RE: Repte Poètic Visual 377. Paisatge de muntanya

De part d'Atlantis.

RECOMENÇAR

Hi ha un punt
en què la terra s'acaba
i no hi ha més enllà.

Com sempre
estira els braços acollidors.

Però
les muntanyes altes
els troncs plens de saba
el llac que mira l'aire
i veu núvols passar
tenen el desconcert
d'ànimes enganyades.

Llavors
de cop tot es gira
i el que era dalt és baix
i la dreta és esquerra
i la tènue llum del capvespre
endevina
que el món acaba de recomençar.

En la mirada.

Simetria

Simètric, el paisatge es dobla
damunt el límpid mirall de l’aigua,
un tall perfecte, un magnífic dilema,
què és la realitat i què, l’aparença?

L’ull se sent sorprès, estupefacte,
la raó se sent obligada a l’aclariment,
però el transeünt, poeta, se submergeix
en el gaudi cristal·lí de la paradoxa.

La ment es dobla amb el paisatge,
s’identifica amb aital contrasentit,
el dos és un, una única sensació.

Pics d'aire blau

Entre el costat obac i el solellat,
l'art n'és un reflex, un clarobscur.
Fet de realitat i imaginació,
de progrés i de bellesa.
Cercant la mediocritat de l'excel·lència,
contrastant el que s'assembla.
El que fa que una fotografia
sigui alguna cosa més
que un bon enquadrament,
que una imatge idíl·lica.

Emmirallats
a la calma del llac,
cel blau, muntanyes
de roques immenses,
creix a l´infinit
bellesa de pau i frescor
de terra tendra.

Arribat fins aquí,
sembla que pot tocar les muntanyes!
roques profundes
Com els ossos d'un rostre.

Sentir la terra flonja
verda i molsuda
Com les galtes suaus.

Enlluernar-se amb el cel
tan blau i tan dolç
Com uns ulls que el miren.

Voldria dir alguna cosa especial...

Mentre veu l'estany
tan fresc,
com li treu la llengua.

DESTÍ

És on tot comença que tot acaba;
Som terra i aigua.
Som cel i aire.
Som vida i energia.
Som passat, present,
I futur no encara.
Som creativitat, som passió,
I alhora negativitat i destrucció.

I no oblidem que som natura;
flacs passatgers
d’aquest paratge.
Amb un sol bitllet,
una sola andana,
I un mateix destí.
Respectar-lo és l’única entrada
d’un futur més amable.

Vinc a casa sol,
i el silenci cru,
desvela els rebrecs,
d’una ànima bruta.
Quan la llum s’encén,
tinc un palau nou,
fet de pedra i fang,
per les forces màgiques.

I el vidre glaçat,
al llac de l’ahir,
quan tot era nou,
i jo em feia una àliga.
Clavells de muntanya
i el vent que percut,
el rostre sorrut,
del North Maroon Peak.

Soc a casa nu,
la pell se’m tenyeix,
d’un roig mineral,
vora el fred de l’aigua.
El sostre que és blau,
es fa més profund,
i escolto els batecs
del cor del massís.

Amb els dits vibrants,
alçats vers el món,
apamo el teclat,
del piano viu.
Escarit de mots,
i afamat de déus,
descobreixo el llibre,
que la Terra escriu.

De lluny

Estima’m de lluny,

no vull que em vulguis,

puix ens farem mal;



estima’m com el reflex subterrani

que sorgeix amb la llum del dia

i mostra to just la serra acolorida, serena:



Qui desfà, fàcilment, els nusos

que s’han fet en l’abraçada?



Que mai el desencís niï en nosaltres.

I malgrat ser incomplet, aquest desig,

el sentiràs igual de lluny estant,

com la mà, com la veu;

el veuràs com la congesta de neu

amagada en un solc de les arestes.