Repte Clàssic DCXXXII, 632

Paraules obligades: messes, dalla, ordi i el verb suar en qualsevol temps i en singular o en plural.
Extensió de 150 a 200 paraules títol no inclòs
Data de caducitat, el 5 de juliol a mitja nit. Marxo de vacances i no el puc allargar més.
Una petita explicació soc de pagès i la sega jo la situo al camp, però la vida ens sega moltes coses pròpies que ens fan mal quasi sempre, així que vosaltres mateixos seran bones també per mi.

Temps de messes, et dius. T'ho redius. no pots més. Temps de sega.Treus la erra a un 'ordi' imaginari, et prepares per a usar la dalla amb el mot resultant i uns quants que l'acompanyen i enforteixen. Suaràs la cansalada més amagada... és de menester dur-ho a terme.

Tanques els ulls, estant estirat sobre herba flonja prop d'un conreu d'herbàcies. Acaben en espigues amb llargues arestes. Civada, també? Aquesta no té erra per esporgar i alliberar res.

T'has descalçat. Una brisa guaridora puja peus amunt fins a la part més recargolada del cervell. Desitja acaronar l'ànima, tu ho anheles. Mires de sentir, de no pensar. Visualitzes com l'eina que talla les peonàcies serveix també per a desempallegar-te de les emocions negatives: arrelaven massa endins. Ets conscient -fa massa- de cadascuna. Les vols eliminar. A mida que ho aconsegueixes plores i rius...fins que t'omples d'amor i llum i somrius. Et ve al cap l'onatge de camps d'ordi al vent. Ara ja és 'ordi'.

Et quedes en relax, com adormit. Millor encara: un estat nirvànic. Entens perfectament que la sega que has fet era important, necessària i que quan calgui caldrà tornar-hi, talment el temps de messes, et dius i et redius.




Mena (la 'trinitat' només fa un relat, aquesta vegada) ;)

Allibero una sina del sostenidor i la simple pressió de la mà forma una gota, que manté un fràgil equilibri en el mugró enfosquit i endurit; així la boca del meu nadó el cerca sense dificultats. És temps de messes, i cal segar els camps abans que un torb sorprengui els homes i faci malbé la collita. Les altres dones em miren amb ulls plens d'odi. Enguany també em lliuro de recollir les espigues i separar-ne el gra de la palla, o haver d'emprar la dalla per ajudar el meu marit. El pit ple, després d'infantar de nou, és la carta d'exempció per no haver de suar la cansalada de sol a sol. Per molta ràbia que provoqui.

Aquesta presa coincideix amb el retorn a casa del meu home, però no m'apresso perquè l'infant engoleixi el seu aliment. Arribarà ell, amarat de suor i de masculinitat, i ens observarà mentre es prepara un gibrell d'aigua tèbia. Les seves mirades, carregades de desig, em despullaran la resta del cos. I, abans que la quitxalla empleni la llar novament, ens devorarem com mesos enrere. Silenciosament, irrefrenablement, per no despertar el nadó, que llavors ja dormirà al bressol. També sense respectar la quarantena.


d.

Feia temps que les cosses no anaven bé a la empresa. S'havia enfonsat tot el sector de la construcció, i ara els hi tocava a ells. No seria una sol.lució fàcil dir a pares de família, que la gallina dels ous d'or s'havia acabat. I el pitjor de tot, és que li tocava al Miquel donar-los la notícia.I tal com havia deixat clar el director general, començar a tallar caps.

Ara si que envejava la feina del seu pare, sempre envoltat de camps d'ordi, i fent jornades de 14 hores en la época de les messes, tot el dia amb el dall a la mà. Era una feina dura però amable.El seu pare li deia que una feina que no feia suar no era feina, i el Miquel s'empipava perque ell treballava i de valent. Però, a partir de demà,també li tocaria suar quan anés donant la notícia als seus companys de treball, i els caps anessin caient com en época de sega cau l'ordi sota el dall.

Encara no havia començat la calor forta, però el sol de migdia queia a plom Les messes dels bancals més de dalt,encara verdes, anaven tombant, segades per la dalla del meu pare. Fins juliol no segaríem l'ordi i el blat, ja madurs, dels bancals de baix, més menuts. Al seu darrera, el 'ti' Ambròs, del Mas del Barberans, forca en mà, feia muntons amb l'ordi, el margall i el trèvol, mentre els meus germans feien garbes i les carregaven al mul, per tal d'ensitjar-lo.
-Va, Masianet, no faces el puput i porta'ns la bóta, que cal remullar el gargamell! -va cridar mon pare.
Jo, el menut del tres fills mascles del Mas dels Frares, tindria aleshores una dotzena d'anys. Ajudava també en la sega, com tots els habitants dels dos masos pròxims,però preferia estar-me al mas, fent alguna encomanda a la mare mentre amania el dinar. O millor, amb la Tomaseta dels Barberans, de la mateixa edat, rebolcant-nos per la pallisa, damunt el fenc acabat de segar. Les trenes rosses, la cara pigosa i somrient i els seus ulls verds em provocaven pessigolles més avall del melic.

Aquí. M'havia deixat 'suar'.

Encara no havia començat la calor forta, però el sol de migdia queia a plom. Les messes dels bancals més amples ,encara verdes, anaven tombant, segades per la dalla del meu pare. Eren els destinats a produir el fenc. Fins juliol no segaríem l'ordi i el blat, ja madurs, dels bancals de baix, més menuts. Al seu darrera, el 'ti' Ambròs, del Mas del Barberans, forca en mà, feia muntons amb l'ordi, el margall i el trèvol, mentre els meus germans feien garbes i les carregaven al mul, per tal d'ensitjar-lo.
-Va, Masianet, no faces el puput i porta'ns la bóta, que cal remullar el gargamell! -va cridar mon pare.
Jo, el menut del tres fills mascles del Mas dels Frares, tindria aleshores una dotzena d'anys. Ajudava també en la sega, com tots els habitants dels dos masos pròxims,però preferia estar-me al mas, fent alguna encomanda a la mare mentre amania el dinar. No m’agradava suar. O millor, estar-me amb la Tomaseta dels Barberans, de la mateixa edat, rebolcant-nos per la pallisa, damunt els brins verds acabat de segar. Les trenes rosses, la cara pigosa i somrient i els seus ulls verds em provocaven pessigolles més avall del melic.
L'any següent marxaren cap a Barcelona. Què haurà sigut d'ella?

(fora de concurs)
Parrupeig quequer
El parrupeig en forma quequera (de quequeig, no de ppeig) em va trastocar:
allà estaven “de alfonso”, i “de fernandez” -que diria en “de narcis serra” aclucant els dos ulls a l’hora tot fent-se el socialista simpàtic. Un home que coneix Mozart no li és permès de caure tan baix, unit en el mateix infern que el dels anteriors. 

Tot això em venia al cap i em feia malson, per això havia agafat un tren a l’atzar.
Allà estaria tranquil, sense fantasmes feixistes assetjant-me, protegit en l’anonimat dels altres viatgers. La noia negra jove, a l'estació cercava una mica de conversa humana de la jove que es recollia el cabell amb un passador i es feia un monyo.
El noi sudamericà ben pet, deia: “lo cuidaré I minaré como cada semana: le incharé las ruedas I le quitaré el polvo”.

Vaig arribar amb aquests pensaments fins a un camp de rostoll, d’aquells de tiges altes que et fan sang al turmell per poc que et descuidis. Un ramat de corders hi estava pasturant, i es traslladava lentament conduit pel pastor automàtic cap a unes ribes plenes d’herbes altes i algunes bardisses.

Immediàtament, en la solitud del camp i la apreciable temperatura ambient, vaig tenir malta pensaments”’ però res de fitar l’entrecuix femení, ja que estava ben sol, només acompanyat pel pastor automàtic que lògicament no deia res, excepte “xevereta, xevereta!” I el voc es bellugava cap a ell. No, deia, eren mals pensaments i tocaments de tipus terrorista: de alfonso amb els calçotes a la ma, melitón el torturador sense el títol de víctima, carrero el genocida fent el seu darrer vol gallonaci, més naci que galli, i descobrint de cop la glòria eterna.

Em va mirar la rella per continuar fent-se la ma amb aquests pensaments obcens, quan vaig caure detingut per l’àngel del ministre, ho havia sentit tot, tot aquell reguitzell de pensaments delirants als quals vaig afegir la supressió de les autopistes, donar de menjar als nens, ajudar a les mares solteres,…va ser l’àngel, el pastor automàtic s’havia estat fent l’orni, comprensiu,…