Repte clàssic DCCCXX Les presses. Comentaris i veredicte

El relat d'en Joan Colom presenta tres esquetxos centrats en el temps i en la optimització més que en la pròpia realització apressada de conductes. I aprofita per referir-se a RC i a ell mateix rn qualitat de membre d’RC en la faceta d’optimitzador dels temps morts que la resta de participants semblen ignorar. Fa somriure la dinàmica personal que estableix amb un altre relataire no citat. Però tot sembla quedar dins del cercle de petites picabaralles i egos tan nostrats.

El relat de Prou bé ens diu curiosament que la protagonista se n’ha sortit prou bé de la seva tasca bicèfala com a màxima responsable de la salut i felicitat familiar i com a sustentadora econòmica -addicional?- amb una activitat laboral, extra diríem. En la seva natural bonhomia o bondonia s’absté de retreure o culpar a ningú (persona o estructura social) al respecte. Reflecteix una realitat viscuda. Les coses són com són. Tot això no és possible sense acudir al concepte de pressa o de de pressa: en un doble sentit: aquella pressa derivada de la necessitat i de la pressa interna injustificada i potser anòmala. Amb el seu optimisme natural confia que aquestes presses sense justificació desapareguin finalment de la seva amiga.

El relat d’Atlantis ens reflecteix l’agenda diària d’aquella persona forta que sosté el mon familiar, sense defallir amb una disciplina envejable. Algú dubta que si no hi hagués dones el mon s’ensorraria en poques setmanes? Pensem només en el que suposa preparar l’escudella i la carn d’olla (els canalons es compren fets)

M’han fet pensar els tres relats. Particularment el de Prou bé amb el qual m’he remuntat a l’any 1973 (aleshores tenia 20 anys) i sentia a les companyes de feina més grans amb les quals treballava com auxiliar, com parlaven dels fills i dels difícils equilibris que havien de fer. A mi tot allò em sonava molt llunyà i repetitiu.

Una consideració a banda, vistos els dos relats anteriors; em penso que hi ha un miratge: la feina domèstica és la més important des del punt de vista sentimental que és dit tot, però no la més considerada, qui la fa sol rebre com a recompensa un bon cop de peu, normalment al cul. Caldria «empoderar» aquestes activitats?

I finalment em sembla que darrerament els reptes no tenen l’aportació de participants nous. Hi hem de pensar, sense presses, clar. Molt agraït, per la part que em toca, per la continuïtat que heu oferit al repte i bon 2026.

Tornant al repte, per a mi, el relat que està més ben construït i acabat en relació al tema que es proposava és el de Prou Bé.