Repte poètic visual 354 No em miris així VOTACIONS

Podeu escollir-ne dos poemes per ordre de preferència, fins el dia de Sant Jordi o fins que tothom hagi votat. Si no hi heu participat també podeu votar.


1. Declaració

El moment de debò, d’on sortiràs
o derrotat o guanyador de joia;
de la incertesa de jugar a una carta
el que has estat fins ara,
i també de conèixer els propis límits.

Esbrines ansiós la reacció qui tingui
quan el pas donat ja no té esmena
i ves a saber!, potser trobis sorpresa,
o la comprensiva deferència,
propera al patetisme,
de qui no vol ferir:
que fora un objectiu massa ambiciós.

O la intensa passió ja desbocada!


2. Et voldria lluminosa

Et voldria lluminosa
estirada al meu costat
besar-te suaument el dors
i cobrir-te amb el meu braç
per cercar les papallones
que s'enfilen des del trau
i s'escampen tan fogoses
que no tenen aturall
fins que l'aire que generen
remolinen dins del cap
i de cop un tro el convulsa
i vessa un plugim de pau.

Però no serà
el nostre amor es broda
sense agulla i sense mans
fet d'anhels que només poden
viure en les presons del cap.


3. Mirades

Una mirada s'endú massa lluny
la intimitat que traça
camins de solitud
de nostàlgia avançada.

Una mirada endins
cap al seu cos
que roman tan a prop
i no pot atrapar-lo.

Tan junts són els seus rostres
que en l’aire floreix
un cel de margarides músties
pel pànic d'un abisme anticipat.

Quan pesen les mirades
que fugen esverades
i van omplint l’estança
d’un amor inconclús!


Fora de concurs

Tothom té un cor famolenc

Ets un home gran
però sembles un infant.
No sé en qui penses, actor,
però ets com James Dean
quan feia de rebel sense causa.
I quan parlava amb el seu pare fals
no estava interpretant, era ell i prou.
Que una mirada com aquesta
és tot el que queda d'aquella
persona a qui encara estimes.
Amb la qual ens sedueixes a tots.


... i aparegué la mirada

La boca closa i retreta,
sense dir res, ni paraula,
ni un gest de franca avinença...
i aparegué la mirada.

Noto que viuen molt lluny
aquests ulls teus que m’atrauen.
Per què em turmentes, amor,
per què no em dius el que et passa?

Veig la tristesa al teu rostre
com si el plor l’hi hagués posada,
com si el recel –maleït!–
s’hagués menjat l’esperança.

Deixa que els ulls s’asserenin,
–ulls que em mireu de passada–,
que s’endolceixin els dubtes,
deixa aflorar la rialla.