REPTE CLÀSSIC - DCCLXVI - SORPRESA! (AQUÍ ELS RELATS - A BAIX ELS DUBTES)

Temporalment salvats

Tenia un encàrrec a l’altra banda de la ciutat, a la part antiga de Sarrià. Tot caminant per la zona de vianants entre gent aparentment més distingida que la de Gràcia no donava crèdit a què veia: el pidolaire professional que “es treballava” Gràcia, feia també aquella zona: quina casualitat. Ell mateix se sorprengué de veure-m'hi, perquè també em reconegué com a client, i, fidel al seu paper, va parar la mà.



Era dia d’encàrrecs pre-Nadal i el dia donaria per molt; ara no ho preveia.



Commogut, especialment, per escenes d’indigència en persones que es veia hores lluny que havien tingut una vida millor, “normal” i de treball, el dia anterior m’havia proveït, expressament de monedes, per tal de poder-les-hi donar a qui havia anat a parar a aquest estat, ves a saber per què. Podia triar entre dos: el de la plaça o el de la zona ombrívola, arrepapat amb una manta.



Però, com si es tractés de bolets, havia aparegut per la zona amb un tercer pidolaire en competència, aquest amb aspecte professional i sense massa senderi, per tal com s’adreçava a la gent.  Me’l tornaria a trobar un altre cop a la tarda, tot fent temps per anar al cinema: un euro li devia semblar poc i no se li acut res més que demanar-me’n un altre. “No cal passar-se, home!”, li responguí.



Però no seria aquest el darrer encontre del dia amb la pobresa: a la porta del cine, davant la meva mirada benevolent, m’interrogava un estranger: ”saps una església on puc dormir?” . “N'hi ha una pujant per aquest carrer”. “Ja ho sé: no hi deixen dormir”. Em demanà cèntims, però ja havia fet l’almoina del dia a l’altre, li vaig dir.  Les coses per vendre que havia recollit: llibres i altres andròmines, no tenien interès per a mi. “Saps d’alguna feina?”, afegí.“

 "Doncs, no! Ho sento”. Era estranger, jove, fort, semblava eslau. Parlava català. Se’n va amb el seu carretó, no sabia encara cap a on. Em vaig quedar fotut.



Mentre feia temps, com deia, vaig tornar a la biblioteca i vaig fixar-me en un lector assegut que tenia el calçat fet malbé, obert per davant (amb gana) i no gastava mitjons. Senzillament llegia el diari gratuïtament. Em vaig considerar un cop més afortunat - però ja solament amb caràcter temporal-, de no passar per aquestes penalitats.

Mai no he estat una criatura. De ben petita, ja era vella, cos menut i cara de nena, però amb un immens bagatge de maligna saviesa.
Podia desarmar amb una mirada a les víctimes dels meus capricis que s'arribaven a sentir immensament culpables d'haver negat una llaminadura a la innocent a qui un cop van regalar una bola de càmfora pensant que era un confit. Afirmava que la llengua mig cremada m'impedia trobar la dolçor dels caramels. Per això en demanava; per veure si algun cop podria tornar a assaborir el plaer que una irresponsabilitat m’havia negat.

Els pares, adoradors i lacais, satisfeien sempre les meves demandes. Quan un dels dos insinuava que potser eren massa cares aquelles sabatetes, l'altre, per demostrar el seu ascendent, obria la cartera i entràvem a la sabateria. El que no sabien era que l'únic afany que em movia a demanar aquelles "Mercedes" color xiclet era el regal, la piloteta amb una goma que permetia projectar-la a gran velocitat al clatell de les companyes de classe.

Un diumenge, els pares em van voler sorprendre portant-me al cinema on feien sessió doble i després oferien una hora de varietats.
Projectaven "Bambi" i una pel•lícula de la Marisol a qui jo odiava perquè sempre era protagonista.
Mentre feien el No-Do, el pare m'empapussava trossets de carn que portàvem a la carmanyola i jo els hi escopia a la mà transformats en pilotes d'espart.

Ja avorrida, volia marxar cap a casa i marranejava donant cops de peu a la butaca del davant quan tot l’escenari s’il·luminà i sortí un noi amb barret de copa i una vareta a la mà.
Una ajudant va aparèixer empentant un baül semblant al que desàvem les joguines a casa. L’obriren i la noia es posà a dins. El mag el tancà, passà el forrellat i, tot seguit, el travessà amb quatre espases.
No es va sentir ni un gemec ni va sortir gota de sang. Després, donà uns tocs de vareta, tragué les espases i, en obrir la tapa, en lloc de la noia va sortir un conillet sa i estalvi.
Tot el públic va fer un oh!, seguit d’una gran ovació.
Llavors, vaig decidir que, de gran, seria maga. També vaig pensar que seria fàcil obtenir un conill en substitució del hàmster traspassat sobtadament i convèncer a la veïneta de posar-se dins el baül. El més difícil seria aconseguir espases; però segurament no trobarien a faltar el ganivet de tallar pernil ni les agulles de fer mitja.

Invasió


Encara que no fos una panera com les que recordava de petit, aquell paquetet amb assortiment de torrons que havia trobat al llindar de la porta, tan primorosament embolicat amp paper nadalenc, era tot un detall. No podia ser un error perquè a la targeta sota el llaç hi figurava el seu nom, però no duia remitent.

Com sempre, en aquelles fotudes festes que donaven per fet l'acompanyament de la família i convertien en desgraciats els qui les passaven sols, quan tingué el plat a taula engegà la tele, però de seguida començà a fer zàping perquè a tots els canals passaven informatius. Era estrany en aquella hora, i més encara perquè semblava que tots s'ocupaven de successos i només feien que mostrar gent estesa a terra amb el cap ensangonat, així que s'aturà en un canal infantil a veure les peripècies del Bob Esponja: qualsevol cosa abans que li amarguessin el dinar amb el genocidi palestí.

A l'hora de les postres, acabà d'obrir el paquet i examinà els torrons: tret del de pedra, d'Agramunt i amb bona pinta, els altres eren de marca no t'hi fixis. Així que va portar de la cuina un ganivet de tall recte i la mà de morter, per tallar-ne un bocí: fent descansar sobre la barra el tall del primer, amb la segona assestà sobre l'altra vora un cop sec, però contra tot pronòstic els estris van rebotar com si el torró fos de goma. Ho provà de diverses maneres, però fou en va.

Exasperat, mossegà la barra directament. Presumia de bona dentadura: trencava nous a queixalades i les incisives les tenia de castor. Però passà quelcom d'estrany: la barra cedí mansament a la pressió de les dents, però quan obrí la mandíbula no se'n pogué desprendre, com si la mel fos cola d'impacte. Més encara: tractà d'obrir la boca al màxim, però les dents hi seguien fortament adherides; de fet, la barra es feia més gruixuda a mesura que ell separava els maxil·lars. Seguia inflant-se i no sols sentia un dolor indescriptible, amb la mandíbula ja desconjuntada, sinó que sagnava i s'ofegava...

Havien començat a apoderar-se de les persones que, en viure soles, ningú trobaria a faltar fins passats uns quants dies. Mentrestant, l'anihilació d'aquells sàpiens tan poca-soltes aniria produint-se per barris, seguint la planificació establerta per a les grans ciutats. Amb la mort tal com ells l'entenien, lenta i dolorosa.

ENTUSIASME PER L'AIGUA




El Pere i la Magdalena vivien en companyia de la seua filla l'Amèlia, en un poble no molt lluny d'aquella muntanya, que la visuraven des de casa.
Feia alguns dies que el Pere i la seua família estaven en un establiment de banys, situat en una pintoresca vila.

Per qualsevol part que eixiren a fer un passeig, la vista podia estendre's i l'ànim dilatar-se contemplant grandioses perspectives.
Els banyistes, segons les seues afeccions es reunien en el saló de l'establiment i parlaven de política els homes i les dones de modes, no faltant qui entrega'ns al perniciós i immoral vici del joc.

Alguna vegada se celebraven vetllades artístiques; es tocava el piano, es cantava, es ballava i es llegien composicions poètiques.
Aquestes reunions solien assistir, sent d'advertir que la Magdalena era de les dames que es presentaven més modestament vestides, perquè opinaven ella i el seu espòs que el luxe, que sempre i en totes llocs reprensibles, és fins ridícul en un lloc i en una època elegida per buscar solaç, comoditat i repòs.

En les altres ocasions se les veia comunament ara grimpant el cim d'una muntanyeta per a albirar el vall i la prada contigua a l'ombra d'una corpulenta alzina, des d'on s’oïa el murmuri d'una cascada, i la xiqueta entretenir-se a formar ramells de silvestres flors.
Un dia, en què es trobaven juntament amb un rierol, l'Amèlia va llançar una fulla i la seguí amb la vista fins que unes brosses l'ocultaren.

M'haguera agradat seguir aqueixa fulla, digué a la seua mare i a la vegada s'admirava de l'aigua amb molta alegria. El Pere deia a l'Amèlia que aquest rierol va al pròxim riu, el qual, com tots, va acabar en el mar, després d'haver-hi recorregut una extensió més o menys llarga. L'Amèlia va passar un dia molt bo i va gaudir molt d'aquella vesprada.

Mai no he estat una criatura. De ben petita, ja era vella, cos menut i cara de nena, però amb un immens bagatge de maligna saviesa.
Podia desarmar amb una mirada a les víctimes dels meus capricis. Els feia sentir immensament culpables d'haver negat una llaminadura a la pobra innocent a qui un cop van regalar una bola de càmfora pensant que era un confit. Afirmava que la llengua mig cremada m'impedia trobar la dolçor dels caramels. Per això en demanava; per veure si algun cop podria tornar a assaborir el plaer que la seva irresponsabilitat m’havia negat.
Els pares, adoradors i lacais, satisfeien sempre les meves demandes. Quan un dels dos insinuava que potser eren massa cares aquelles sabatetes, l'altre, per demostrar el seu ascendent, obria la cartera i entràvem a la sabateria. El que no sabien era que l'únic afany que em movia a demanar aquelles "Mercedes" color xiclet era el regal, la piloteta amb una goma que permetia projectar-la a gran velocitat al clatell de les companyes de classe.
Un diumenge, els pares em van voler sorprendre portant-me al cinema on feien sessió doble i després oferien una hora de varietats.
Projectaven "Bambi" i una pel•lícula de la Marisol a qui jo odiava perquè sempre era protagonista.
Mentre feien el No-Do, el pare m'empapussava trossets de carn que portàvem a la carmanyola i jo els hi escopia a la mà transformats en pilotes d'espart.
Ja avorrida, volia marxar cap a casa i marranejava donant cops de peu a la butaca del davant. Llavors tot l’escenari s’il·luminà i sortí un noi amb barret de copa i una vareta a la mà.
Una ajudant va aparèixer empentant un baül semblant al que desàvem les joguines a casa. L’obriren i la noia es posà a dins. El mag el tancà, passà el forrellat i, tot seguit, el travessà amb quatre espases.
No es va sentir ni un gemec ni va sortir gota de sang. Després, donà uns tocs de vareta, tragué les espases i, en obrir la tapa, en lloc de la noia va sortir un conillet sa i estalvi.
Tot el públic va fer un oh!, seguit d’una gran ovació.
Llavors, vaig decidir que de gran seria maga. També vaig pensar que seria fàcil obtenir un conill en substitució del hàmster traspassat sobtadament i convèncer a la veïneta de posar-se dins el baül. El més difícil seria aconseguir espases; però segurament no trobarien a faltar el ganivet de tallar pernil ni les agulles de fer mitja.