Que n’era d’important també l’hivern!

Les corrandes en què acabaré el relat i que podrien haver estat inspirades a les acaballes de l’hivern o començament de la primavera, van ser escrites per la meva mare als anys trenta, en l’entorn rural de l’Empordà on vivia.


Instant: Repòs de la tarda blava
i aroma del taronger,
un rossinyol que cantava
i una rosa en el roser.


Jardí: No fa gaire que ha caigut
pluja bona i abundosa.
Ix el sol: un sol poruc
que quasi lluir no gosa.

Ja se n’entra en mon jardí
tot curull de fresques roses,
i les comença a besar
sens veure que es tornen roges.

Més els núvols compadits,
han eixit un altra volta,
tapant al sol atrevit
que avergonyia les roses.