Repte Clàssic DCCCXI-Ball de rams

Ella

Ella es va presentar amb un vestit tipus túnica com de lli; duia els cabells curts i la cara lleugerament pintada. El seu rostre conservava, malgrat els anys, una expressió, un deix sensual que potser venia dels llavis encara molsuts, però pensant-ho bé després vaig comprendre que allò que l'afavoria malgrat l’edat, era aquesta actitud de respecte cap a ella mateixa. D’algú que ha aconseguit amb esforç destacar. He dit deix, però en realitat hauria d’haver dit magnetisme per tal com, després, em ballava pel cap la seva imatge.



En realitat havia fet ben poc, un somriure lleu, una lleu frega al braç que vaig correspondre. Havíem sortit del cinema amb els altres amics i ens dirigíem cap al metro comentant la pel·lícula. Li semblava que podíem estar contra la co-protagonista per tal com era representada amb trets clars i foscos alhora, però ja li vam fer veure que aquesta idea no era exacta, no érem precisament, o molt, machistes. En tot moment em va fer la sensació que no hauria pogut mantenir una parella. D’on ho treia? Del seu tarannà. Però, alhora en ella quelcom demanava atenció, una certa forma d’atenció no grollera, no invasiva, i, en canvi, sí dedicada i respectuosa. Tot plegat la podia haver convertit en un caràcter procliu l’agror. D’ella emanava doncs, una força poderosa i ensems de feblesa.



El seu aspecte m’havia semblat de persona gran, però, i el meu? Revisant la seva trajectòria que vaig veure que la tenia, va resultar que érem del mateix any.



No només això: que havíem viscut a la mateixa ciutat uns quants anys. Em van arribar d’ella diversos comentaris elogiosos i també reaccions excessivament passionals (quin pollastre!), que en part em feien riure. No sabia si la tornaria a veure, però el meu inconscient em deia que sí. Va ser amb motiu d’un viatge en què ens podia assessorar. Vam parlar més. Aquí es notava que hi havia entre nosaltres una certa electricitat espontània: aquell gest, aquella no mirada... Quan vam rememorar el carrer del Carme, el cine Victòria, els cartells (cuadros) del "West Side Story" per majors de 18 anys i que també havia anat a veure «Los chicos del pre», aleshores, sí, tots dos alhora ens vam adonar vagament que havíem ballat. Tots dos alhora, i vam envermellir també alhora i potser vam riure sense prejudicis. Ella era la receptora d’aquell ram que es va mirar amb certa desconfiança; ja havíem guardat el fanalet. No l’havia vist mai més des d’aleshores: vam coincidir en un únic ball de festa major en un envelat per casualitat i no ens havíem tornat a veure. Les ulleres, la forma de vestir, tot havia canviat, menys nosaltres. Toca’m si vols li vaig dir sense pensar-m’ho gaire i ella es va dur les meves mans als seus llavis.

Animat per la família, en Jordi Dissorgues, conegut com en Jonàs, de disset anys decidí anar al Ball de Rams. Era alt, tenia els cabells castanys clar, els ulls verds i no sabia caminar amb orgull ni vestir com cal. El cel era més blau que mai, se sentia olor de pollastre rostit i una espècie de sentor a cava: era la Festa Major de Bocabartella. En Jordi caminà cap a la plaça decorada amb garlanda, voltada de taules i cadires i presidida pel cadafal. S’assegué en una taula situada al costat d’un fanalet. Demanà un whisky al cambrer, engolí una mica i encengué un cigarret.
—Hola, Jonàs —Era en Nosferatu que li colpejava l’esquena. El seu amic Nosferatu, de nom Onofre Salabrià, tenia les orelles acabades en punxa, el rostre estret, el nas afilat i els cabells negres aixafats i casposos. La camisa li lluitava per escapar per damunt de la cintura: feia una lleu panxa i li havien venut una talla petita.
En Nosferatu demanà un conyac.
Va començar a arribar gent, i les primeres noies! Un aroma de flors boscanes molt agradable foragità les sentors a rostits i xampanys; la dolçor de la joventut femenina dominava l’aire. Somrients i segures de si mateixes es van asseure al voltant de les taules. Els bronzejats de primer estiu ressaltaven entre els colors vius que decoraven robes de seda que s’amollaven a formes turgents, fermes i, poderoses!!!
La plaça estava plena: hi havia taules de nois, de noies i de persones de totes les edats. Del capdavall del carrer, va entrar una colla de parelles d’edat vestides d’aquell temps. Els homes duien un ram en una mà i l’altra la donaven a la parella. Els músics engegaren els violins, els balladors van donar el ram a les balladores i començà el Ball de Rams! Sortiren més parelles a la plaça.
Ara!!! —digué en Nosferatu i s’aixecà. En Jonàs el seguí molt menys decidit. En Nosferatu anà de dret cap a la més bella de la plaça, però quan arribava va vacil·lar uns instants. Suficients per donar temps de reacció a l’esvelta jove. La noia es girà i mostrà una bronzejada esquena descoberta fins a les potents elevacions de les natges. En Nosferatu ompli d’oxigen els pulmons i li feu un lleu toc al muscle.
—Rosa em concediu un ball?
—I tant.
S’endinsaren dins la plaça. En Nosferatu no sabia ballar.
—Dona voltes i segueix-me.
En Jonàs s’ajupi i se li descordaren tres botons, però tingué prou coratge:
—Senyoreta us agradaria ballar?
Sense dir res la Maria s’aixecà i li donà la mà. En Jonàs es cordà la camisa amb la mà lliure i observà el que feien els altres. La Rosa li posà una mà a la cintura i una altra al muscle, va donar una volta i va afermar el seu domini.
—Les mans no s'han de moure
—Ai Maria que feliç seria si ballessis sempre amb mi.

Tenia divuit anys i no era la primera vegada que anava a la festa major d'aquell poble de la comarca; a veure l'ambient, però bàsicament a ballar. A més, hi vivia un company de la feina, amb qui m'havia fet força amic, i estava convidat a sopar a casa seva, per poder anar de seguida a l'envelat. Es destapava xampany —llavors no en dèiem cava— i no hi podia faltar el pollastre rostit amb panses, prunes i pinyons. Abans que els pollastres a l'ast de les botigues de menjar preparat en democratitzessin l'abast, el pollastre era una menja exquisida, exclusiva de festes assenyalades.

A ella me la vaig trobar a l'envelat, asseguda amb altres noies, algunes potser més boniques però cap amb aquella serenor al rostre. Vaig anar-hi de dret, a treure-la. Diria que em va veure venir, que es va aixecar i va sortir al meu encontre. Tot ballant, no haguérem d'esprémer-nos el cervell per trencar el silenci: les paraules fluïen com si ens coneguéssim de tota la vida; potser "naturalitat" hauria estat la millor manera de descriure'n la interacció. La proximitat dels nostres cossos, quan tocaven música lenta, no era calculada sinó espontània.

Quan acabava una peça, ni ella intentava anar-se'n ni jo havia de pregar-li que em concedís un altre ball. Ens quedàvem on érem i seguíem parlant distesament fins que l'orquestra tornava a sonar. I arribà el moment tan esperat per tothom: anunciaren el ball del fanalet i jo vaig anar a la llotja de la comissió de festes a comprar-ne un, mentre ella m'esperava a la pista. Amb els fanalets encesos, s'apagaren els llums i, al compàs 3/4, les parelles arrencàrem a ballar. Voleu creure que el fanalet que sostenia ella fou l'últim a extingir-se?

Mentre les altres parelles aplaudien, s'encengueren els llums i aparegué un dels organitzadors per entregar-nos el premi: dues entrades per a la sessió de l'endemà, diumenge, ball de rams inclòs. Així va ser, però, tot i esforçar-nos a mantenir la desimboltura del dissabte, un mal pressentiment planava damunt nostre. Quan l'orquestra plegà i la gent començà a desfilar, no ens acomiadàrem sinó que vam quedar a trobar-nos al casino, al cap d'una hora.

No va comparèixer. Com pot ser que no li hagués preguntat d'on era ni com es deia? Com pot ser que ella tampoc m'ho hagués demanat?

He estat espòs, pare i avi. Aquella noia no l'he vista mai més, però no he aconseguit oblidar-la.

Cada vegada que ho rememoro tinc la sensació que ha passat una eternitat, i aquesta sensació acaba en una buidor que m'encongeix l'ànima. Quan em passa això, disposo d'un estratagema que em retorna a la realitat, a la nostra petitesa d'humans: la galàxia d'Andròmeda —la més propera a la nostra Via Làctia i l'única visible a ull nu— és a 2,5 milions d'anys llum. Això significa que la visió d'aquesta galàxia és anterior als records de juventut; a la història, al neolític i al paleolític; a l'Homo sapiens, al neandertal i a l'antecessor...